Gonzalo Boye Tusset, l’advocat del president Puigdemont, el conseller Comín i ara també de Valtònyc, és un producte d’aquesta anti-Espanya que horroritza tant la cort de Madrid perquè surt del ventre de la seva mateixa intransigència. Tot i que va néixer a Xile, té família alemanya i va estar casat amb una anglesa, la trajectòria de Boye no es pot explicar sense la llarga corrua d’enemics que s’ha fet l’autoritarisme borbònic.

Nascut a Viña de Mar el 1965, l’advocat de Puigdemont va tenir residència a Anglaterra durant molts anys, igual que Blanco White i aquella colla de liberals decimonònics que van escampar per Europa els tòpics de l’Espanya negra. El 1987, Xile vivia les acaballes de la dictadura de Pinochet, que intentava legitimar el seu poder a les urnes, i Boye va emigrar a Europa atret per les expectatives que va obrir l’ingrés de la nova democràcia espanyola a la CEE.

A Xile, l’advocat de Puigdemont havia format part d’una guerrilla d’extrema esquerra que combatia la dictadura a sang i foc. Potser d’aquí que, mentre exercia de consultor a Espanya, entrés en contacte amb els entorns del moviment d’alliberament basc. El 1992 va ser acusat de participar en la logística de diversos segrestos. El 1996, en una de les anades als tribunals, va ser tancat a la presó per sorpresa, una mica com els va passar a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. 

Condemnat a 14 anys, i amb la família establerta a Anglaterra, Boye es va llicenciar en dret a la presó, estudiant vuit hores diàries. El 2002, quan va ser alliberat, va ingressar al col·legi d’advocats de Pamplona i es va especialitzar en casos relacionats amb la defensa dels drets humans. Advocat de perfil més polític que no pas tècnic, va denunciar alts funcionaris de l’administració Bush i va participar en el documental The Guantanamo Trap.

Com a advocat del Centre Palestí va causar conflictes diplomàtics entre Espanya i Israel, i com a defensor de Rodrigo Lanza el van entrevistar en el documental Ciutat morta. El 2012 va fundar la revista Mongolia, de la qual va ser editor fins a l’estiu de l’any passat. La revista segueix els patrons satírico-gamberrets de l’esquerra espanyola més cosmopolita i poca-solta. La decadència de la monarquia li ha donat un prestigi considerable a Madrid.  

Columnista de diario.es, Boye és antisistema per vocació, però també és un home d’ordre, disciplinat, polit i un punt sibarita, amb un coll ample de brau impetuós i fred. Com Cotarelo i d’altres figures de l’esquerra, ha vist que l’única possibilitat de girar la truita a Espanya és pressionar a favor de la independència de Catalunya i juga aquesta carta. El seu republicanisme connecta bé amb el victimisme convergent i, a més, té mecanismes culturals i polítics per posar-lo al seu servei. A més, Boye va ser condemnat a 14 anys de presó per col·laborar amb la banda terrorista ETA en el segrest de l'empresari Emiliano Revilla.

Quan Puigdemont va fugir a Brussel·les, després de la declaració d’independència, Jaume Asens, el més processista dels comuns, va recomanar-ne els serveis a l’entorn de Convergència. A diferència d’altres advocats del govern de Junts pel Sí, Boye ha seguit sempre una estratègia política. Igual que l’advocat de Clara Ponsatí, Aamer Anward, Boye es dedica sempre que pot a atacar l’Estat i a desacreditar els jutges espanyols, en els seus tuits i declaracions. 

Fa unes setmanes va alertar que alguns processats intentaven pactar amb la fiscalia una renuncia explícita al dret a l’autodeterminació a canvi d’una rebaixa en les condemnes. Després de la resolució presa per la justícia alemanya, ha donat llum verda a la querella per prevaricació que la plataforma ciutadana Querellants per la República ha presentat contra el jutge Llarena. Malgrat que la seva estratègia jurídica serveix per desgastar l’Estat, Boye sap perfectament que l’objectiu dels seus clients no és pas la independència, sinó pressionar per aconseguir un pacte polític amb el PSOE.