El 2009, en Marçal Girbau se'n va anar a viure a Tolosa amb un occità precari que havia après amb un parell de gramàtiques. Dos anys més tard sabia una mica de francès, però sobretot dirigia el Centre Cultural Ostal d’Occitània i publicava articles al Jornalet, un digital en llengua d’oc que recomano vivament. A tot això, un dia jo era al metro de Londres i vaig veure un jovenet abillat d’una faisó antiga, com si fos Frederic Mistral o d’Artanyà. El noi m’estudiava atentament. D'entrada vaig pensar que em volia robar o fer proposicions deshonestes. Però se’m va acostar i em va dir, donant-me una targeta de visita: "Tu vas escriure un article sobre La il·lusió occitana de l’August Rafanell, oi?". Vaig mirar la tarja i vaig flipar: "Ei, si jo t’he llegit aquest matí!". Així ens vam presentar: és l’únic català que conec que viu com si Espanya i França no ens haguessin robat res. La primera vegada que el vaig sentir parlar del senyor Montanya per referir-se a Michel de Montaigne em va sonar estrany; ara jo també vaig pel món dient Montesquiu, en lloc de Montesquieu. A Girbau li agraden les patates braves i té família a Extremadura. Va néixer el 1988; per això devia caure el mur de Berlín.
Comencem amb una pregunta que molesti tothom: com t’imagines la gran Catalunya? Prefereixo explicar-t'ho a través dels dos missatges que vull donar en aquesta entrevista. Així no ens mal interpretaran.
Molt bé. El primer missatge és que fins ara la Generalitat ha desaprofitat la millor estructura d’Estat que tenia: l’Euroregió Pirineus Mediterrània.
Barcelona-Tolosa-Montpelhier-Palma. Exacte. És un organisme de cooperació transfronterera que agrupa les antigues regions de Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus, el Principat i les Balears.
I Saragossa, la ciutat xata? Els aragonesos en van marxar el 2006 per l’afer de l’art sacre de Lleida, que seria com si Espanya trenqués relacions amb Brussel·les per uns quadres del Louvre. També ens falta el País Valencià.
Explica per què és tan important. Perquè és l’únic organisme que tenim per fer política europea en el qual els estats no hi intervenen. Pasqual Maragall el va crear el 2004, després de l’Eurocongrés 2000. Maragall i Pujol sabien bé què es feien. El corredor Mediterrani surt d’aquest caldo de cultiu.
I per què no es coneix? L'àmbit territorial em recorda l'imaginari de Josep Pla, Joan Maragall, Víctor Balaguer, Feliu de la Penya. I el de Richard Florida!, el de les ciutats creatives. O el de Kenichi Omhae, que va ser el primer a dir que els Estats nació havien deixat de ser el motor del món. O de Tony Judt, que és un dels grans pensadors de la identitat europea moderna.
I què ha passat? Doncs que les relacions s’han mantingut en la clandestinitat. Tant és així que l'organisme no es pot anomenar euroregió occitano-catalana, que seria el seu nom natural. A més, entre 2010 i 2015 el Govern català l’ha infrautilitzat.
El Govern del procés? Jo he sentit responsables polítics dient que Barcelona s’havia de preocupar de París i Londres, no pas de Tolosa. O sigui, que tu tens un organisme de cooperació política, cultural i econòmica reconegut per Brussel·les i el redueixes a la gestió més grisa, quan la identitat i la geografia són els dos cavalls de batalla del futur d'Europa. Ha sigut una animalada.
Potser fa por un altre Muret. Qui tingui por de França que s’ho faci mirar. Els francesos ho tenen tot perdut des dels anys 90.
Si està viu regula-ho, si està mort subvenciona-ho. Diuen que França és això. Sí. Un bon dia els francesos deixaran de creure en l'estat, igual que un dia van deixar de creure en Déu. Brussel·les va a favor nostre, en el tema de les euroregions. Si no s'ha aprofitat, jo diria que ha sigut per prepotència. I per una certa ignorància.
Avui poca gent sap que Enric IV, el reconstructor de París, parlava un occità que qualsevol català entendria, oi? Enric IV i d'Artanyà, si hagués existit! Amb polítics francesos fent conferències contra l’euroregió, com François Asselineau, que dedica 45 minuts de cada xerrada a dir que les euroregions destruiran França i que darrera seu hi ha els catalans i els Estats Units, li hauríem pogut treure molt profit al tema.
Has dit que Pujol sabia què es feia. Home, Pujol era amic de Robert Lafont, que és una figura importantíssima a Occitània. Si Tolosa té servei de política lingüística és perquè ell va pressionar perquè n’hi hagués de català al Rosselló.
Quanta gent parla l’occità? Entre un i tres milions.
Ets poc precís. Perquè és una llengua que s'amaga. Jo he sentit persones que la parlen habitualment dient que no l’utilitzen per telèfon per no fer malbé l’aparell.
Caram. Estan pitjor que els valencians. Això em porta al segon missatge: és una vergonya i un error plantejar un Estat català com si fos una República francesa. Catalunya té dues llengües constitutives, que són el català i l’occità. La resta són estrangeres.
Repeteix això. El castellà és molt parlat, i els drets dels seus parlants s’han de respectar, evidentment, però és un idioma tan estranger com l’anglès. Hi ha una manera científica d’explicar-ho. La resta és ideologia.
"Tan las fotei com auziretz; cen e quatre vint et veit vetz." Per exemple: "Tants cops me les vaig fotre com ara sentireu: 188 vegades". Això és Guillem d’Aquitània, al segle XI, parlant d’unes germanes casades d’Auvernha que se’l van endur al llit perquè el creien mut. Mira!, és un bon exemple per explicar que el català i l’occità van néixer aquí d’una evolució del llatí.
Et diran essencialista. L’alternativa és el model francès —o espanyol— segons el qual podem menysprear i arraconar la cultura occitana perquè l’aranès el parla poca gent. L’occità i els català ja són reconeguts com a llengües pròpies i oficials a l’Estatut de 2006. L’única cosa que hem de fer és estendre el reconeixement a tot el Principat sense manies.
Què vol dir sense manies? Vol dir que les senyalitzacions del metro, els ferrocarrils i les carreteres també estiguin en occità, que l'administració pugui atendre en aquesta llengua, o que la Generalitat estableixi quotes de producció culturals. Vol dir prendre's seriosament la llengua de l'Aran. Si volem ser independents, no podem legitimar el vell ordre jacobí d'estats fanàtics forjats per la força de les armes i el supremacisme lingüístic. L'Estat català ha de néixer com un Estat federal o confederal autèntic.
Així s’hi podran sumar els territoris que vulguin, més endavant.
