Toni Comín és la darrera expressió d'una esquerra de façana que es va alimentar dels mites de l'antifranquisme i que va créixer per oposició al paternalisme cavernari de Jordi Pujol. És fill d'Alfonso Comín, un filòsof d'orígens carlins que va evolucionar cap al comunisme, empès per la grolleria de la dreta espanyola.
El pare de Comín era un psuquer heterodox, que va dedicar bona part de la vida a denunciar la instrumentalització de la religió que feia la dictadura. L'avi patern era amic personal de Franco i, com a cap suprem de la Comunión Tradicionalista de Aragón, va tenir un paper protagonista en el cop d'estat de 1936.
La família materna de Comín és de Barcelona i tenia bona relació amb la família Maragall, que també es va apuntar a aquest antifranquisme forjat sobre el sentiment de culpa i la negació de la força. Pasqual Maragall havia coincidit amb el pare de Comín a Bandera Roja i al FOC. La mort prematura del filòsof va deixar un record idealitzat de la seva figura, que el fill va aprofitar i va patir a parts iguals.
Apadrinat per Maragall, el 2004 va entrar al Parlament com a diputat de Ciutadans pel Canvi, aquell satèl·lit del PSC que el mític alcalde es va treure de la màniga per frenar l'aparell del seu partit. Llicenciat en Filosofia i en Ciències Polítiques, fins llavors havia obtingut una beca de La Caixa, havia escrit un parell d'assajos per editorials obscures i ESADE l'acabava de contractar com a professor de Ciències Socials, després de treballar uns anys en el col·legi Sagrat Cor.
El 2006, Comín va tornar a ser escollit diputat i es va situar com una de les promeses de la nova esquerra socialista, juntament amb Jaume Collboni, Laia Bonet i Rocío Sampere. El mateix any que Maragall era traït i assassinat per Zapatero i l'Estatut era referendat amb l'oposició d'ERC, Comín sortia de l'armari i feia oficial la relació amb la seva actual parella, Sergi Corbera. Té gràcia que tot just havia tret Autoritat mundial. Per un lideratge planetari legítim, el seu darrer llibre fins ara.
Seguint la línia del populisme estètic que després desenvoluparia el partit d'Albert Rivera, Ciutadans pel Canvi tenia uns estatuts que no permetien exercir de diputat més de dues legislatures. El 2011, Comín es va afiliar al PSC, que encara era el segon partit del Parlament. Tot i així l'independentisme ja es trobava en un punt àlgid i l'esquerra pretesament urbana i moralment alliberada que Comín havia representat per oposició a Pujol anava quedant fora de context.
Amb Maragall i Pujol retirats, l'independentisme es va començar a identificar amb el talent i els reptes de la globalització. El PSC no necessitava figures com Comín, massa catalanistes i massa cultivades pel que quedava del seu electorat, cada cop més vell i més centrat en les zones pobres de l'àrea metropolitana. En plena cursa cap al 9-N, Comín va deixar el PSC per incompliment del programa electoral i va fer un acostament agilíssim a ERC.
Incorporat de seguida a l'independentisme oficial, va participar amb brillantor en els debats bizantins que els homes de Mas i Junqueras portaven a terme per mantenir la tensió electoralista amb Espanya, sense arribar a un punt de ruptura. ERC semblava destinada a substituir CiU com a partit hegemònic del país, però seguia devorada pels complexos. Comín es va incorporar a l'univers polític dels republicans com una estrella anticonvergent de pedigrí -elegant, ric i amb estudis de piano.
En les eleccions de 2015, es va presentar amb Junts pel Sí, en un lloc de privilegi a les llistes. Home de dialèctica lleugera i ordenada, de seguida va connectar amb Oriol Junqueras, amb el qual comparteix conviccions religioses. Quan es va formar el govern de Puigdemont, després que la CUP enviés Mas a la paperera de la història, va ésser nomenat Conseller de Sanitat, tot i que no tenia cap coneixement de medicina ni experiència en aquest ram.
Com a conseller va mirar de contenir la política de privatitzacions de Mas, donant opció a la configuració d'un sistema de sanitat pública d'arrel més catalana. Acostumat a viure sobreprotegit pel sistema, però al mateix temps pressionat per l'aura del seu pare i l'admiració que ell li té, es va deixar arrossegar per l'idealisme pueril de Junts pel Sí, que també va ajudar a alimentar amb la seva tendència a confondre els seus desitjos personals amb el seu pensament i les seves idees.
Primer va acceptar un full de ruta delirant que preveia la independència en 18 mesos. Després la promesa d'un referèndum vinculant, que s'havia d'aplicar per art de màgia sense que el Govern preparés res per defensar-ne el resultat. Cada cop més atrapat, però prou intel·ligent per veure que la cursa entre PDeCAT i ERC no portava enlloc, va trobar una via més audaç que Santi Vila. Després de la declaració d'independència del 27 d'octubre, va apagar els telèfons i va desaparèixer un parell de dies.
Distanciat dels republicans, que havien portat la jugada de pòquer amb PDeCAT massa lluny, els darrers mesos Comín s'ha acostat a Puigdemont. Com que és empàtic i sensible, té una gran habilitat per detectar el centre emocional de les situacions i adaptar-s'hi amb gràcia. A diferència de Quim Forn, que algú devia enredar perquè s'entregués a la justícia espanyola, Comín s'ha quedat a Brussel·les.
Aquests dies, el conseller cessat pel govern espanyol ha tornat a sortir als diaris perquè les càmeres van captar uns missatges derrotistes de Puigdemont en el seu mòbil. Fa setmanes va tenir una enganxada amb Andrea Levy a RAC 1, significativa per entendre l'incendi que anirà devorant Espanya i la seva democràcia. Veure dues persones que fa quatre dies eren amigues i partidàries de resoldre el tema català amb un referèndum fent-se les víctimes de la manera més baixa per poder justificar-se i tirar-se els plats pel cap em va recordar què passa quan els polítics pacifistes juguen massa amb la veritat per poder-se mantenir a primera fila.