Una setmana convulsa, en la qual les posicions s'han dividit per bàndols. Els terribles bàndols que s'entossudeixen moltes vegades a justificar el que fan aquells que creuen "els seus" i a no aportar absolutament res positiu per a la comunitat, i molt menys, per mirar d'ajudar aquests centenars de milers de persones que es troben absolutament desemparades i venudes per interessos dels quals no es parla.
En aquest lliurament analitzo el que ha passat aquests dies: els que han intentat justificar d'alguna manera l'atroç atemptat del grup terrorista Hamàs, acusant Israel d'haver-se saltat el dret internacional durant dècades; i, d'altra banda, els que no són capaços de criticar les decisions d'un govern, el de Netanyahu, que de manera imperdonable no ha mantingut la seguretat que s'esperava de l'estat amb més seguretat del món.
La Terra Promesa, que tanta sang porta vessada, tant de palestins com d'israelians, continua de nou segant vides. I des de fora, a la llunyania, alguns es comporten com si unes vides valguessin menys que altres. Això és injustificable, es miri com es miri. I és urgent, segons la meva opinió, alçar la veu d'una vegada i ser conscients que la política, que al seu torn està sotmetent-se a interessos geoestratègics per a l'explotació de recursos naturals (aquí pocs parlen de l'explotació de gas a Gaza i dels acords amb empreses estrangeres tant per l'Autoritat Palestina com pel govern d'Israel), no pot continuar segant vides de persones innocents. Ni jugar amb l'abastament d'aigua, de llum, o d'accés i llibertat de moviments als territoris.