Un titular, publicat per La Vanguardia, posava el focus aquesta setmana en l'alarmant quantitat de menors medicats a Catalunya per trastorns mentals. La xifra que ocupava el titular assenyala que es tracta de 20.000 menors, una dada que ha passat de ser de 10.000 el 2019, a 12.000 el 2021 i a 21.000 el 2022. La notícia introdueix aquestes xifres ubicant-nos en el context postpandèmic, recordant-nos que la pandèmia de covid, origen del confinament, ha estat el catalitzador de l'increment dels problemes de salut mental entre nens i adolescents.
Però aquesta notícia, desgraciadament, no és nova. Ja l'any 2009, el mateix diari titulava de la següent manera: "Els nens catalans menors de 15 anys estan massa medicats". Certament, en aquell moment, es feia referència al consum de diferent medicació com antipirètics, analgèsics, antibiòtics, i s'afirmava que el 97% de la població infantil gaudia de bona salut. Ara són els psicofàrmacs els que s'estan fent servir en la medicació dels més petits, i continua augmentant entre les dones i els estrats socials més desfavorits (els pobres consumeixen vuit vegades més que els rics, els aturats consumeixen set vegades més que els actius). Hi ha una tendència evident a medicar-nos i a medicar els més petits. S'aborda amb fàrmacs el que en molts casos són problemes, però no malalties. És el negoci de les farmacèutiques. I es fa a costa de la nostra pròpia salut.
És alarmant la desinformació existent sobre això. Perquè, per exemple, la majoria dels pares no sap que només un terç de les medicines que s'utilitzen en nens han estat específicament provades en ells i ofereixen als seus prospectes informació detallada sobre les seves indicacions infantils. Serveixi com a mostra que l'any 1997 la FDA nord-americana va posar en marxa una llei, precisament per promoure els assajos de nous fàrmacs en els nens. I es van adonar que calia tenir en compte criteris fins ara ignorats sobre dosi, seguretat, eficàcia, o absència d'aquesta.
Ja l'any 2003 s'alertava sobre el considerable augment del nombre d'adolescents que prenien psicofàrmacs. Un estudi publicat en aquell moment, de la Universitat de Maryland, assenyalava que la quantitat d'adolescents medicats per al tractament de problemes de comportament i emocionals s'havia duplicat, sense trobar un motiu clar, i sobretot, sense saber el que passaria anys després amb la seva salut. Hi ha experts que consideren que aquest sistema està, cada vegada més, tractant com a malaltes a persones sanes, amb l'únic objectiu de medicar-les per vendre productes. L'estudi assenyalat, apuntava a alguna raó, més enllà de la consideració que "ara es diagnostica més i millor" aquest tipus de trastorns. Assenyala, directament, que receptar aquest tipus de tractaments és més beneficiós per a les companyies d'assegurances sanitàries, ja que un altre tipus de tractaments són notablement més cars. Juntament amb aquest factor, el màrqueting de la indústria farmacèutica i l'errònia convicció de no poques famílies que, amb la medicació, "el problema" es resoldrà de manera immediata.
La investigació va analitzar 900.000 subjectes menors de 20 anys. Es va observar com en una dècada es va produir un augment de dos a tres vegades del nombre de joves que consumien psicofàrmacs. Es marca un punt d'inflexió l'any 1991, on l'ús d'estimulants (prescrits per al dèficit d'atenció), antidepressius, antipsicòtics i un altre tipus de psicofàrmacs es va disparar. El 1996, un 6% de la població infantil estava prenent fàrmacs com Prozac, Ritalin i Risperdal. Una trajectòria que no va deixar d'augmentar fins a l'any 2000. És cridaner contemplar, com fa l'estudi, que existeix una divergència geogràfica, ja que l'increment no es produeix de la mateixa manera en els joves dels diferents estats analitzats. En una zona del mapa es feien servir més els antipsicòtics i els estabilitzadors d'humor que en una altra.
