Elsa Artadi no s'ha cregut mai que la independència fos possible, igual que no es pensava que el referèndum de l'1 d'octubre s'arribaria a celebrar. Tot i que és intel.ligent, dominant i molt desperta només creu allò que veu. Encaixa bé en una cita de Voltaire que diu que la gent se'n riu de les causes invisibles, quan justament caldria riure dels qui no tenen en compte fins a quin punt són importants. 

Tota la trajectòria d'Artadi sembla bastida sobre una concepció molt actual de l'economia que ho acaba assecant tot perquè no s'estima res concret, a part del benefici. Doctorada en Harvard, va desembarcar a la política catalana el 2011, de la mà de Mas-Colell. El 2012 va participar en l'elaboració de la proposta de pacte fiscal de CiU i va aparèixer en alguns mítings de les autonòmiques d'aquell any. 

El 2013 va ser nomenada directora general de Tributs i Jocs, des d'on es va impulsar la Grossa de Cap d'Any, que no va acabar de tenir èxit. Alguns distribuïdors es van sentir pressionats per la Generalitat i, en l'estrena, el premi va quedar desert, cosa que va obligar Artadi a reconèixer que caldria "fer una reflexió". El 2015 va ser nomenada secretària d'Hisenda del departament d'Economia, que llavors feia veure que preparava la Generalitat per recollir impostos. 

Quan Puigdemont va arribar al govern el 2016, Artadi es va incorporar al pinyol del president com a directora general de Coordinació Interdepartamental. La seva tasca era coordinar les conselleries perquè preparessin el govern per aplicar les lleis de desconnexió després del referèndum. Tot i així, de seguida es va veure que alguns consellers es passaven alegrement pel folre el compromís adquirit a les urnes i al parlament, convençuts que el país aniria a unes noves eleccions. 

Com a gestora, Artadi és més bona fent relacions públiques que no pas traient-se la feina de sobre. Sap repartir amor entre els subordinats i barallar-los entre ells per tenir-los controlats. Educada en aquesta idea del poder tan convergent de qui dia passa any empeny, forma part d'una generació de dones joves alliberades que serveixen al sistema per vendre una èpica de saldo, en el sentit que no s'han enfrontat ni s'enfrontaran mai al status quo.

Els darrers dies, Artadi ha sonat com a possible candidata a presidir la Generalitat. De seguida que va saltar la notícia es va organitzar una polèmica sobre el seu currículum que va despertar discursos feministes encegats. Fins ara, el seu currículum l'havia protegit i li havia donat butlla, tot i que, en l'equip de Mas-Colell, hi havia altres doctors en Harvard que no van passar per l'aro. Deixant de banda els seus grans mèrits, la seva carrera acadèmica ajuda a entendre la seva trajectòria política i a endevinar el seu futur. 

Fa l'efecte que Artadi sap posar-se reptes i aconseguir les fites difícils, però que després no sap gaire què fer-ne. Exprofessora de la universitat de Bocconi, on hi va passar cinc anys sense publicar res remarcable, l'economista viu ara un altre moment àlgid. Artadi va portar la campanya electoral de Junts per Catalunya demanant la restitució de Puigdemont, mentre s'encarregava de coordinar l'aplicació de l'article 155, una duplicitat que és valorada en els entorns del PP i de Convergència.

El president a l'exili va mentir dient que tornaria a Catalunya, si era investit, i ara mira de ser nomenat pel Parlament sense moure's de Brussel-les. La campanya d'Artadi tenia els peus de fang i va funcionar no tant perquè fos bona com perquè els electors van votar el candidat independentista que estava en millors condicions de defensar-se i de tornar-li el cop a Espanya. Ara Artadi sona com a alternativa a Puigdemont, que no està gaire content amb la forma com la seva col·laboradora ha dut a termes les negociacions de la seva investidura.

Nascuda a Barcelona el 1976, Artadi té una idea cosmopolita dels Estats Units i un concepte provincià de Catalunya. Tot apunta que, com li ha passat a l'espai convergent d'uns anys ençà, tard o d'hora quedarà ofegada en la seva estratègia curterminista i la seva manca de conviccions.