En tan sols una setmana, hem estat testimonis d'un enorme tsunami que ha passat del nord al sud, de l'est a l'oest, recorrent punts vitals del mapa. Fa deu dies, el món va mirar amb sorpresa el debat entre els candidats a la presidència dels Estats Units. L'audiència va quedar bocabadada. I és que, òbviament, a ningú no se li pot escapar que Biden no pot dirigir absolutament res. Per responsabilitat de tots, però també, per què no dir-ho, per respecte a ell mateix. El clamor ha retrunyit per tots els racons i ara ja ningú no posa en dubte, tret de la seva esposa, que pugui seguir al capdavant de semblant responsabilitat.
Com Macron, a qui la primera volta ha deixat fora de combat. Crec que encara continua mirant al buit, envoltat per l'ansietat de veure com s'ensorra tot i d'una manera tan ràpida. I per a súmmum, per posar-lo en mans de qui tant diu menysprear. Va amb acarnissament l'ensenyament, a més. Com el de Sunak. Perquè allò del Regne Unit ha estat un altre mastegot dels que deixen la cara marcada. La destrossa electoral que han fet les urnes als conservadors britànics ha produït un so d'esbroncada que ha arribat fins a Gibraltar. Li va faltar plorar a Rishi en acomiadar-se de tots.
I mentre uns s'acomiaden, d'altres se saluden. Perquè a Orbán li ha tocat per torn liderar el Consell de Ministres de la Unió Europea, i s'ha llançat de cap per anar a visitar Zelenski i a Putin. Pim pam. Ha hagut de venir aquest senyor, i a sobre de pura xamba, perquè ha arribat per torn, per fer el que s'havia d'haver fet des del minut zero quan va esclatar el conflicte. Per fi, una mica de seny que posa a Europa al lloc del que no hauria d'haver sortit mai, és a dir, el de la neutralitat i la disposició a ser col·laborador de la pau, de la democràcia i de la llibertat. Que se suposa que això era Europa. Setmana de canvis que es precipiten. Però que, segons la meva opinió, eren inevitables i necessaris.