Són joves, maleducats i tenen molt clar per què canten en català: “Perquè ens dona la puta gana, tio”. A Catalunya, és impossible parlar de la música trap sense fer referència a la P.A.W.N. GANG, els pares d’un gènere que cada cop suma més adeptes a dalt i a baix dels escenaris del país.

Aquesta entrevista, enregistrada entre cerveses i isotònics en un discret bar de l’avinguda Diagonal, té una particularitat que no cal amagar: va ser feta abans que el coronavirus paralitzés el planeta. “Hem resistit tota la droga que ens hem fotut, així que l’epidèmia no em preocupa gaire”, deia un dels seus membres quan la Covid-19 començava a treure el cap.

 

Han passat unes quantes setmanes i tots els membres de la banda estan en perfectes condicions, però la veritat és que el virus sí que ha aconseguit enterbolir la gira del seu nou àlbum, Oli d'uliba (Delirics, 2020). 

En aquesta entrevista –que potser hauria de qualificar de conversa– els Pretty Ass White Niggas no es tallen ni un pèl i parlen de tot: el disc, les drogues, la música en català i també, és clar, la política nacional. Saben que les seves paraules els poden costar un nou contracte o una col·laboració amb la corpo, però els codis que s’autoimposen els obliguen a ser transparents. El que pensin els altres simplement se’ls enfot.

Ells són en Lil Guiu (Guiu Solé), en Willfree (Guillem Roca), en Yung Mare (Dídac Garsaball), en Good Jan (Jan Solé), en Teuma Thug (Mateu Reñé) i en Monrra Straps (Ramón Reñé). Els tres primers, d’ara endavant identificats amb les inicials dels seus sobrenoms, diuen la seva en aquestes línies.

Els integrants de la P.A.W.N GANG, d'esquerra a dreta, Monra Straps, Yung Mare, Lil Guiu, Willfree, Good Jan i Teuma Thug. / Foto: Sergi Alcàzar

Després de tres anys aturats, us torneu a reunir i feu el vostre primer àlbum seriós. Per què?

LG: Ja havíem fet coses serioses. Potser El Retorn dels Jedis (2017) no ho era tant, però Al final Es Asho (2017) i el disc P.A.W.N. GANG (2017) eren seriosos. Ara els mitjans ens donen més suport i tenim una discogràfica (Delirics) que ens mou més.

W: Ens hem fet grans, hem madurat, ara veiem les coses una mica diferent. Hem pogut descobrir coses noves que fa set o vuit anys no sabíem. El disc té un punt més madur, fins i tot li podeu dir comercial. No ha estat intenció nostra, això és el que ha sortit. 

YM: El disc és bastant complet, té algun tema comercial però també molts altres que recorden els nostres inicis. La intenció ha sigut recuperar les arrels, fer-ho per nosaltres i gaudir-ho. 

Com és el vostre procés creatiu?

YM: És com la posada en escena, tot flueix al moment.

LG: Els grans hits de la P.A.W.N. GANG, els que han superat el milió de visites, els hem escrit col·locats. Cadascú escriu la seva lletra al bloc de notes del mòbil, pensem on pot anar cada part, triem la base, escrivim i la cantem.

W: Ara li donem una segona volta, tornem a anar a l’estudi i en millorem algunes parts. Cuidem un punt més la cançó. Uns tarden més a escriure i altres menys, però en una tarda la tenim.

 

Els grans 'hits' els hem escrits col·locats

Quines són les ferides que us inspiren?

Tots: Les drogues, els amors i els desamors.

LG: Moltes de les cançons que hem fet parlen de desamor, és quan surten les coses pures. Amb l’amor tot és bonic, no tens res a explicar.

YM: Hi ha de tot una mica. La gràcia és que hem sortit del nostre marc, de la zona de confort. Hem fet cançons que ni tan sols són trap, encara que sempre ens han etiquetat en aquest gènere i que, de fet, vam ser els pioners en portar el so a Espanya. Una de les nostres particularitats és que ens atrevim amb qualsevol cosa. Fem el que ens ve de gust.

Yung Mare / Foto: Sergi Alcàzar

A les vostres cançons parleu de la vida de carrer, però sou de Gràcia. Tanta mala vida hi ha en un barri com aquest?

LG: Uns hem tingut vides més dures que altres. Bàsicament mai ens ha faltat un plat a taula, però no hem anat sobrats. Gent de la nostra edat ha tingut un camí molt diferent al nostre. Les nostres vides han estat muntanyes russes bastant heavys, però entre tots ens hem ajudat.

