El rei Felip VI va perdre aquesta setmana la primera i potser la darrera oportunitat que tindrà de donar un vernís de grandesa i d’autenticitat al seu regnat. Nascut a Madrid el 1968, poc abans que la monarquia fos institucionalitzada pel franquisme, no ha tingut gaire llibertat per desenvolupar el seu caràcter.
El pare, el rei Joan Carles, es va haver de guanyar tot sol el respecte de Franco i de l’oposició democràtica, i va patir els anys de l’exili quan la seva família vivia a Portugal amb pocs recursos. Felip VI va ser educat per fer el paper de rei més modern i preparat de la història d’Espanya i, a canvi de tenir-ho tot, no se li ha permès d’equivocar-se ni lluitar per res.
El Rei VI és un retrat magnífic d’una Espanya acomplexada que, per tal de no posar en perill la seva unitat política, ha patit i s'ha esforçat més per amagar les seves contradiccions que no pas per desenvolupar les seves virtuts. La distància que hi ha entre el rei Joan Carles i el seu fill és la mateixa que hi ha entre el PP i Ciutadans, un partit de gent cofoia i anodina, deshumanitzada per la retòrica políticament correcta.
La manca de gràcia i el poc marge de maniobra que Felip VI ha tingut amb la qüestió catalana estava escrita en la seva formació. El Rei no té imaginació, ni sentit de l’audàcia i la grandesa, perquè no va tenir una vida pròpia abans de començar a fer el seu paper. La derrota que el seu pare va patir davant del Madrid d’Aznar i el clima d’urgència que el va coronar han emfatitzat el seu aspecte de monarca gris, vestit de Cortefiel.
Terrenal i orientat cap a la tecnologia i els esports, com molts altres homes freds i sensibles que de joves no han pogut desenvolupar el sentit de l’empatia, el Rei d’Espanya sembla haver posat totes les virtuts al servei de l’autocontrol. Mentre que el seu pare duia la corona amb alegria, amb la satisfacció que dona exercir una responsabilitat que t’has buscat, Felip VI la porta per sentit del deure, en el fons sense saber del tot què significa.
Educat per regnar en una Espanya que no existeix més enllà de la imaginació de la cort madrilenya i de les pors dels burgesets dels clubs de puros de províncies, era difícil que Felip VI encaixés l'auge de l'independentisme millor que el seu pare. Si Joan Carles ja s'hi va enfrontar de forma grollera i mal educada, tot i tenir amics en el país i unes quantes amants catalanes, difícilment Felip VI podia reaccionar millor.
Felip VI va aparèixer dimarts a la televisió irritat i desbordat per una realitat que ningú no el va preparar per gestionar durant la seva llarga i costosa educació. Llicenciat en dret a la Universitat Autònoma de Madrid, va formar-se a l'escola militar de Saragossa i a la Universitat de Georgetown, després de passar uns anys en un internat de Madrid i de fer el COU al Canadà.
El Rei sap pilotar vaixells i avions de guerra i té nocions d’economia i de relacions internacionals. També deu saber alguna cosa de la flora i fauna, perquè el 1996 va presentar el programa de TVE La España salvaje. Del que no crec que sàpiga gaire cosa és de Catalunya, el territori que més problemes ha donat a la seva nissaga reial.
Des de 2001 hi havia raons de sobra per veure que si Madrid no aconseguia convertir Barcelona en una ciutat de segona, el xoc es produiria tard o d’hora. Mal aconsellat pels geperudets que es pensen que el país és seu, ni ell ni el seu pare no van treballar una imatge de la monarquia que estigués a l’altura de l'Europa del segle XXI, i d’una Catalunya que començava a perdre la por i els complexos.
Encara sent príncep, el 2004 es va casar amb la periodista de TVE Letizia Ortiz. Seguia els passos de la seva germana Cristina, que s’havia casat amb el jugador del Barça d'handbol, Iñaki Urdangarin. La boda es va vendre com un gran espot de propaganda patriòtica, que pretenia presentar una Espanya interclassista on tot era possible.
El salt populista de la Corona va petar a la cara mateixa de la monarquia quan va esclatar la crisi econòmica. L’estratègia de Madrid de recórrer a la corrupció per aturar la força de l'independentisme va acabar tombant el prestigi del rei Joan Carles i la seva família, que s’havia enriquit amb negocis obscurs igual que la resta de les elits de l’Estat.
El 2 de juny de 2014, en plena ebullició prèvia al 9-N, el rei Joan Carles va ser forçat a cedir la corona al seu fill després de diversos escàndols més o menys inflats per la premsa. President de la Fundació Princesa de Girona, Felip VI va ser entronitzat quan els suports que tenia a Catalunya començaven a perdre la seva influència política de forma alarmant.
Dimarts, després que Catalunya celebrés un referèndum llargament esperat, que va costar més de 800 ferits i molts mesos de feina contra els serveis d'intel·ligència de l’Estat, el Rei va aparèixer a la televisió amb un discurs que hauria pogut signar qualsevol de les patums de la Transició. Amb el rostre colèric i violent, i els punys tancats, va amenaçar els tres milions de catalans que havien sortit a votar malgrat les porres de la policia. A més, va atacar les institucions catalanes que, amb generositat, van acceptar la monarquia després d’una guerra civil i una dictadura de quasi 40 anys que va estar a punt de matar la llengua del país.
En comptes de tenir present que Alfons XIII ja va marxar d’Espanya per evitar que la proclamació de la República a Barcelona portés a la independència de Catalunya, va llegir un discurs agressiu, intolerant i ofensiu. A Madrid, molta gent devia somriure veient com el Rei els feia la feina bruta en comptes d’elevar-se per sobre dels interessos sectaris. Aquí alguna gent es va espantar, però ningú no va quedar ni satisfet ni convençut
Educat per ser el rei d’una democràcia pacifica i consolidada, Felip VI no està preparat ni per donar suport a una repressió cruenta contra Catalunya, ni per comprendre que el poble català té dret a l'autodeterminació. Si s’entesta a utilitzar la corona per mantenir la unitat política d'Espanya, al final no tindrà ni una cosa ni l'altra.
En canvi, si respecta el dret a l'autodeterminació de Catalunya, serà més fàcil criticar-lo i elogiar-lo i encara té alguna possibilitat d’acabar els seus dies amb la corona sobre el cap, representant una idea realment autèntica, digna i sagrada que, amb el temps, només els falangistes blasmaran.