Ernest Maragall pertany a una generació de polítics que va créixer marcada per la violència del segle XX i pel cinisme que va presidir la transició. Nascut a Barcelona el 1943, va estudiar a l’Escola Virtèlia al costat de figures com Mayor Zaragoza, Jordi Pujol, Miquel Roca i Narcís Serra. Amb la seva fúria repressiva, Franco va delmar terriblement la classe dirigent del país, però, quan va morir, els fills dels supervivents estaven ja en una bona posició per tornar a omplir els buits creats per la dictadura.
Després d’uns anys de dedicar-se a la publicitat, va aconseguir una posició de tècnic a l’Ajuntament de Barcelona d’aquestes que es donen a dit. Igual que el seu germà Pasqual, va entrar a treballar al consistori al final de l’època de Porcioles, un polític de la Lliga de tercera fila que es va convertir en un mal menor per a la ciutat durant la dictadura. Els dos germans han treballat junts sempre que han pogut i mantenen una relació estretíssima des de la infantesa, quan jugaven a futbol en el palauet que la família té al carrer d'Alfons XII.
Com els seus germans, Ernest va créixer en un còctel d'influències molt contradictòries. Mentre la família adorava el llegat de l’avi Maragall, potser l’escriptor més compromès amb la llibertat de Catalunya, ell anava fent vida en castellà i rebia l’exemple de l'oncle falangista que el va col·locar a l’Ajuntament. Per acabar-ho d’adobar, la seva mare havia estudiat a la Institución Libre de Enseñanza i va mirar que els seus vuit fills fossin educats en els valors republicans, en la mesura del possible.
Al costat de Pasqual, Ernest va militar en grupuscles antifranquistes com el FOC abans de participar en la fundació del PSC. El seu caràcter polític es va forjar a l’ombra de la popularitat que el seu germà va agafar a mitjans dels anys 80, quan Barcelona va guanyar la nominació per acollir els Jocs Olímpics de 1992. A partir d'aquí és com si el tàndem hagués aguditzat el caràcter de tots dos fins al punt de crear una unitat bicèfala, en la qual Ernest desenvoluparia els atributs de la voluntat de poder i el seu germà, els atributs de la voluntat de presència.
Home lent, disciplinat i reflexiu, Ernest va fer política a l'ombra del poder fins a la formació del tripartit, donant la base necessària al seu germà perquè pogués pensar en gran. Durant els anys 90 va ocupar càrrecs grisos mentre es dedicava a protegir les espatlles de Pasqual Maragall, que es trobava en el seu millor moment polític. Quan el seu poder al PSC va declinar, l'alcalde es va sentir tan desprotegit que va marxar a Roma esperant que el cridessin per assaltar la Generalitat.
La carrera política d'Ernest Maragall no pren visibilitat fins que el seu germà el nomena secretari de Govern, després de ser investit president el 2003. Des d'aquest càrrec coordina les negociacions de l'Estatut amb CiU i ERC, de vegades arribant a acords a l'esquena de Montilla, que feia de policia de Madrid per estalviar feina als tribunals i a la Moncloa. Quan Zapatero va fer caure el seu germà, aprofitant que patia Alzheimer, Montilla el va repescar i el va fer conseller d'Educació.
Com a conseller, es va posar de cul la classe docent i va protagonitzar polèmiques típiques de l'autonomisme, com ara quan va dir que els nens d'Osona no parlaven prou bé el castellà. El seu caràcter fort el va fer topar amb l'aleshores president Montilla, sobretot quan va afirmar que el tripartit no tenia model de país i que s'havia dissoldre. Acostumat a fer i desfer, la sortida del seu germà i les contradiccions que l'independentisme va introduir en el discurs del PSC el van anar posant en una situació cada vegada més incòmoda.
El 2012 va fundar Nova Esquerra per mirar de donar continuïtat al grup d'incondicionals de Maragall. L'alcalde havia dit alguna vegada que l'autèntic "Pasqual Maragall és l'Ernest", però sense el carisma del seu germà es va haver d'acostar a Oriol Junqueras per sobreviure. En una època que ERC passava el rasclet a tota l'esquerra catalana, Ernest Maragall va aconseguir un bon tracte a canvi de donar carta de respectabilitat constitucional al partit republicà, davant de Madrid.
A diferència d'ERC, que havia votat contra la Constitució i contra l'Estatut, Ernest Maragall sempre havia votat correctament segons els estàndards espanyols. Infatigable i molt pragmàtic, el líder de Nova Esquerra va aconseguir un lloc d'eurodiputat en les europees de 2014. Per blindar la seva relació amb ERC i demostrar el seu compromís amb la nova esquerra catalana hegemònica, de seguida va anunciar que cediria la seva cadira a Jordi Solé a mitja legislatura.
Després de l'aplicació del 155, va anar a la llista d'ERC en les eleccions del 21-D i el seu nom va sonar per presidir el Parlament. La seva edat, es deia, impediria que l'Estat el pogués posar a la presó, si calia saltar-se alguna sentència del Tribunal Constitucional. Era difícil que algú tan acostumat a veure passar taüts per davant seu s'exposés d'aquesta manera amb Puigdemont fora de control, tant de Madrid com dels mateixos partits independentistes.
Finalment, després de l'informe dels lletrats contra la investidura telemàtica del president exiliat, va passar el mort a Roger Torrent i es va conformar a ser president d'edat de la Mesa. En la sessió constitutiva va deixar caure un discurs contra l'Estat molt aplaudit. En alguna entrevista ja ha dit que, a partir d'ara, els partits de l'1 d'octubre haurien de parlar més de República i menys d'independència.