Llavors, el Dr. Michael S. Jellinek, professor a Harvard de Psiquiatria, ja es preguntava per la deriva que estava observant i posava el focus en diferents punts d'interès: el desconeixement de les dosis, dels efectes adversos, del context en què s'estaven aplicant, si les famílies estaven treballant també un altre tipus de teràpies o si se sentien "alleujades" i confiaven en excés en la medicació. I sobretot, si s'estava realitzant un diagnòstic correcte abans de receptar-los aquest tipus de medicació.
En la dècada del 2000 al 2012 ja s'advertia que hi havia "una epidèmia de TDAH". A Espanya, en aquest període de dotze anys, es van multiplicar per 30 els diagnòstics. I ja llavors s'alertava que la principal conseqüència del sobrediagnòstic era la sobremedicació. En aquell moment, José Ramón Ubieto, de la Universitat Oberta de Catalunya, ja considerava que la medicació no s'hauria de plantejar com la primera opció, però per desgràcia, era el que se solia fer. Precisament llavors, el 2018, el Consell de l'ONU va donar un toc d'atenció a les autoritats sanitàries espanyoles, en considerar que s'estava sobremedicant els menors a causa del TDAH.
Als Estats Units, l'augment en aquella dècada va ser d'un 53%. Més de sis milions de menors haurien estat diagnosticats llavors. L'any 2019 el 10% dels nens nord-americans van tenir un diagnòstic de TDAH. Aquell mateix any, Quebec va fer sonar l'alerta, per l'abús de fàrmacs aplicats en menors. I curiosament, les dades, ens tornaven a mostrar que la sobremedicació també tenia molt a veure amb la ubicació territorial dels pacients. Al Quebec el consum de psicoestimulants era tres vegades més gran que en la resta del Canadà.
Es detecta un augment en la prescripció d'aquests fàrmacs, que tenen efectes secundaris de vegades molt greus i que poden afectar els més petits al llarg de tota la seva vida. Els criteris per diagnosticar han canviat, els límits s'han reduït. Seria el 2023 quan es reconeixeria que els errors de medicació per a nens amb Trastorn de Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH) havia augmentat en un 300% en les últimes dues dècades als EUA. Una dada que posava de manifest la gran quantitat de nens medicats. L'any passat, més de 3 milions de nens nord-americans prenien medicació per al TDAH. L'estudi elaborat pel doctor Smith, director del Centre d'Investigació i Polítiques de Lesions del Nationwide Children's Hospital a Colombus, Ohio, va advertir llavors que l'augment dels errors en la medicació per a aquest trastorn anava en paral·lel amb l'augment dels diagnòstics. Però la sobremedicació no es dona només en els casos del TDAH. El 2013 s'advertia d'aquest procés de sobremedicació dels nens autistes als Estats Units, malgrat la limitada evidència de l'èxit d'aquests productes per a aquests casos.
La tendència de medicar-nos, en termes generals, ha anat a l'alça. De fet, a Espanya l'any passat es van posar en marxa estratègies per reduir el nombre de medicaments que consumim. Amb les dades davant nostre, i les que especialment apunten als nostres fills i filles, és més necessari que mai fer-se preguntes i provar de trobar les respostes. L'expert en farmacovigilància Joan-Ramon Laporte, que va ser perseguit i brutalment maltractat quan va advertir en la comissió parlamentària que analitzava l'aplicació de les mesures contra la covid-19 i especialment les vacunes dels perills que existien llavors, avui per fi és escoltat. Laporte va presentar les seves sàvies paraules llavors, tal com ho fa de nou ara. La diferència està que aquesta vegada se l'està escoltant, i el seu missatge està tenint recorregut. Amb la publicació del seu últim llibre, Laporte ens explica les pràctiques de la indústria farmacèutica per provocar la sobremedicació de la població en lloc de la seva curació. Perquè curar, segons Laporte, no és negoci ni és rendible. Però tenir-nos tota la vida menjant pastilles sí que ho és.
Som una societat intoxicada, i ho som fins a tal punt, que ja no es respecta ni al més sagrat, que són els nostres fills. La medicació pot ser molt útil quan no quedi més remei. Tanmateix, introduir-la en la nostra vida de manera freqüent i abusiva no és una estratègia de salut, sinó de negoci per a la indústria. És fonamental que ho tinguem en compte