No ens enganyem: encara que l'Exèrcit d'Ucraïna estigui aconsegueixen contenir l'avenç rus i aconsegueixi fins a recuperar alguns territoris, Rússia continua tenint una arma imbatible: la clau que pot deixar a mig Europa sense gas. Les alternatives al gas rus, hagut compte el limitat desplegament de les renovables i la seva incapacitat per cobrir el 100% de les necessitats de subministrament, són molt poques: el carbó, en aquells països on encara s'explota o funcionen tèrmiques o l'energia nuclear. De les dues opcions, la més neta és la segona, però hi ha un problema molt seriós: Rússia també domina l'urani enriquit.
Més del 40% de les infraestructures productores
Actualment, Rússia concentra al seu territori fins al 40% de les infraestructures mundials de conversió d'urani, però el problema va més enllà: el 62% de les mines d'urani actualment en explotació se situen en antigues repúbliques soviètiques o a la Xina, Iran i Pakistan, països pròxims políticament i geogràficament a Rússia. Occident, al contrari, només produeix un 19% de l'òxid d'urani necessari perquè funcionin els reactors nuclears instal·lats a Europa, el Japó i el Sud-Est Asiàtic i Amèrica del Nord. O sigui, que la nostra dependència és doble i Putin, si vol, pot deixar fora de producció nostres nuclears.
Què fer?
La conjuntura és endimoniada i, per això, ja hi ha qui diu que, encara que somiem amb una victòria d'Ucraïna, seria bo pensar que una derrota de Rússia obre la porta darrere de la qual es troben els nostres pitjors malsons. Fins i tot Espanya, que no depèn del gas rus, importa a prop d'un 40% dels derivats de l'urani que consumi des de Rússia. Si a aquest 40% li afegim el 13% addicional que importem des del Kazakhstan i l'Uzbekistan, ja podem anar encomanant-nos no a la Verge María, que aquí pinta poc, però sí a San Nicolás, el sant més venerat a Rússia.