L’alcaldessa de Badalona, Maria Dolors Sabater, és una flor estranya en el desert de vanitat i de cinisme que l’esquerra autonòmica ha deixat després de 40 anys de democràcia. A diferència de l’Ada Colau, que també va arribar al poder a remolc de la crisi de partits, no és una figura teledirigida. 

Sabater connecta amb l’antifranquisme popular que va ser pervertit pel règim del 1978. Ni que sigui per intuïció, encarna una esquerra catalana genuïna, que havia parlat sempre d’Icària i no pas d’Ítaca i que, abans que el PSC comencés a utilitzar la immigració per repartir-se el país amb CiU, celebrava la Diada de l’11 de setembre en llocs com Torre Baró.

Sabater ve del món idealista i persistent que va preservar el català en els barris més soferts de l’Àrea Metropolitana gràcies al seu compromís amb les lluites veïnals. Nascuda el 1960, en una família d’obrers i pescadors, quan va començar BUP va descobrir que hi havia nois de la seva edat que no sabien, ni tan sols, que la llengua catalana existia.

En morir Franco, ja estava connectada amb el moviment pacifista, que ha sigut un dels entorns que li han marcat el pensament. De seguida es va fer un lloc en el cercle d’objectors dels anys setanta, on se la coneixia com “la noia del camió”: primer perquè era un ambient molt masculí i, segon, perquè sovint posava el camió de l’empresa del seu pare al servei dels activistes. 

Formada entre comunistes i anarquistes, però sense afiliar-se mai a cap partit, Sabater va viure anys al barri Manresà, una zona apartada de Badalona amb uns serveis municipals molt deficients. Els pares eren gent de conviccions cristianes i estaven subscrits a quasi totes les publicacions en català del resistencialisme cultural antifranquista.

A casa, hi surava un cert republicanisme, tot i que els seus avis no van fer la guerra. El pare -que creia molt en el poder de la cultura- solia recordar als cinc fills que, en una democràcia, no hi ha súbdits, sinó ciutadans. És probable que el valor romàntic que Sabater dona a la paraula vingui del plaer i del refugi que el seu progenitor va trobar en els llibres.   

El germà gran de Sabater va néixer el 1957 amb una discapacitat molt greu, en un moment en el qual aquestes malalties s'amagaven dels veïns i eren difícils de tractar amb humanitat. Els esforços que va veure a casa per donar una existència amable al seu germà també van influir en el rumb que va prendre la seva vida. 

Llicenciada en educació especial, Sabater ha treballat de pedagoga en centres d’acollida d’immigrants i ha sigut catedràtica del departament de ciències socials d'un institut de Llefià. Independent i molt disciplinada, sempre es va mantenir fidel a l’esperit generós i combatiu que havia viscut de jove, mentre veia com l’esquerra s’anava banalitzant. 

Quan la Generalitat promovia la integració dels nens àrabs i asiàtics en castellà, ella ja defensava que era molt més útil començar pel català. A més de donar suport als insubmisos, en una època en la qual anaven a la presó, ha col·laborat amb plataformes de defensa de la llengua i, sobretot, amb associacions de discapacitats, seguint l'exemple del seu pare que va impulsar la primera que es va crear a Badalona.

Igual que li passa a l’Anna Gabriel, Sabater té un aire de dona endurida que crea un rebuig burleta entre la gent que té una idea estreta de l'alegria i de la feminitat. És veritat que Gabriel és una amazona i que Sabater té un aire més pacífic. Però totes dues fan por perquè la seva coherència recorda que es pot guanyar sense ser un trepa i això desperta el record del país lliure que vam ser.

Si el sistema de la transició no estigues trencat, Sabater difícilment hauria arribat mai a ser alcaldessa d’una ciutat tan gran com Badalona. A més, fins fa poc tenia cura d'un altre germà que va tenir un ictus i ella mateixa ha dit que, si encara fos viu, no hauria acceptat de liderar la coalició que va prendre l'alcaldia al PP, contra pronòstic.

A diferència de la majoria de patums d'esquerra, Sabater té una sensibilitat més ètica que no pas moralista, probablement perquè el dolor que no et destrueix et fa més fort. Com que mai no ha passat per la disciplina dels partits, i ha vist com esdevenien instruments al servei de la unitat d'Espanya, s'ha mostrat inesperadament respectuosa amb el seu programa electoral. 

En comptes de cedir als equilibris de poder i al repartiment de càrrecs que solen comportar les coalicions, Sabater ha supeditat la seva obra de govern al compliment dels objectius que s’havia proposat. Acostumada a tractar amb adolescents, és una dialogadora implacable que mata de cansament els negociadors més maquiavèlics i experts.  

Un dels casos més sonats ha estat la seva negativa a requalificar uns terrenys que Mercadona volia edificar a través d'un pacte amb una associació de discapacitats. Qualsevol altre polític hauria cedit a les pressions i al xantatge emocional. Però mentre Mercadona alimenta manifestacions de discapacitats amb l’esperança que Sabater perdi les properes eleccions, l’alcaldessa va per feina i mira de tenir-ho tot a punt pel referèndum.

A mi, el cas de Sabater em recorda aquella frase de Pujols que diu que el pensament català sobreviu sempre als seus il·lusos enterradors. Vull dir que encarna de manera molt natural la cultura popular que les esquerres espanyoles han intentat trinxar tots aquests anys. Ara que els líders valents i genuïns tenen el seu públic, fins i tot podria ser que, en les properes eleccions, Sabater tornés a deixar el PP amb un pam de nas, fora del govern de Badalona.

De moment, la Guàrdia Civil li ha començat a fer campanya electoral.