Eduardo Zaplana va ser una mena d’Albert Rivera abans de Ciudadanos. Nascut a Múrcia el 1957, la seva carrera no s’explica sense la mediocritat de les elits locals i la necessitat de Madrid d’oferir una èpica espanyola en territori hostil, a través d’un aventurer simpaticot i seductor.
Ambiciós i hedonista, va arribar a ser l’amo gairebé absolut del País Valencià. Amb el suport de Las Provincias i d’un Aznar cada cop més poderós, va establir una xarxa clientelar densíssima basada en el capitalisme d’amiguets i en la política franquista del coros y danzas, passada per un vernís de modernitat xavacana, però llampant.
Com a condottiere al servei de Madrid, va gaudir de tanta impunitat que la notícia del seu empresonament ha generat una barreja d’hilaritat i de sorpresa. Alfons López Tena recorda que, en temps de Zapatero, les pors de l’oposició valenciana van aturar una sàtira teatral de la seva vida basada en una obra de Brecht que explica l’ascens de Hitler a través de la història d’un gàngster de Chicago.
L’ascensió de Zaplana va començar el 1991 quan el seu sogre falangista li va comprar l’alcaldia de Benidorm a través d’una trànsfuga anomenada Maruja la bienpagá, que el 2009 encara cobrava del PP. A Benidorm va assajar la política tèrbola i propagandística que després aplicaria a la Generalitat per poder repartir beneficis a través de la inflació de sobrecostos.
Quan ETA va assassinar Manuel Broseta el 1992 va quedar un buit de lideratge en la dreta del país i Zaplana el va omplir amb el suport d’Aznar i d’alguns cacics locals. El 1995, era investit president amb els vots d’Unió Valenciana, que aviat quedaria dissolta en el magma de nous interessos creats pel PP. El president valencià va impulsar una política urbanitzadora que ha portat molta gent a la presó i que va acabar amb la intervenció de la Unió Europea.
La cultura del saqueig, tan viva en un territori marcat per la reconquesta, es va associar a una idea barata de triomfador, que Zaplana representava de bon grat i conscient dels vots que li donava. El contrast amb l’ensopiment de l’anterior etapa socialista li va donar una aurèola carismàtica i moderna. Els constructors van multiplicar amb ell els beneficis i això també va contribuir a escampar molta alegria.
Zaplana va despertar una eufòria grollera, frívola i cofoista, en un moment que l’economia espanyola vivia al ritme frenètic de la ruta del bacalao. El president del València, Paco Roig, li va dir un dia, entre rialles: “Presidente, ahora voy diciendo que eres maricón para compensar las historias que circulan sobre tus mujeres.” Quan el president va deixar embarassada una de les conselleres del seu govern, va enviar l’arquebisbe a parlar amb la seva dona per convèncer-la de la importància de la família.
Obsedit per anar a Madrid, va promoure projectes com Terra Mítica o la Ciutat de la Llum d’Alacant que es van acabar enfonsant, però que de moment li permetien satisfer la seva cort i donar una imatge de president dinamitzador i business-friendly. Les grans escenografies sense base i l’atracció de figures internacionals decaigudes com Julio Iglesias o Yoko Ono eren celebrades per Canal 9, que li reia totes les gràcies.
El 2002 Aznar el va nomenar ministre de Treball. Per no cedir el poder en un sol successor que li pogués prendre el control del país, va marxar a Madrid deixant una guerra civil dins del partit. Com a portaveu del govern d’Aznar va liderar, juntament amb Acebes, l’estratègia del PP d’atribuir l’atemptat de l’11-M a ETA.
Quan era portaveu del grup de Rajoy, en temps de Zapatero, va demanar permís a la mesa del Congrés per fer-se un jacuzzi al despatx: “Ya sabes que después de algunas visitas hay que ducharse”, li va dir a un diputat, mirant de convèncer-lo que demanés també de fer-se’n un.
Un cop fracassat l’intent de desbancar Rajoy, just quan Espanya començava a pagar les factures de les disbauxes, el 2008 va deixar la política. El PP de seguida el va col·locar a Telefónica i de president del Círculo Siglo XXI. A València havia perdut la batalla contra Francisco Camps i Rita Barberá i molts dels seus efectius van anar passant a Ciutadans, mentre ell s’operava el nas, els ulls i assistia a sessions de rajos UVA.
El 2011, va morir un dels seus fills, i el 2015 li va ser diagnosticada una leucèmia de la qual es va recuperar, després d’haver estat malalt terminal. La croada contra la corrupció va fer que molta gent es preguntés com era possible que tots els seus antics col·laboradors anessin caient menys ell. Quan tothom donava per fet que se’n sortiria, un imam de la mesquita de València va trobar un plec de documents en un fals sostre d’un pis de luxe que havia estat propietat seva, quan era el rei del mambo de València.
En el pitjor moment de la seva vida, ara que la leucèmia li havia reaparegut i a la seva dona se n’hi havia declarat una, la policia el va detenir quan anava a quimioteràpia. El jutge l’ha fet ingressar a la presó sense fiança, acusat d'una llista llarguíssima de delictes: blanqueig de capitals, suborn, prevaricació, malversació de diners públics, tràfic d'influències, frau en la contractació, delicte fiscal, falsedat documental, associació il·lícita per delinquir i grup criminal.