Dona igual que a Anglaterra siguin a punt d'obrir la mina més moderna del món perquè han entès que allò de la croada contra el carbó és un suïcidi o que a França tornin a recórrer a les tèrmiques per garantir-se electricitat a preus justos perquè, a Espanya, seguim cecs el camí traçat per alguns i caminem més a prop (tot ho indica) de les pediatres superintel·ligents que fins a|fins i tot volen prohibir als Reis Mags deixar carbó dolç als nens. Com les torres de refrigeració de les tèrmiques d'Andorra (Terol) i Velilla (Palència) o els runams de Barruelo, dels lignits que s'extreien de Cerceda (la Corunya) i de la tèrmica de Meirama no quedarà ni el record: aquest 21 de desembre han volat la torre de refrigeració i, del conjunt, no es conservarà res.
Una història de 40 anys
La conca lignitífera de Cerceda, on es treballava a cel obert, va començar a explotar-se als anys 70 i va generar, abans de començar l'extracció de mineral, una molt destacada contestació a la comarca, ja que les tasques van esborrar del mapa diferents llogarrets de la parròquia de Las Encrobas. Amb tot, l'explotació va seguir endavant i el 1980 de va construir la tèrmica que ara es dinamita, on van arribar a treballar 290 persones i la xemeneia del qual, que també s'enderrocarà, despunta fins als 204 metres. La mina com a tal es va esgotar el 2008 i, avui, el forat que va quedar és un llac que es vol convertir en actiu turístic. Quedava, això sí la central, amb 580 megawatts i on el que es cremava era hulla nord-americana que arribava a a Galícia a través del port de la Corunya. Durant el 2023 que ara entra, tot quedarà esborrat.
Patrimoni?
La voladura de la torre de refrigeració de Meirama arriba després que s'hagin enderrocat obres d'enginyeria similars a Andorra (Terol), La Robla (Lleó) o Velilla (Palència) i liquida un simbòlic mural que, allà per 2018 i abans del tancament de la instal·lació, va pintar Greenpeace. En aquest cas, la demolició ha generat escassa o nul·la contestació perquè, a diferència de les altres instal·lacions tèrmiques ressenyades, pocs sentien la immensa mola de formigó com un símbol. Quaranta anys de carbó i tèrmica no han donat a Galícia per generar un sentiment d'orgull miner similar al d'Astúries o Lleó. Els terrenys de la tèrmica acolliran ara, se suposa, plantes de biogàs i hidrogen verd i, molt a prop, està previst construir també parcs eòlics però, de moment l'únic que queda és el que veiem: una demolició. Això de l'arqueologia industrial, sembla, aquí no s'acaba d'entendre.