W: Hi ha moments en què alguns més que altres hem tocat fons, uns s’han emparat amb les drogues, altres amb altres coses... tots hem passat els nostres mals moments. 

Un tema sobre el qual parleu obertament són les drogues. Us preocupa no ser un bon referent pels joves que us escolten?

LG: Ningú es va preocupar de nosaltres quan érem joves.

W: A més, cadascú troba el seu camí i descobreix què és bo o dolent. Les nostres cançons moltes vegades reflecteixen com et poden afectar les drogues. No estem dient “no ho facis”, sinó “et pots trobar amb això”.

YM: Els exemples que donem moltes vegades no són del que s’ha de fer, nosaltres podem ser un exemple a no seguir. Les cançons no diuen “ves a 'pillar' al camell i droga’t des dels 12 anys”, reflecteixen una realitat més fosca. El que volem transmetre és que tinguin el seu criteri, això és tot el que puc dir a un nano. Que faci el que consideri.

W: Som conscients que tenim influència sobre la gent jove, però nosaltres no hem fet el producte perquè ens escoltin com sí que ha fet gent que s’ha comercialitzat. Hi ha qui s’ha venut al cent per cent per agradar. Nosaltres som reals, és així, que la gent s’ho prengui com vulgui.

Lil Guiu / Foto: Sergi Alcàzar

Podem ser un exemple a no seguir, les nostres cançons reflecteixen una realitat fosca

Us preocupa que la vostra relació amb les drogues us acabi consumint?

LG: Amb l’edat que tenim ja no desenvoluparem esquizofrènia. Gràcies a Nostre Senyor estem bastant bé mentalment. 

W: Hem arribat a un punt en el qual sabem més o menys on està el límit. Cadascú escull el que vol. No per drogar-te et quedes sense fer res. La majoria d’artistes van fins el cul tot el dia i estan triomfant. Cal saber portar-ho, no ha de ser negatiu.

LG: Quan se te’n va de les mans hi ha molta gent que ho entén. El nostre públic és penya molt friqui, hi ha de tot, però ho entén. És la nostra essència, som més raros que un puto quadre. 

YM: Som la conseqüència més normal de la societat que tenim. La gent pot considerar que som estranys, però jo crec que som els més normals. Com a mínim soc honest amb mi mateix, amb el que m’agrada fer.

Willfree / Foto: Sergi Alcàzar

El nostre públic és penya molt friqui i nosaltres som més 'raros' que un puto quadre

Pioners a Espanya i a Catalunya. Què li diríeu als haters que teníeu quan començàveu?

LG: En primer lloc, que en cap moment vam dir que estiguéssim fent rap. En cap moment els vam demanar que ens escoltessin. Ens assenyalaven, però cadascú pot fer el que li doni la puta gana. Als primers vídeos teníem un 75% de dislikes. Ens deien “catalans fills de puta, què cony esteu fent, esteu destrossant el rap”.

W: Només per ser català no et donen opció, i potser ets molt millor raper que algú que canta en castellà. Ells arriben a Sud-Amèrica i a tot arreu, tu ets català i et relacionen amb la política. Deien, “a la merda, independentistes”, però no sabien res. La gent que no té barreres polítiques, que no està per històries, pensa que si la música sona bé, l’idioma no és important.

LG: Tothom ens ha dit que cantem en castellà, que ens obrirem més. No ens dona la puta gana, tio.

YM: És millor que la nostra feina parli per si sola.

Good Jan / Foto: Sergi Alcàzar

Suposo que cantar en català us ha tancat portes...

YM: Però també n’ha obert d’altres.

Què us haurien d’oferir per començar a cantar en castellà?

W: M’haurien de venir a ventar i fer l’esmorzar cada dia. I pagar-me molts diners al mes.

LG: Un tema de cada cinquanta sí que el podem fer. Els primers cops que vam cantar en castellà ens en rèiem marcant molt la ela geminada, fent coses a gas.

YM: Jo parlo en castellà amb molta gent del barri, però hi ha molta penya que no pot evitar riure’s de mi perquè, quan mantinc una conversa molt llarga, sempre se m’escapa algun error (catalanada). L’accent també es nota.

Teuma Thug / Foto: Sergi Alcàzar

Hi ha qui diu que el vostre argot maltracta el català, que no us podeu inventar paraules. Que els diríeu?

LG: No sé a quin any es va escriure el Pompeu Fabra i no sé quan es va tancar la normativa de la llengua catalana, però al final la gent escriurà com escriu al WhatsApp. El puto idioma serveix per comunicar-se i perquè pugui ser entès tan ràpid com sigui possible. Anirà evolucionant, la gent començarà a oblidar-se dels apòstrofs i els accents.

