Joan Manuel Serrat va néixer el desembre de 1943, quan la Segona Guerra Mundial estava a punt de tombar a favor dels aliats, però poca gent era capaç de preveure-ho. El pare era un anarquista barceloní que havia estat afiliat a la CNT, mentre que la mare era una costurera de Belchite, un poble que va quedar arrasat per la Guerra Civil i que Franco va prohibir reconstruir.
La família, inclòs un fill que el pare havia tingut amb una altra dona, vivia en un carrer de mala mort del Poble Sec, que Serrat descriu en una cançó prou coneguda. Davant per davant, hi vivia Jaume Sisa, que també assajava a casa. Diuen que quan Sisa desafinava, que devia ser bastant sovint, Serrat treia el cap per la finestra i cridava, fent tremolar la roba estesa: "Calla, nen!".
Fins al 1949, el carrer de Serrat va estar dedicat a Francesc de Cabanyes, el creador dels miquelets, combatent heroic de la batalla de Montjuïc. Les tropes de Franco no van entrar a Barcelona un 26 de gener per casualitat i, un bon dia, el carrer va passar a dir-se poeta Cabanyes, que era un lletraferit de la Renaixença. El fet que Serrat passés per alt un canvi tan subtil, tot i la bandera que feia del seu barri, il·lustra el paper que les seves omissions van jugar en certs moments de la seva carrera.
Si Lluís Llach es va fer famós cantant que la independència era impossible perquè els espanyols eren dolents, Serrat va musicar amb gran talent l'oblit de les tragèdies del passat. Descobert per Salvador Escamilla, que dirigia un programa de música en directe molt famós, va començar cantant en català en un moment que la llengua del país s'identificava amb la democràcia per la persecució que patia de la dictadura.
Serrat va començar component cançons d'una senzillesa desperta i genuïna, que tenien el millor de l'eixutesa d'Aragó i el millor de la sensualitat eròtico-festiva de Barcelona. La seva capacitat per captar el batec poètic de la vida de la gent senzilla, en una Catalunya encara adolorida per la història, li va donar un èxit immediat. Enquadrat en el món de la Nova Cançó, quan va començar a cantar en castellà ja era un artista consolidat que prometia estar a l'altura dels millors en el seu gènere.
El 1968, quan ja havia col·locat algunes cançons entre les més venudes d'Espanya, Serrat va treure el primer tema en castellà. De seguida la dictadura el va escollir per representar l'Estat a Eurovisió. Bilingüe de família, es va trobar enmig d'un foc creuat i va decidir que no actuaria si no podia fer-ho en català, cosa que el règim no va voler de cap manera.
Durant els anys setanta, va sobrevolar el conflicte polític musicant poetes espanyols republicans, com ara Machado, i recolzant-se en l'antifranquisme de caire catalanista, que cada cop era més influent. Va participar en la tancada de Montserrat, durant la qual va compondre "Mediterráneo", curiosament l'èxit més important que tindria en castellà. Més tard, passaria un any exiliat a Mèxic per criticar el procés de Burgos, cosa que també devia contribuir a allunyar-lo de la cultura catalana.
A mesura que el castellà va agafar força en el seu univers, Serrat va anar perdent la senzillesa trobadoresca dels primers temes i es va anar tornant més hortera i enginyós. Això també va ajudar a fer-li perdre bona part del públic que l'havia impulsat quan començava. Còmode amb la fama i el poder, ell mateix es va anar responent la pregunta que tant l'havia ofès quan va esclatar la polèmica d'Eurovisió: "¿Serrat, quieres ser un artista internacional o un artista provinciano?"
Amb la victòria de Felipe González, va posar banda sonora a l'Espanya socialista, que es pensava que es podia deixar enrere el franquisme amb un parell de nits afortunades i un cop d'Estat fallit. Durant uns anys, es va moure en l'entorn de Raimon Obiols i la rivalitat entre el pujolisme i el PSC també va contribuir a distanciar-lo del país. Sentimental i orgullós, va acabar fent carrera pel seu compte, deixant-se estimar, però sense acabar d'empatitzar amb ningú.
A partir dels anys noranta, quan els amics del món artístic se li començaven a morir, va allargar la carrera fent concerts amb velles glòries de la música espanyola com Miguel Ríos, Víctor Manuel o Joaquín Sabina, l'únic hereu decent que ha deixat. Després de Material Sensible (1989), va fer discos dolentíssims, com Sombras de la China, però els concerts li van permetre mantenir viva la llegenda en una època en la qual la majoria de cantautors de la Transició eren pura història.
Botiguer però seductor, amb una intuïció i una capacitat adaptativa que li permet avançar-se als canvis mig segon abans que esdevinguin irreversibles, ha fet tot el que ha pogut per triomfar i per defensar-se de la decadència i de l'oblit. Tota seva vida està en les seves cançons. "Ja tens l'amor", un tema del disc Mô, del 2006, és una mostra que la inspiració no es perd mai del tot. També posa de manifest que, si s'hagués projectat al món des del seu país, la seva música hauria evolucionat cap a un estil menys carrincló, d'uns ressons mediterranis més cosmopolites.
El 2010 va treure el darrer disc en castellà, La orquestra del Titánic, i ara ha reunit els seus discos en català en una antologia. Amb el seu heroisme habitual, sempre calculat, ha criticat tant el referèndum de l'1 d'octubre com la persecució política de l'independentisme. Símbol d'una Espanya en crisi, que va camí de desaparèixer, i d'una Catalunya que se sent transportada de nou a les velles dinàmiques franquistes, la seva darrera operació comercial té una gràcia de murri entendridora.