Josep Borrell no es pot entendre sense la Catalunya aspra, sòrdida i vençuda que apareix en novel·les adaptades al cinema com ara Les veus del Pamano o Pa negre. Va néixer a la Pobla de Segur el 1947, l’any que Franco va guanyar la batalla internacional, i va rebre les primeres lliçons en un món de gent trencada, en el qual l’única manera d’estimar-se alguna cosa dignament era fer-se maqui o espanyol.

Els seus pares tenien un forn de pa. Com que la Pobla de Segur quedava lluny de tot arreu, va fer el batxillerat amb l’ajut de la seva mare i d’un mestre jubilat. El 1964 baixa a Barcelona per fer Enginyeria Industrial, però un any després es trasllada a Madrid per estudiar Ciències empresarials i Aeronàutica. Un cop llicenciat, amplia estudis a Stanford i a l’Institut del Petroli, abans de tornar a temps per afiliar-se al PSOE.

L’eclosió de Felipe González l’enxampa com a responsable sindical de Cepsa, la companyia de petrolis, on treballa d’enginyer, mentre es doctora en Econòmiques. Potser perquè ve de poble, potser perquè no ha estudiat a Barcelona, al PSC no hi acaba d’encaixar. Després de ser escollit regidor del municipi de Majadahonda, passa a dirigir la política fiscal de Madrid en els anys previs a la constitució de la comunitat autònoma. 

El 1982 és nomenat secretari general d’Economia i el 1984 secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec que el farà famós per les seves topades amb el teixit empresarial català i algunes folklòriques. Aprofitant el sentiment de revenja que González va despertar entre les classes baixes espanyoles, Borrell va convertir les inspeccions d'Hisenda en un ariet propagandístic i recentralitzador del nou Estat democràtic, i també en una manera de promocionar-se.

En plena guerra freda entre la Moncloa i la Generalitat, el polític socialista sortia a la televisió assenyalant l’espectador amb el dit índex i, contravenint el tòpic del català avar, li deia: "Tu també pagaràs". Home brillant, però reprimit i melancòlic, d’una agressivitat mental típica de les persones que no es poden relaxar, Borrell va trobar en l’antipujolisme una manera de justificar les seves abstraccions de científic prepotent i desarrelat que torna al poble un cop a l’any.

Raier aficionat i, per tant, de caràcter vital i simpàtic, però també feréstec, Borrell era ideal per normalitzar l’espoli fiscal de Catalunya, València i les Balears en un moment que la democràcia se sentia insegura amb el passat autoritari de l’Estat espanyol. Amb un cognom que a Madrid no saben pronunciar, Borrell servia per recordar que quan la Moncloa deia Hacienda somos todos, també incloïa els catalans. A moltes cases de Catalunya el lema tenia una ressonància especial, que feia pensar en l’Españoles todos del règim franquista. 

El 1991 Borrell va ser premiat amb el Ministeri d’Obres Públiques. El 1996, després de la derrota de González davant d’Aznar, va intentar encapçalar la renovació del PSOE. Es va presentar a les primàries i, contra tot pronòstic, les va guanyar. El PSOE hauria pogut col·locar el primer president català de la democràcia però el mateix partit el va tombar traient-li uns draps bruts sense importància, després de perdre un debat amb Aznar al Congrés.

Amb Pujol escurant els darrers anys de govern, Borrell es va convertir en una nosa per al catalanisme de Pasqual Maragall, i el van enviar a Europa. Entre 1999 i 2004 va ser president del comitè parlamentari d’afers europeus. El 2004 va ser cap de llista del PSOE a les eleccions europees i tot seguit president del Parlament europeu fins al 2007. El 2009 va entrar com a assessor a Abengoa, una multinacional del sector elèctric creada durant el franquisme, de la qual va cobrar 2 milions d’euros abans que s’ensorrés.

Quan semblava que la seva carrera estava més que acabada, el conflicte català li va donar una segona joventut. La seva claredat mental brillava enmig dels discursos simiescos de la parròquia unionista. A diferència de molts dels seus companys d’origen castellà, Borrell ha hagut de treballar les dades i fer l’esforç de pensar per arribar a desenvolupar una mínima identitat espanyola. 

Tot i que ja havia deixat Oriol Junqueras en ridícul en un debat de televisió amb quatre trucs d’inspector d’Hisenda per caçar defraudadors, la fama de Borrell va anar creixent en les setmanes posteriors a l’1 d’octubre. El buit de discurs i el clima de por que els dirigents independentistes van deixar, van tornar a despertar l’espanta-sogres professional que Borrell portava dins des dels anys vuitanta.

Amb la caiguda de Rajoy, Borrell ha estat nomenat ministre d’Exteriors del nou govern de Pedro Sánchez. Espanya necessita netejar la seva imatge internacional, i Borrell és català, no té vincles familiars amb el franquisme i coneix bé Europa. No arriba a lluitador antifranquista, com ha dit algun diari, però al costat de les toies d’ERC i PDeCAT que l’Estat promocionarà amb l’excusa de la presó farà el fet, com el va fer durant el pujolisme.