La figura d'Albert Rivera Díaz surt de les escorrialles de la Transició i és l'espoleta que, tradicionalment, ha ensorrat l'Estat espanyol de manera cíclica. Fins a l'última guerra civil, l'escorrialla d'Espanya era el poble menut de Catalunya, el que va aguantar la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, les bullangues i les guerres carlines; el que va fer possible la revolució gloriosa, la Primera República, la fi del bipartidisme canovista i el 14 d'abril de 1931.
Amb Franco i la seva estratègia nacionalitzadora, l'escorrialla de l'Estat ha acabat essent aquella part de la immigració que Catalunya no ha pogut integrar, sigui per l'utilització política que se n'ha fet, sigui per una altra cosa. L'escòria és el subproducte que el metall genera quan es fon per convertir-lo en una peça sòlida. Si la paraula no sonés moralment tan ofensiva, ajudaria a explicar la volatilitat imprevisible dels sectors d'insatisfets que sempre són utilitzats en les lluites de poder entre Madrid i Barcelona.
Sense aquesta prèvia no es pot entendre qui és Albert Rivera, i perquè un líder polític que és l'exemple oposat de tot allò que diu representar, té tantes possibilitats d'arribar a la Moncloa. No és casualitat que Jiménez Losantos estigui tan entusiasmat amb ell: "Ciudadanos –va escriure l'altre dia– nace de la lucha contra la tiranía de Pujol". Per a Losantos i per a molta gent llegida, Rivera encarna la Transició que no va ser possible a causa de l'existència i les reivindicacions nacionals de Catalunya.
Rivera també té possibilitats de guanyar perquè representa el sector més autèntic d'una Espanya de cultura precària i apolítica que vol sentir-se jove, moderna i innocent un altre cop, sense afrontar el problema català amb un referèndum d'autodeterminació. Nascut a Barcelona el 1979, en el fons Rivera apel·la al desig més o menys reflexionat o més o menys inconscient del conjunt dels espanyols que esperen resoldre allò que la violència de Franco i els seus antecessors no van aconseguir resoldre, amb les eines del PP i l'estètica de Zapatero.
Per a Losantos i per a molta gent llegida, Rivera encarna la Transició que no va ser possible a causa de l'existència i les reivindicacions nacionals de Catalunya
És significatiu que l'èxit del líder de Ciutadans vagi tan lligat a la mateixa realitat nacional que nega, és a dir, a la Catalunya que l'ha educat i que va donar una oportunitat a la seva família. No és casualitat que el llibre de referència que Rivera cita sempre sigui El factor humà, de John Carlin, una obra que relata el paper de Nelson Mandela en la Sudàfrica de l'apartheid. Els esforços que Losantos i d'altres mitjans han fet per pintar Catalunya com un Estat racista, dominat per bòers autoritaris i malèfics, han estat ingents.
Catalunya, però, no té els mecanismes d'un estat i la vida de Rivera no ha sigut, precisament, la d'un negre del Johannesburg de la guerra freda. Els negres de l'apartheid no es casaven amb pubilles bòers riques, ni treballaven als serveis jurídics del principal banc de Sudàfrica. Tampoc no eren apadrinats per elits intel·lectuals. Ni molt menys tenien mitjans per fer-se els cosmopolites.
Rivera va estudiar en una escola concertada i catalanista de Granollers i va fer la carrera a la facultat de dret d'ESADE, adscrita a la Universitat Ramon Llull –que també reivindica la catalanitat en els seus estatuts–. El pare de Rivera és descendent de bastaixos del port de Barcelona. Quan es va casar amb la mare del candidat tenia una botiga d'electrodomèstics a la Barceloneta, barri on van ser recol·locats els habitants de la Ribera després de 1714.
Llavors la mare era una andalusa enyoradissa de 17 anys que havia arribat a Catalunya cinc anys enrere. Segons explica ella mateixa, en arribar a Barcelona es va passar un any sencer plorant i va dir a casa que si la família no venia a fer-li companyia se'n tornaria al poble. El poble (Cútar) és una vila de 600 habitants, marcada per l'herència musulmana, que té per especialitat una varietat de sopa de cigrons amb xoriço. Segons el diari Sur: "En el pueblo, Rivera no tiene amigos pero le encanta decir que tiene sangre malagueña".
