Joan-Lluís Marfany va venir fa uns dies a Barcelona a presentar el seu darrer llibre, Nacionalisme espanyol i catalanitat. L’obra és un totxo de mil pàgines sobre la Renaixença força interessant però també força immanejable. El llibre em recorda El imperialismo catalán, d’Enric Ucelay Da Cal. Tot i que fa deu anys que el tinc a casa, i n’he tret alguna dada profitosa, encara no he aconseguit acabar-lo. 

Per circumstàncies personals, tant Marfany com Da Cal expliquen la història del país des d’una posició que no encaixa amb els esquemes dissenyats des de Madrid i Barcelona per garantir la convivència i la unitat d’Espanya. El fet que escriguin irritats amb els historiadors del pujolisme, provoca que sovint perdin el temps refutant els seus col·legues o que siguin utilitzats per la propaganda espanyola de forma barroera.

Una altra cosa que els passa és que les dades amb què ofeguen els lectors sovint també acaben ofegant el seu relat i jo diria que el seu sentit comú. La sensació que fa, si coneixes les interioritats de la política catalana i el doble joc que sempre fan les elits, és que Marfany té tanta fe en els documents i tanta por d’equivocar-se que el seu positivisme acaba esdevenint una excusa perfecte per no arribar a cap conclusió de gruix.

El llibre defensa una tesi que Gaziel ja havia apuntat i que, de fet, apareix sempre que les relacions entre Catalunya i Espanya entren en zona de perill. Segons Marfany, la intenció dels impulsors de la Renaixença no era pas ressuscitar les institucions polítiques catalanes, sinó contribuir a crear un Estat nacional espanyol, inspirat en les idees promogudes per la Revolució Francesa. 

La Renaixença, segons Marfany, no pretenia “fer renéixer res”; més aviat era una mena de monument funerari que les elits catalanes haurien volgut construir a la cultura del país per poder enterrar el passat dignament i nacionalitzar-se espanyols. “És un fenomen que també és veu a Gal·les i a Irlanda. Es reforcen alguns aspectes de la cultura provincial per tenir més força en l’àmbit estatal.”

Per l’historiador no es pot dir que la llengua i la cultura catalana fossin perseguides durant el segle XIX. “No es poden projectar les polítiques del franquisme, a la situació d'aleshores”, em diu. “En aquella època les escoles i els diaris tenien una influència molt relativa”, m’assegura. En el llibre, Marfany ha recollit l'esforç que una part dels catalans va fer per castellanitzar-se, de vegades adoptant la llengua de l’Estat en la correspondència personal sense ni tan sols dominar-la.  

Si l'anglès em semblés imprescindible per evitar feines baixes segur que l'hauria après a escriure com els àngels; sovint canvio al castellà quan necessito fer-me entendre amb una operadora sorda o espanyola.

- No trobes estrany que, tenint una relació política tan tensa amb els castellans, els catalans adoptessin alegrement la seva llengua?

- No, perquè feien aquest pas en un context que identificava el progrés personal i la mobilitat social amb els valors del nacionalisme espanyol. De fet, l’esforç que molts catalans van fer per adoptar el castellà després va frenar la recatalanització del país quan es va voler fer marxa enrera.

El llibre descriu un país diglòssic, en el qual tothom parlava en català però, curiosament, el 90 per cent de la producció escrita es feia en castellà. Marfany reconeix que, a diferencia del que va passar en d’altres parts d’Europa que han perdut la seva identitat, les elits catalanes del segle XIX van mantenir sempre la llengua oral. Tot i així, potser per influència comunista, diu que no hi ha documents per provar els motius d'aquest comportament. 

La literatura catalana –m’explica- era una literatura degradada i de consum purament popular. “Des del segle XVI hi ha certes coses que no es poden escriure en català. La literatura de l’antic règim s’escriu en la llengua de la cort mentre que la literatura del segle XIX s’escriu en castellà perquè es considera que el català és una llengua sense futur”.

Segons Marfany, la literatura espanyola del segle XIX “no val res”, però els escriptors catalans que s’hi van sumar hi van fer un bon paper. “L’obra de Balaguer no és inferior a la de Zorrilla o Espronceda –em diu. Les novel·les històriques de Cortada no són més dolentes que les que s’escriuen a Madrid. El mateix es pot dir de la poesia de Pifarré o de l'obra de Milà i Fontanals.”

El llibre distingeix entre el patriotisme català de l’antic règim i la concepció de nació sorgida de la revolució francesa, que Marfany assegura que s’identifica amb el conjunt d’Espanya. “Els catalans sempre van tenir clar que eren catalans. La identitat no es va posar mai en dubte ni es va afeblir, ni va haber d´ésser redescoberta. El que passa és que, a partir d’un cert moment, aquesta identitat se subordina a la ideologia nacional espanyola”.

Marfany m’explica que els catalans de primers del segle XIX que van travessar l'Ebre ho van fer “amb esperit conqueridor”. “Van anar a Madrid a muntar negocis, com el servei de diligència que no existia; a finançar grans operacions, a comprar terres, a fer préstecs a l’Estat.” Diu que no es van plantejar mai seriosament un assalt al poder -potser perquè era massa perillós, com va comprovar Prim-, però que volien transformar l’economia espanyola per tal que la industria catalana en fos la punta de llança. 

- I que va fallar? Per què va diluir-se tot aquest entusiasme? –li pregunto, mentre penso si no és una forma de repressió prou evident que el sol fet de tenir una bona relació amb la teva cultura et condemni a la pobresa o et posi traves a la vida.

- Una cosa que va passar és que l’oligarquia que dominava l’Estat espanyol ja estava satisfeta amb l’explotació de les seves terres i amb les operacions borsàtils que feia a nivell internacional. No creia que necessités res més.

Així doncs, el nacionalisme català neix quan es constata que el nacionalisme espanyol no ajudarà a modernitzar l’Estat i, per tant, Catalunya -comento per tancar l'entrevista. "Aquest ja no és el tema del meu llibre", respon Marfany, que és un home sec, que sempre sembla posat a la defensiva. L'historiador em fa notar que el nacionalisme català no l'impulsen els mateixos sectors que abans havien impulsat l'espanyol, tot i que sí que l’impulsen amb la mateixa dèria modernitzadora. 

- La burgesia que s’ha espanyolitzat continuarà sent espanyola, sovint per resignació, igual que la part de les classes populars que ja havien accedit al castellà. Si jo volgués estudiar el tema, començaria buscant entre els professionals liberals amb interessos agraris i sensibilitat per la cultura.

Marfany, que va marxar a fer carrera a la Universitat de Liverpool el 1972 i es va quedar a viure a Anglaterra, considera que el pòsit deixat per aquest nacionalisme espanyol nascut durant la Renaixença no va deixar d’oposar resistència fins al restabliment de l’autonomia el 1980. Difícilment ens pot sorprendre -penso mentre torno a casa- que l'escola democràtica acabés amb l'oposició al català escrit.