Si fóssim al segle XIX, el magistrat Pablo Llarena seria un d'aquests generals emplomats, amb l'uniforme ple de ferralla, que es feien retratar pels pintors més cars de l'època. Seria com Espartero, el canoner de Barcelona, o com Zurbano, que els veïns de la ciutat van expulsar fora de les muralles juntament amb el seu exèrcit, a base de tirar pedres i aigua bullent des dels balcons i fins i tot alguna calaixera, que va matar el seu cavall.
Igual que els militars liberals del segle XIX, o com els eclesiàstics del franquisme, Llarena forma part d'un cos públic que la premsa i els polítics de Madrid han investit d'un simbolisme i d'un poder totalitari i paternalista. Si Espartero estava convençut que feia un bé al liberalisme bombardejant Barcelona, Llarena està segur que defensa una idea de la democràcia elevada quan jutja els polítics escollits pels catalans com si fossin una banda dedicada al narcotràfic.
La clatellada que Llarena va clavar al fiscal general de l'Estat mantenint Joaquim Forn a la presó expressa el sentiment d'un col.lectiu funcionarial que, els darrers anys, ha estat cridat a arreglar els problemes que els partits espanyols no sabien com resoldre. Competent, ambiciós i molt treballador, el magistrat és un d'aquests homes providencials que els països corromputs necessiten elevar, de tant en tant, per sobreviure.
Llarena va mamar l'amor al dret des de petit. Els seus pares eren juristes, tots dos molt reconeguts a Burgos, ciutat que havia sigut la capital de l'Espanya franquista durant la guerra. Llicenciat a la Universitat de Valladolid el 1986, ha fet una carrera meteòrica. No és habitual arribar al Tribunal Suprem abans dels 60 anys, com ha fet ell. En canvi és normal que un jutge es passi 19 anys exercint a Catalunya sense saber lligar dues frases en català i que encara es faci un prestigi.
Tot i els seus problemes per aprendre l'idioma del país, Llarena va deixar un bon record entre els juristes catalans, quan va marxar a Madrid a ocupar la sala segona del Tribunal Suprem, el gener de 2016. Llavors ningú no el veia com un colonitzador o com un enemic de la llibertat de Catalunya. Home de cordialitat superficial i jesuïtica, la seva fama de jurista rigorós i fred semblava suficient a molts experts que ara comencen a veure que no hi pot haver justícia sense pàtria que sigui humana.
El 2012, quan estava a l'Audiència provincial de Barcelona, s'havia mostrat partidari de buscar una solució política al conflicte nacional. Potser per aquest motiu, i perquè té casa a Sant Cugat, la Catalunya institucionalitzada va respirar d'alleujament, quan la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela va acceptar de passar-li la causa contra el govern de la Generalitat. Pocs van preveure que faria seu el relat de la guàrdia civil sobre el procés o el dels polítics unionistes que comparen el referèndum amb el cop d'Estat del 23-F.
Els autos de Llarena han acabat de treure a passejar els pocs fantasmes que encara dormien en els soterranis de l'Espanya de la Transició. Qualificant de "fanàtics violents" els votants de l'1 d'octubre, com si fos un hooligan de VOX, ha fet evident que l'ordenament jurídic espanyol, i tota la seva cultura política, es fonamenta encara en el principi establert per Franco, segons el qual els sectors que van fer el cop d'Estat de 1936 eren innocents defensors de la legalitat i els republicans uns rebels sediciosos.
Així, no és estrany que els darrers empresonaments que ha dictat hagin deixat Podemos en mans de l'independentisme. L'element de rebel.lió, que és el punt més feble de la seva instrucció, sembla pensat per inhabilitar els dirigents polítics catalans, abans d'anar a judici. Espanya juga, com sempre, a decapitar el moviment català per asfixiar-lo en el caos. El problema és que l'educació universitària i Internet han canviat les coses molt de pressa i aquesta vegada no és tant clar que els polítics siguin més valents i cultivats que el poble.
Divendres Llarena va indignar molts catalans que ja fa temps que se senten estafats pels dirigents independentistes que dormen a la presó. Si els militars del segle XIX van destruir el prestigi de l'exèrcit, i els capellans franquistes van acabar d'estendre l'ateisme, no cal ser gaire intel.ligent per veure que passarà els propers anys amb els tribunals espanyols. Per evitar un referèndum d'autodeterminació, l'Estat ha minat la seva pròpia autoritat. Incapaç de guanyar a les urnes i en els debats de televisió els demòcrates espanyols han enviat a les trinxeres els seus jutges més competents.
No cal dubtar de la professionalitat i la intel.ligència de Llanera per veure cap on porten els seus punts de vista. Aficionat als puros i a les Harley Davidson, el magistrat participa de l'imaginari quixotesc d'aquesta Espanya conservadora que s'identifica amb Anglaterra mentre riu les gràcies als borbons i als dictadors. Al final, hi haurà justícia per tothom. Tard o d'hora, botxins i víctimes descobriran fins a quin punt l'infern està pavimentat de bones intencions.