Javier Cercas hauria pogut ser un escriptor més bo si hagués nascut en un país sòlid, amb una memòria estructurada, que aguantés amb un mínim de solvència les febleses de la gent. La velocidad de la luz és una novel·la impecable, que recorda les històries de Philip Roth. Els seus llibres més famosos, Soldados de Salamina i Anatomia de un instante, desprenen un cert perfum d'oportunisme i propaganda, però estan plantejats amb gràcia i efectivitat.
L'obra que retrata millor l'escriptor és El impostor. Com l'Enric Marco, l'home que va fingir haver estat víctima dels nazis per por de ser engolit per la vulgaritat, Cercas ha anat perdent el nord darrere d'una idea mal entesa de grandesa. La gent sovint es perd pel camí per on pensava que se salvaria, però resulta tragicòmic, i és material digne de novel·la, veure com un autor tan obsedit pel concepte de veritat va quedant perdut en la seva pròpia impostura.
Si Catalunya fos un país lliure, o si els seus pares s'haguessin quedat a Extremadura, el talent de Cercas s'hauria pogut alçar sobre unes bases més estables. Quan la seva estrella començava a brillar, l'imaginari de la Transició vivia un moment dolç. Espanya semblava a punt d'esdevenir una nació acabada i poca gent podia adonar-se que un escriptor tan vanitós com Cercas només tenia futur en un país sense catalans, com el que retrata Trueba en la versió cinematogràfica de Soldados de Salamina.
Llavors n'hi havia prou de ser d'esquerres per marcar distàncies amb la pulsió autoritària i colonitzadora de l'Estat. A Girona, on Cercas va viure fins no fa gaire, molta gent l'anomenava Xavi i donava per fet que compartia amb l'escriptor una idea semblant de Catalunya. Tot i que de petit jugava a tennis a l'hípica militar i vivia en un edifici de funcionaris franquistes, el món de Cercas era catalanoparlant i només la desgana que traslluïa fent de mestre a la universitat deixava entreveure el desig que tenia d'escapar-se'n.
Incapaç d'agrair res a la terra que l'havia educat i, per tant, de percebre la força del país, l'independentisme va emergir de les profunditats del seu món com un d'aquests monstres de les pel·lícules de terror que t'agafa per les cames d'imprevist i t'arrossega al fons d'una cova tètrica. Cercas havia construït la seva obra sobre una idea de memòria immillorable per continuar la castellanització de Catalunya de forma pacífica. A mesura que la falla nacional se li ha obert sota els peus, les paraules se li han convertit en un xiclet, amb el perill que això suposa per a un escriptor.
A còpia de forçar els mots per fer encaixar els discursos madrilenys amb el record de la vida gironina, Cercas s'ha convertit en una caricatura dels seus monstres, que tant bé retrata en els llibres. Corromput per l'afany de reconeixement i per la por de veure's desplaçat, com havia vist que estaven desplaçats els autors en català sense moure un dit per ells, ha seguit l'evolució del diari El País amb una obscenitat que ha sorprès molts antics amics i coneguts.
Per no perdre la fama que els llibres li han donat a Espanya, Cercas projecta ara contra l'independentisme el mateix ressentiment que va gastar contra el seu pare quan el franquisme era un problema per a la reputació a Catalunya. Arcadi Espada ja va posar en evidència el relativisme interessat de Cercas en una polèmica sonada entre abusadors. A mesura que el discurs madrileny ha perdut ambigüitat, s'ha vist fins a quin punt tots dos tenen en comú l'odi a Catalunya, una resposta incontrolada al dolor existencial que produeix sentir-se part d'una nació artificiosa, amb cos de Frankenstein.
A diferència d'Espada, que és un orgullós i escriu amb una mala llet sòbria i esmolada, Cercas ha tret partit d'aquell colonialisme carrincló que es va construir a finals de la dictadura per disfressar d'èpica social l'intent d'exterminar la llengua del país. Tot i que el pare i la mare són de fora, s'autoqualifica de xarnego. El fet que la seva família pertanyés a la casta provincial i arribés a Girona amb el suport de la força de l'Estat, no li ha impedit equiparar-se als espanyols que van arribar a Catalunya sense res.
Incapaç de reconèixer els seus errors, no ha sabut reconstruir el seu discurs sobre una base de realisme que li hauria permès fer de pont entre Catalunya i Espanya. En comptes d'aprofundir en el concepte de memòria i de veritat, ha preferit apuntar-se al bàndol que sembla més fort com si fos un hooligan. A part de la crisi de l'imaginari de la Transició, al qual ho havia apostat tot, Cercas té un altre problema. El lector ja li coneix els trucs literaris i la seva defensa de la unitat d'Espanya podria semblar una manera fàcil de cridar l'atenció.
Si el falangisme, que va tenir tant èxit a la seva família, va utilitzar el cristianisme per justificar els crims de la dictadura, Cercas intenta ara utilitzar la democràcia per negar la nació catalana. Tot i que l'escriptor ha dit en entrevistes que no ha acabat de marxar mai d'Extremadura, i que seria extremeny fins i tot si parlés "xinès", encara hem de veure'l explorar els seus orígens. Sembla que Cercas hauria desitjat créixer en unes circumstàncies més netes i, com que no es veu en cor de superar-les amb la sola força del talent, dona les culpes a Catalunya i s'aferra a les seves impostures.
Els darrers anys ha practicat el mateix victimisme i la mateixa hipocresia que els polítics processistes que critica, però al revés. Arrogant i narcisista, la seva tendència a creure que la gent li té enveja pel seu èxit, fa pensar que l'únic repte que té per davant és autodestruir-se mentre reivindica una Europa d'esquerres des de Sant Gervasi, com si fos Ada Colau.