Marta Sánchez és la clàssica figura de la comèdia humana de Madrid, aferrada a una fama decadent cada vegada més sòrdida i nostàlgica. El seu pare era cantant d'òpera i de petita jugava amb els fills del tenor Alfredo Krauss. A l'escola treia males notes perquè vivia somiant en un futur de conte, convençuda que quan fos gran seria una estrella del pop i es casaria amb un home guapo i ric. 

Els seus pares li van regalar una guitarra quan va fer la primera comunió i, als 13 anys, va guanyar un concurs amb una cançó dedicada a la verge Maria que es deia María, una amiga más. Pocs anys després va aparèixer al programa de Torrebruno Sabadabadà. Amb la guitarra a la falda i la camisa cordada fins al coll, va cantar una altra cançó composta per ella mateixa que parlava d'allunyar-se "de este pueblo para ver una vida llena de amanecer".

Als 18 anys va pagar-se un book de fotos i el va moure per Madrid. La movida vivia un gran moment, els productors buscaven noies atrevides que acabessin de trencar amb la cultura nacional catòlica de la dictadura. D'entrada va fitxar per Cristal Oskuro, un grup tecno que només va arribar a gravar un disc. Però sis mesos després Olé-Olé li va donar el lloc de Vicky Larraz, que volia fer-se un repertori propi i va acabar presentant programes de televisió. 

Sánchez de seguida va saber com eclipsar el record de la seva antecessora, que tenia bona veu, era carismàtica i havia donat molts èxits al grup. En plena promoció del disc Bailando sin salir de casa es va tenyir de ros d'un dia per l'altre, com si fos Marilyn Monroe. D'entrada els productors van posar el crit al cel, però de seguida van veure els avantatges del canvi d'imatge, en un moment en el qual la movida madrilenya anava de capa caiguda i el grup necessitava adaptar-se als nous temps.

El nou disc, Los caballeros las prefieren rubias ja es va plantejar d'acord amb la imatge de sex symbol que Sánchez havia decidit adoptar. Cançons com Sola o Soy infiel van marcar el to picant de la música que la faria famosa. Llavors encara no existia el Porntube. Els pits grossos estaven de moda i cantants com Samantha Fox o Sabrina Salerno, que ensenyava un mugronet en el clip de Boys, boys, boys, aixecaven grans passions. 

A Sánchez no li va passar mai com a Sabrina, que en una gala de TVE es va haver de tornar a posar el pit esquerre dins del sostenidor perquè li va saltar mentre botava, però va començar a aparèixer lleugera de roba, amb cossets de conilleta del Play Boy. El 1988, Quatro hombres para Eva va consolidar els pits de Sánchez entre els més voluminosos i atractius de l'escena musical. La cantant va gravar un anunci per a la CocaCola i el Nadal de 1990 va actuar en una fragata per animar els soldats espanyols destinats al golf Pèrsic. 

Tot i les reticències a deixar-se fotografiar per Interviú, un robat dels paparazzis mentre era de vacances la va decidir a acceptar una oferta de la revista, que el 1991 li va pagar 30 milions de pessetes per sortir nua a les seves pàgines. La cantant va demanar una part en negre i després va denunciar la revista per impagament, història que ha tornat a sortir les darreres setmanes, arran del tancament de la revista.

En el cim de la seva fama, Sánchez va deixar Olé-Olé disposada a fer carrera en solitari. El 1993 va treure el primer disc de la nova etapa, Mujer, del qual sortiria el seu darrer èxit important: Desesperada. La cançó es va traduir a l'anglès i va obrir unes expectatives que no es van complir perquè els intents d'evolucionar i d'establir-se com una cantant seriosa van morir tots en l'afectació i la manca de bon gust. 

Incapaç de superar els rèdits que li havia donat la imatge de sex symbol, Sánchez no va deixar de gravar discos però es va anar momificant dins del seu propi cos. Obligada a ballar i a cantar com si fos una joveneta lustre rere lustre, ha anat agafant aquella xavacaneria sòrdida que dona la mandra, quan abuses d'un talent. Tot i que es conserva bé per tenir 51 anys (va néixer a Madrid el 1966), el temps no passa de franc, sobretot quan vius al dia. 

Aquesta setmana la fama de Sánchez ha reviscolat. La idea de posar lletra a l'himne espanyol encaixa amb una carrera com la seva, dedicada a treure partit dels instints bàsics del públic. Poques coses hi ha més sensuals que una pàtria, a part del cos d'una dona. Llàstima que la lletra sigui tan dolenta, que recordi tant a les limitacions de l'artista, que va creixer acostumant-se a convertir el seu estil d'aficionada en un element de morbositat.

Si Sánchez volia aprofitar la situació política per donar un cop d'efecte, podia haver cantat l'himne en astur-lleonès. Al capdavall, tothom sap que la reconquesta va començar a Covadonga. També podia haver buscat algú amb gràcia que li fes la lletra, en comptes de tirar d'uns versos tan pobres. Els elogis que Sánchez ha rebut dels dirigents joves del PP i de Ciutadans, posa de manifest que els espanyols viuen una revifada patriòtica. Però també ens recorda que Espanya havia volgut ser una democràcia fresca i moderna i, a còpia de buscar el camí fàcil, s'ha anat tornant rància i xavacana.