Aquesta setmana hem vist saltar pels aires la coalició de govern formada pel PSOE i Unidas Podemos. El cert és que caldria preguntar-se si alguna vegada hi va haver una unió real o si uns han utilitzat els altres per als seus propis interessos.
El que, sens dubte, ha quedat de manifest ha estat l'absoluta incompetència del ministeri d'Igualtat, que malgrat haver rebut advertiments previs a l'aprovació de la coneguda com a llei del només sí és sí, va prosseguir el seu full de ruta, amb el suport del PSOE, per aprovar una llei que no ha aconseguit cap altra cosa més que generar una sensació de desprotecció a les víctimes de la violència de gènere.
Ara, vuit mesos després, el PSOE es dona la mà amb el PP per esmenar la llei de Montero, deixant en ridícul la ministra i tots aquells que van preferir acusar els jutges de "masclistes" en lloc de reconèixer la seva absoluta falta de responsabilitat en aquesta qüestió.
I per descomptat, Pedro Sánchez, absent. No ha estat present en la votació d'aquesta modificació, com tampoc no hi va estar quan el seu partit, el PSOE, va presentar la proposta de modificació. Desentenent-se, com fa habitualment, després d'haver-se posat medalles i felicitat per l'aprovació d'una llei que naixia ja tocada de mort.
Són moltes les conclusions que podem treure d'aquest episodi de la política espanyola, però potser la més necessària i urgent és: fins quan continuarem permetent que els qui diuen representar-nos en realitat estiguin més pendents dels seus propis rèdits que dels nostres beneficis?