“Dirigir un diari és apassionant, llàstima que hagi de sortir cada dia”. És una frase de Carles Capdevila (els Hostalets de Balenyà, Osona, 1965) que retrata bé l’enginy i la gràcia d’aquest periodista i guionista per assenyalar que, en realitat, la vida és, més que una suma de fets extraordinaris o de foguerades llampants, un continu de gestos i accions quotidianes guiades per un projecte i el bon humor.

Podia haver estat un més dels talents que circulen per la ràdio i la televisió nostrades... fins que va assumir la responsabilitat d’endegar i dirigir el projecte del diari Ara. Era el projecte de la vida d’en Capde, i el va fer créixer sense escarafalls, tal com ha sabut portar la malaltia que se'l va endur aquest dijous a la nit. Capdevila estava casat amb la periodista Eva Piquer, amb qui tenia quatre fills.

“En aquests anys”, deia en el seu discurs de comiat de la direcció, el 24 de novembre del 2015, “no he desconnectat un sol cap de setmana. He estat de les set del matí a les dotze de la nit sempre connectat. He sacrificat la família i la vida pel bé del projecte. L'Ara ha sigut el projecte de la meva vida. Ara el projecte de la meva vida és la meva vida”. Projecte. Aquesta és la paraula. Apareix 21 cops en el seu comiat a la redacció.

Quotidianitat, projecte, bon humor. Ho resumeix en un dels passatges d’aquell comiat: “La independència periodística cal defensar-la cada dia, plantant cara, amb coratge. Calen periodistes valents, gestors valents. I cal que els lectors pagueu pels continguts per mantenir redaccions. Un mitjà massa dependent dels accionistes o dels ajuts o de la publicitat no serà independent, per definició. Això ho hem d'entendre, perquè un país sense mitjans lliures mai no serà un país lliure”.

"Que el diari sigui educat, creatiu, sensible amb els que pateixen, agraït amb els voluntaris i els que arreglen el món"

L’altre gran projecte d'en Capde va ser dignificar la tasca educativa, difondre i estimular la responsabilitat de pares i mestres en la tasca de fer créixer els fills. És molt probable que, entre la gent, en Carles sigui més conegut per aquesta faceta que com a periodista. Amb aquesta activitat ha arribat directament a milers de persones, que potser quedarien parades de saber que, en realitat, aquell home estimulant i engrescador, que els reptava a ser millors pares i mestres excel·lents, persones amb actitud i valors, era director d’un diari, que havia estat subdirector del Malalts de tele, a TV3, o el de l’"Alguna pregunta més?" a El matí de Catalunya Ràdio.

Aquestes dues passions es van aplegar en dos programes que dirigia i presentava (Eduqueu les criatures, a Catalunya Ràdio, i Qui els va parir, a TV3), a més de fer-ho en diversos llibres, entre els quals, Criatura i companyia, que es va endur el premi Pere Quart d'humor i sàtira, o alguns episodis de Les Tres Bessones. 

En Carles Capdevila va deixar la seva empremta als mitjans des de ben jove, des del programa Guirigall, de Ràdio Pista, fins a les pàgines de l'Sport mentre era a Nova York o en centenars de columnes que, amb la seva firma, han aparegut als diaris Avui, El Periódico i El 9 Nou.

El novembre del 2016 va rebre el Premi Nacional de Comunicació en la categoria de premsa pel seu “gran sentit de l’ètica i de la dignitat” al capdavant del diari. En el moment de rebre aquest guardó va ser especialment contundent amb els que amenacen els mèdia. “La llibertat de premsa la defensem els periodistes no cedint a pressions i l'haurien de defensar els poders tenint la dignitat de no emprenyar tant”. A ell, tant d’esforç per cuirassar l’Ara li feia nosa i li treia temps per cuidar-se del projecte i de les persones que el tiraven endavant, a les quals va recomanar: “Que el diari sigui educat, creatiu, sensible amb els que pateixen, agraït amb els voluntaris i els que arreglen el món, respectuós amb els mestres i educadors”.

Encara aquest any va publicar "La vida que aprenc", un recull de les seves columnes a l'Ara, on sobretot parla, com ell en deia, de "gent que no es ven": infermeres, mestres, voluntaris... Aquests pencaires que són el canemàs sobre el que s'embasten les vides més difícils. En Carles Capdevila, que tampoc es venia, era un d'ells.