Tenim constància de la seva existència des de 2004 i les seves restes es van localitzar a l'illa Indonèsia de Flors, on se suposa que va habitar fins fa uns 60.000 anys. Es va extingir en colonitzar l'Homo sapiens la zona però, d'un temps ençà, alguns investigadors estudien la possibilitat de què aquests homínids del voltant a 1,20 metres d'altura i amb cervells d'uns 400 cc però tan intel·ligents com els Homo habilis dels que descendien, ja que la relació entre el volum del seu cervell i la seva mida era idèntica. Ens referim, clar, a l'Home de Flors. Continuen vius aquests homínids a l'illa que els dona nom? Un antropòleg canadenc ha editat aquest any un llibre en el qual parla d'aquesta possibilitat. No està traduït al castellà, però és un regal excel·lent per a aquest Nadal si domines l'anglès.
El 2010
Un dels testimonis més recents que així ho indiquen data de 2010, moment en què un grup de dones que tornaven d'un ofici religiós en aquesta illa catòlica per herència portuguesa en un país de majoria musulmana com és Indonèsia va localitzar el cadàver d'un petit humanoide cobert de cabell|pèl gris. La troballa va ser comunicada a Tegu, un enginyer agrònom de la zona i va comprovar que el que deien aquelles dones era cert i van procedir a donar sepultura al cadàver, fos el que fos. Aquesta història i altres de similars (fins a 30) formen part del llibre Between Ape and Human, una obra de l'antropòleg Gregory Forth que formula una tesi inquietant: l'Home de Flors encara existeix. Flores és una illa aïllada amb una mida una mica superior al de la província de Lleida en la qual viuen 1,8 milions de persones, qpero que inclou zones boscoses aïllades i amb coves en les quals podria haver romàs aquesta espècie d'homes.
Testimonis múltiples
Amb tot, els testimonis a què es refereix Forth al seu llibre, no són els únics: en la mitologia dels nage, una tribu local amb prop de 70.000 membres, hi ha unes criatures, els ebu gogo –en el nostre idioma es podria traduir com|com a avis famolencs, perquè pel que sembla menjaven qualsevol cosa- que mesuren entorn d'1,5 metres, són peluts, caminen i corren, tenen nassos amples i plans i boques grans, es comuniquen entre ells en un llenguatge propi i repeteixen el que se'ls diu. Pel que sembla, i segons els seus testimonis, eren vius al segle XVII (època de la colonització holandesa) i apareixien esporàdicament a començaments del segle XX.
Segons els seus testimonis, van ser objecte de genocidi o extermini durant el segle XVIII quan, després d'enganyar-se'ls perquè acceptessin com a regal fibres de palma per fer vestits, els vilatans nage van llançar torxes a les coves on vivien per assassinar-los. Dels incendis, van fugir alguns individus, que es van endinsar bosc endins. També, en el folklore local, hi ha altres històries més amables en les quals els ebu gogo segrestaven nens -o ho intentaven- per intentar que els ensenyessin a cuinar o altres habilitats senzilles però els nens, sempre, es burlaven dels seus capturadors. Era un descendent d'aquells ebu gogo aquell cadàver que van trobar unes dones en tornar de l'església fa dotze anys? Sigui com fos, hi ha moltes raons per llegir Gregory Forth i una, també, per tenir en compte que aquesta història tan tèrbola i trista explica una cosa que sempre hauríem de tenir en compte: qui a ferro mata, a ferro sol morir. I, si no, que se'l preguntin als nage, que al seu dia van considerar poc menys que animals a aquells ebu gogo i, després, amb la colonització europea, acabarien sent ells considerats salvatges. A Sumatra, illa propera a Flors, també hi ha llegendes que parlen de l'Orang Pendek, un petit homínid que, també, podria ser l'Homo floresiensis, que va minvar de mida no per ser més incapaç que l'homo habilis del que (com nosaltres) descendeix) si no para adaptar-se millor a les limitacions d'aliments i recursos que tenien aquells mons insulars prehistòrics. Recordem que el gigantisme (el que va fer que, en el Cretaci tots els animals fossin enormes) és una estratègia de supervivència. I el nanisme no és cap altra cosa