YM: En diverses entrevistes ja ens fan la pregunta però en sentit positiu. S’adonen que apropem el català a la gent més jove. Qualsevol cosa que s’estanca acaba morint, les coses han d’anar evolucionant. 

W: Hem creat una argot, ens reconeixen per això.

YM: Diem ‘retes’ per referir-nos als ‘porretes’, evidentment. Ho fa servir tot Barcelona i molta gent no sap ni d’on ve.

LG: ‘Vurridi’ ve d’avorrit, però ho utilitzem irònicament per dir que alguna cosa és molt divertida. ‘Està flush’, vol dir que una cosa és increïble. 

Monra Straps / Foto: Sergi Alcàzar

La gent començarà a oblidar-se dels apòstrofs i els accents, la llengua evolucionarà

Gent com en Lildami ja ha aconseguit viure d’això. Què us falta a vosaltres, si ja hi éreu abans que ell?

YM: Ell ja feia les seves cosetes, però va començar a cantar en català amb nosaltres. Ha arribat més ràpid a un públic més massiu, potser perquè és més per a tots els públics, més family-friendly.

W: És més comercial, un altre estil.

LG: Ens hem adonat que l’art té moltes coses al darrere, no només es basa en ser bo o dolent. Si et mouen, si posen diners al darrere... pots ser més dolent o més bo, però si tens tot això, encara que estiguis a un altre nivell, t’escoltaran més.

YM: També és una qüestió de passar per la pedra.

LG: Per les restriccions de Catalunya en general, les restriccions d’allò que és políticament correcte. Nosaltres hi hem passat una mica, però no del tot.

YM: Ens costa una mica. Ens agrada mantenir-nos coherents i sincers amb nosaltres mateixos. Els més importants som nosaltres, hem de fer les coses pel motiu pel qual vam començar.

 

Tracteu temes com l’amor, el sexe o les drogues, però mai la política. No us mulleu, oi?

LG: Jo vaig comparar en Yoda amb en Felip Puig, el cap dels Mossos que va ordenar que es disparessin pilotes de goma a plaça Catalunya. Però fa set anys, d’això.

YM: Jo a El somni Català m’acosto una mica a la política. No és que no em vulgui mullar per por del que diran, és perquè, sense ànim d’ofendre, considero que és una pèrdua de temps. Som sis i tots tenim un punt de vista diferent. Em considero apolític, crec que és un circ més.

W: La política és una presa de pèl. Pots involucrar-te fins al fons o pots fer veure que no passa res, però el pèl te’l prenen igualment.

LG: En el meu cas, no penso així. Sabem el que hi ha, si una cosa no funciona s’ha de canviar, i no parlo de la relació amb Espanya. Parlo de moltes altres coses. El meu punt de vista és aquest, alguns hem anat a votar i altres no.

YM: Jo ja no hi vaig. Quan hi va haver l’oportunitat de votar per la independència de Catalunya sí que hi vaig anar amb gent del grup que estava més posada en el tema. Era per fer una mena d’experiment social i perquè veia tot el poble molt abocat. Realment veia que un canvi era possible. Tothom va votar que sí i al final va ser que no, això em va acabar de desil·lusionar del tot.

W: Acabo pensant que és una pèrdua de temps. Miro per mi, pels meus col·legues, per la meva família i el meu entorn. No em preocuparé del que passarà a un altre lloc. Al final, (els polítics) fan el que els dona la gana, el que sento és impotència. 

Els integrants de la P.A.W.N GANG, d'esquerra a dreta, Yung Mare, Good Jan, Lil Guiu, Willfree, Monrra Straps i Teuma Thug. / Foto: Sergi Alcàzar

Algú de vosaltres va ser a Urquinaona?

W: Jo donava suport des de casa. 

LG: Jo vaig anar a totes les convocatòries.

YM: Per defensar els meus faig el que calgui, però si veig que una cosa ens està fent més mal, cal pensar abans d’actuar. Em posiciono i entenc la ràbia i impotència de la penya perquè jo també la sento, però penso que hem de reaccionar de manera diferent.

Quin polític us agradaria que escoltés la vostra música?

YM: Donald Trump. Ja que ens ha d’escoltar algun pallasso, que ens escolti el més pallasso de tots.

LG: No em sé ni els noms. El més desgraciat de VOX. L’Ortega Smith, que ens escolti i es torni de color grana.

YM: O l’Ada Colau. Que s’espavili que ‘BarSíria’ està hot.