Albano Dante Fachin Pozzi va néixer a l’Argentina el 1976, coincidint amb el cop d’Estat del general Videla. Fins que va venir a Catalunya amb la família, Dante Fachin va viure a Bahía Blanca, una ciutat fundada el 1828 en un enclavament comercial estratègic. Entre el segle XIX i primers del segle XX, els indis que habitaven als voltants de Bahía Blanca van ser exterminats a mesura que l’exportació de carn va exigir ampliar les hectàrees agrícoles. Segons el general que va rematar la feina, Julio Argentina Roca, els indis no deixaven “treballar els immigrants” i calia liquidar-los d’una manera “absoluta”.

Setanta anys després, quan el líder podemita va arribar al món, l’Argentina s’endinsava en una dictadura sanguinària. El general Videla va encapçalar un règim que va fer milers de morts i exiliats, a més de 30.000 desapareguts, entre els opositors d’esquerres. Dante Fachin va fer l’educació primària en un país sense premsa lliure, que perseguia minories socials i ètniques i que conculcava els drets humans de manera sistemàtica. També va viure el patriotisme delirant de la guerra de les Malvines i la restauració democràtica d’Alfonsín, que va condemnar a cadena perpètua els principals líders de la dictadura però va deixar el país amb una inflació de cavall.

El periodisme d'investigació sensacionalista va pavimentar la seva carrera cap a la política

El 1992, en ple auge del president Menem, que va indultar Videla i va privatitzar tot el que va trobar, la família de Dante Fachin va fer les maletes i es va plantar a Catalunya. Aleshores Argentina vivia una febrada de fascinació pels Estats Units. Barcelona, en canvi, vivia immersa en l’eufòria de les olimpíades i l’esquerra caviar, frivolota i antiamericana. Dante Fachin tenia 16 anys, i va acabar el batxillerat en un institut de Blanes. Després, es va matricular a Filologia anglesa a la Universitat de Barcelona. En algunes biografies es diu que el líder podemita va haver de deixar la facultat per posar en marxa la revista Cafè amb llet. Però quan la revista neix el 2004, Dante Fachin té 28 anys.

Aquest revista i l’ambient pastat pel 15M pavimentaran el camí del diputat de Catalunya Sí que es Pot cap a la política. Cafè amb llet va començar com una publicació local amb seccions d’esport i gastronomia. Durant la majoria absoluta del PP i les primeres retallades del govern de CiU va agafar volada gràcies a Internet i a uns reportatges sobre el funcionament dels hospitals públics de Blanes i Calella. Els reportatges van derivar en una croada contra el sistema sanitari amb un periodisme d’investigació groc, molt sensacionalista, que va tenir molt èxit –segurament perquè connectava amb els discursos viscerals que havia escampat la crisi–.

“He de començar amb una confessió pública: el 1987 vaig causar la mort d’un home. Vaig estalviar mig milió a la companyia i vaig ser premiada per això. Sé com les assegurances mèdiques mutilen i maten els pacients.” Així es presenta un dels reportatges penjats al portal de la pàgina, firmat per Dante Fachin amb data del 2015. Cal llegir unes quantes línies abans d’arribar a saber que l’homicida de la fotografia és una doctora nord-americana que va fer aquesta declaració al Congrés dels Estats Units el 1987. El periodisme passa hores tan servils que alguns reportatges de la revista va tenir un gran impacte.

A través del sistema sanitari, i sempre amb  frases grandiloqüents –“contra la barbàrie no hi pot haver neutralitat”–  Cafè amb llet denunciava el capitalisme d’amiguets i la política de privatitzar els actius de la Generalitat per reconfigurar el poder autonòmic. El 2012, un tribunal va condemnar Dante Fachin i la seva parella Marta Sibina, que feia la revista amb ell, a pagar 20.000 euros per lesionar l’honor d’un assessor del president Mas en un vídeo titulat “El robatori més gran de la història de Catalunya”. Immediatament la parella va ser elevada als altars dels màrtirs i defensada per antipujolistes tan actius com Carlos Jiménez Villarejo –d’una manera o altra, en aquest país tothom hi suca–.

Per pagar la multa i evitar el tancament de la revista, la parella escriu el llibre Artur Mas: on són els meus diners? El llibre comença explicant les dificultats de la parella per arribar a finals de mes amb la revista fent aigües i el seu fill malalt. Després desgrana l’entramat d’interessos privats que articulen la sanitat pública i les retallades, amb un exhibicionisme força prescindible. El llibre, que va ser finançat amb els 10.000 euros que la parella va obtenir a través de Verkami en només 12 hores, va ser prologar per la monja Forcades. L’obra va sortir l’abril del 2013, coincidint amb la creació del Procés Constituent. El febrer del 2014 la sentència va ser anul·lada i, a l’abril, la parella publicava una edició nacional de la revista amb el tiratge fabulós de 145.000 exemplars.

Es presenta com l'home que desafia el centralisme de Pablo Iglesias

Cafè amb llet va començar a morir quan Dante Fachin va decidir presentar-se a les primàries de Podem per al 27S. Tot i les bones paraules, alguns dels col·laboradors que volien continuar la revista no es van sentir gaire ben tractats. Amb el suport d’Ada Colau i Pablo Iglesias, i el prestigi de Procés Constituent a favor seu, Dante Fachin va guanyar fàcilment unes primàries poc concorregudes. El 27S el líder podemita va anar de número cinc a les llistes de Catalunya Sí que es Pot. Tres mesos després, la seva dona va anar darrere de Xavier Domènech, en el segon lloc de les llistes al Congrés de Catalunya en Comú. 

Al Parlament, dins del grup de Catalunya Sí que es Pot, Dante Fachin ha escenificat els interessos d’Ada Colau tant de cara a Catalunya com de cara a la resta de l’Estat. A Catalunya, el líder podemita es presenta com un contrapoder al món d’Iniciativa, mentre que de cara a Espanya es presenta com l'home que desafia les pulsions centralistes de Pablo Iglesias. Dante Fachin es defensa dels conflictes que organitza apel·lant a la complexitat de la política i a la necessitat de traslladar a la gent la riquesa dels debats. Alguns diuen d'ell que fa molt soroll, però que al final sempre recula. D'altres el descriuen com un home amb molta ambició de poder i poca profunditat intel·lectual i ideològica. 

A mi em sembla que es mira Catalunya com si fos Argentina, i que és un exemple més de la facilitat amb la qual aquest país sempre s'acaba excusant amb discursos cridaners, que al final només serveixen per tapar els problemes de base. No és que les oligarquies catalanes no es puguin comparar amb les argentines, és que aquí els indis encara caminen pel carrer. Frivolitzant o relegant aquest factor a segon terme és més fàcil fer carrera, i passar per una persona bona i coratjosa.

Fotos: Sergi Alcàzar