Polititzat per la seva mare, amant de les tertúlies, Rivera va començar a treballar als serveis jurídics de La Caixa el 2002. Un any més tard, va explorar la possibilitat de militar al PSC i al PP
La infantesa i l'adolescència de Rivera va ser com la de molts altres nois de la seva època que van començar a polititzar-se durant els anys decadents del pujolisme. Rivera va crèixer en una casa bilingüe sense gaire llibres, però amb un respecte reverencial a l'educació que la seva família no havia pogut rebre. Durant l'adolescència, va començar a sortir amb la filla d'una família rica de Granollers fortament nacionalista, amb la qual acabaria casant-se i tenint un fill. Polititzat per la seva mare, que és una amant de les tertúlies –no parla el català, "pero tú háblame en la lengua que quieras"–, va començar a treballar als serveis jurídics de La Caixa el 2002.
Un any més tard, Rivera va explorar la possibilitat de militar al PSC i al PP. Quan Francesc de Carreras li va oferir d'entrar en l'equip directiu de Ciutadans, li va dir emocionat a un dels caps que tenia a La Caixa: "Ostres, m'ofereixen d'entrar directament a la secretaria general d'un partit". Llavors encara no sabia que el farien president, ni quina ideologia tindria Ciutadans. Aquest mateix alt executiu, recorda que era un noi molt intel·ligent i ambiciós, que "no tenia cap dels problemes amb el català i amb el nacionalisme que té ara".
C's va treure el primer local i els primers diners d'un andalús amic d'Alfonso Guerra que és el propietari de Festina, una marca de rellotges suïssos dolents
A partir d'aquí la història és coneguda. Fins al 2012, Ciutadans va ser un partit marginal i cridaner que donava tombs ideològics i deixava molta gent pel camí. El primer local i els primers diners els va treure d'un andalús i amic d'Alfonso Guerra que és el propietari de Festina, una marca de rellotges suïssos dolents. Convergència també va alimentar el partit per fer mal als socialistes i per semblar més independentista que no era davant de Solidaritat i de Reagrupament.
Mentre el paradigma autònomic va gaudir de bona salut, l'oratòria de Rivera va brillar aprofitant les pors i els complexes del discurs hegemònic convergent. La seva virtut principal, però, no ha sigut la retòrica. La retòrica de Rivera sempre ha necessitat el suport del poder constituït perquè la seva paraula preferida, "realitat", tingui un mínim de contingut i d'aparença d'equanimitat. La gran virtut del líder de Ciutadans ha sigut aguantar al capdavant del partit fins que el creixement de l'independentisme l'ha fet necessari a les oligarquies de Madrid i Barcelona.
Rivera i el seu partit ara són una solució de compromís per aturar la independència. Tard o d'hora, però, la rivalitat entre Madrid i Barcelona el posaran a l'ull de la tempesta
Albert Rivera i el seu partit ara són una solució de compromís per aturar la independència. Rivera serveix per justificar, amb l'atractiu de la novetat, el discurs que diu que Catalunya és Espanya. Tard o d'hora, però, la rivalitat entre Madrid i Barcelona posaran Rivera i el seu partit a l'ull de la tempesta, com van posar a Pujol, Companys, Cambó o el general Prim. Si aquestes figures van provocar un daltabaix polític no em vull ni imaginar el que provocarà Ciutadans.
Els espanyols utilitzen el partit de Rivera com un ciment per unificar l'Estat contra l'independentisme català. El problema és que el partit de Rivera no s'aguanta sobre cap realitat profunda –per això el seu discurs té aquesta flexibilitat diabòlica i aquest tuf d'abstracció buida i pedantesca, de vegades vagament totalitària–. Quan els espanyols descobreixin que el ciment que estan utilitzant no és Portland, sinó un ciment fals, que no endurirà mai, una pasterada amb una proporció excessiva d'elements volàtils i dispersos, Rivera potser serà ministre. Però ja serà molt tard per arreglar les coses.
Quan els espanyols descobreixin que el ciment que estan utilitzant no és Portland, Rivera potser serà ministre. Però ja serà molt tard per arreglar les coses
Si algú creu que un polític format a Barcelona podrà substituir el PP o canviar un Estat en el qual un senyor com Rodolfo Martín Villa fa 54 anys que va en cotxe oficial, és que no té ni idea de què és Madrid ni què és Espanya. No és per capritx que els fills dels diplomàtics espanyols tenen un 222 per cent més de possibilitats d'aprovar les oposicions del ram que els aspirants sense antecedents familiars. Quan Madrid li demani a Rivera que suïcidi el seu partit per poder pactar la pacificació de Catalunya, que es recordi del seu odiat Jordi Pujol. Ell també es va pensar que podria convertir-se en un dels amos del Casino. I això que aspirava a una part molt més petita.