Pere Aragonès és un polític treballador i obedient. Pocs dirigents d’ERC coneixen tan bé la lletra petita de la vida institucional i de partit com ell. Viu ocult dins d’aquesta closca d’escorpí típica del polític supervivent que sap que la seva carrera i fins i tot la seva felicitat personal depenen més dels seus càlculs que no pas de la coherència ideològica o la capacitat de lideratge. 

Ni que fos per osmosi, de jove va tenir moments romàntics i arriscats. Quan era portaveu de les JERC, va formar part del nucli que va empènyer les bases d’ERC a votar contra l’Estatut i també del corrent crític Esquerra Independentista. No deixa de tenir gràcia que el vicepresident del Govern sorgit del 155 comencés la seva carrera sota l’ala radical d’Uriel Bertran i d'Elisenda Paluzie. 

Aragonès va ser un dels pocs supervivents de les contradiccions i la inestabilitat que aquell primer assalt independentista va crear dins d’ERC. Primer es va salvar de la purga engegada per la cúpula del seu partit perquè formava part de les joventuts. Després, quan Uriel Bertran es preparava per presentar-se al congrés extraordinari de 2008, es va fer enrere i va pactar amb Joan Puigcercós.

Nascut el 1982, està avesat a jugar a cavall guanyador. És fill d’una família prominent de Pineda de Mar i el seu avi va ser alcalde de la població durant el franquisme. El pare és una de les fortunes de Pineda i havia estat lligat a CiU. Potser per aquesta base familiar, la identitat d’Aragonès està més vinculada al fet d’obeir per poder manar, que no pas al fet de tenir discurs i iniciativa pròpia. 

Diputat des dels 24 anys, és l’únic representant de l’ERC que queda al Parlament que ja hi era durant el tripartit. Quan Puigcercós va donar les claus de la formació republicana a l'Oriol Junqueras, va entrar dins del paquet de nous dirigents. Tot i que va començar fort, llavors ja no representava la vitalitat de l’independentisme, sinó la part d’ERC que ha fet servir el conflicte amb Espanya per intentar substituir CiU. 

Va plantar Uriel Bertran quan demanava un referèndum d’autodeterminació i en la darrera legislatura va ser còmplice de l’enredada que el govern català va fer a la població quan li deia que preparava estructures d’estat. De caràcter discret i eficaç, dins d’ERC ha fet tots els papers de l’auca. Va començar a destacar en les comissions tècniques del Parlament i ha anat d’alcaldable a Pineda dues vegades. 

Quan Junqueras va ésser nomenat vicepresident del govern de Junts pel Sí, la carrera d’Aragonès va fer un salt i va ocupar la Secretaria General d’Economia. A diferència de l’exvicepresident, i també de Lluís Salvadó i de Josep Maria Jové, que han estat perseguits per la justícia espanyola, Aragonès va continuar a la Conselleria amb l’aplicació de l’article 155.

Salvador Sostres va escriure que els funcionaris que van arribar de Madrid per intervenir l’autonomia van quedar sorpresos amb el servilisme del jove republicà: “Sembla que en qualsevol moment hagi d’alçar-se per jurar la bandera espanyola”, li van dir al columnista de l’ABC. Aragonès ha estat un dels ideòlegs del replegament d’ERC i quan Marta Rovira va marxar a l’exili el partit va quedar a les seves mans.

Motivat per les ganes que té de veure reconeguda la seva feina de gestor, és un segon perfecte per a un govern sense capacitat política, que només podrà oscil·lar entre la gesticulació pujolista i el perfil tècnic. La seva manca de carisma i lideratge permetrà a Puigdemont convocar eleccions quan li convingui per intentar guanyar terreny a ERC. La seva vicepresidència econòmica contribuirà a blanquejar els pressupostos del PP, gestionats per Pedro Sánchez. 

Aragonès sembla el darrer sospir d’un règim que es fa cada vegada més impostat i artificial. El lideratge és una construcció social i quan un sistema decapita de manera sistemàtica les figures més brillants i generoses d’un grup determinat, els líders es van fent petits, d'una petitor inversament proporcional a les mentides i els fantasmes que fan falta per sostenir-los.