L’ascens social i polític de Montilla només podria explicar-se des de la sorpresa si no fos que Catalunya és un país ocupat. Va arribar a president de la Generalitat perquè el país necessitava demostrar que havia superat la divisió ètnica promoguda pel franquisme a partir dels anys 50, quan la circulació d’exèrcits i els bombardejos contra civils que havia practicat Madrid començaven a estar mal vistos dins d’Europa.

Nascut el 1956, a Iznájar, un poble menut i erm d’Andalusia, va arribar a Catalunya amb 16 anys i sempre va mirar de situar-se al marge del conflicte amb Espanya, sobretot una vegada va tenir resolts els seus problemes materials. Amb això vull dir que sense ser un gran home, tampoc no ha sigut mai el barrut analfabet que el nacionalisme victimista va voler pintar per ressentiment i per raons electorals. 

Darrera la façana d’home reprimit i rígid, i una mica gris, Montilla té un fons picaresc, d’andalús trempat i murri. Deixant de banda les facilitats que pogués trobar gràcies als esforços que l’Estat va fer per reduir el país als estàndards de la immigració, la seva carrera és un reflex de la força que el seu caràcter astut i treballador li va donar en un entorn de violinistes invertebrats i pretensiosos.

Després de militar breument a Bandera Roja i al PSUC, Montilla va ingressar al PSC. Poc després, amb 24 anys, aconseguia la primera fita d’una carrera política llarguíssima, que encara dura passades quatre dècades. Tinent d’alcalde de Cornellà a la primera legislatura de la democràcia, amb 28 anys va agafar les regnes de la ciutat, que havia multiplicat la seva població per nou des de 1950, sepultant el seu passat i el seu paisatge.

Amb l’alcaldia segrestada per la ferida demogràfica, va utilitzar la força de les grans ciutats de l’àrea metropolitana per desgastar el poder de la cúpula catalanista del PSC, que era més pedant que patriòtica. Durant les dues dècades que va ser alcalde de Cornellà va consolidar les ambicions amb tenacitat i pragmatisme. Els seus companys li deien “el mudito” perquè sabia com matar callant.

El 1994, després d’uns anys d’estira i arronsa, va derrotar els sectors obiolistes, que havien quedat atrapats en el ressentiment contra Pujol. Com a secretari d’organització del PSC va afeblir tant com va poder el que llavors s’anomenava "l’ànima catalanista" del partit, que en realitat no havia existit mai més enllà de la pedanteria i dels interessos de classe mal dissimulats d’uns quants senyorets criats amb cotó fluix.

L’any 2000, amb Obiols exiliat a Brussel·les i Pasqual Maragall domesticat, després de la seva fugida a Roma, Montilla es va convertir en el president del PSC. Prou fort per dominar el partit, però massa desconnectat del país per donar un candidat a la Generalitat, deixava que Maragall fes els seus discursos sense fer-li massa cas. Quan Maragall va ser investit el 2003, va començar a tenir problemes.

Si Aznar no hagués estès una catifa de plata a Zapatero amb la gestió de l’11-M, Montilla hagués pogut disfressar d’electoralisme contra el PP els deliris federalistes de Maragall. Però la victòria del PSOE va posar en contradicció el socialisme català. A poc a poc, la presidència de Zapatero va deixar en evidència que Montilla i Maragall treballaven per a dues capitals i per a dos països diferents. 

El 2005, després d’un part llarguíssim, Maragall va aconseguir aprovar una nova proposta d’Estatut amb el suport de Mas. L'endemà mateix Montilla va començar a treballar per rebentar el text, des de Madrid, on feia de ministre d’Indústria. Com que no coneixia el país, no va pensar que destruiria els equilibris que sepultaven l’independentisme sota la dialèctica esquerra-dreta. 

Humiliat per Zapatero i acorralat per un Alzheimer que ja se li manifestava, el 2006 Maragall va renunciar a presentar-se a la reelecció. Sense estudis acadèmics, sense un coneixement de la cultura i la geografia del país, i amb un currículum de ministre que incloïa la invasió de competències autonòmiques, Montilla va decidir presentar-se en el seu lloc.

Tot i que va perdre 250.000 vots i va treure els resultats més dolents de la història del PSC, Montilla va formar govern amb onze diputats menys que CiU. Abandonat pels seus, i amb el suport d’ERC, es va trobar dirigint un país que girava cada vegada amb més força cap a l’independentisme, sense que pogués fer res per evitar-ho.

El 2010 va ser insultat, xiulat i gairebé agredit en la primera gran manifestació de l’independentisme. Pocs mesos més tard es convertia en el primer president català destronat per les urnes. Sensibilitzat pel càrrec, que li havia servit per aprendre català i per desgastar la utilització que Espanya havia fet de la immigració, va advertir Madrid que l’independentisme no era cap suflé.

Després d’un any sabàtic, va acceptar una cadira al senat, cosa que no hauria fet cap antecessor ni successor seu arrelat a Catalunya. El PSC es va continuar dessagnant amb el creixement de l’independentisme, mentre l’expresident s’ho mirava en silenci. Davant de l’amenaça del 155, va voler mantenir l’equidistància, però l’empresonament de mig Govern català l’ha posat del costat d’Arrimadas i Albiol.

Acostumat a fer de benefactor dels seus, els darrers anys s’ha quedat cada cop més sol i fora de context, incapaç de representar ningú a Catalunya. És probable que el conflicte amb Espanya el porti a veure escarnits els pocs ideals que li deuen quedar de joventut, quan creia que l’arribada de la democràcia seria suficient per legitimar la seva carrera i les seves ambicions.

Montilla és l’únic president català votat a les urnes que no ha tingut mai cap problema amb la justícia espanyola. Fins i tot Maragall, nen mimat de Porcioles, va ser perseguit de jove per la policia. És com si els silencis que el van fer famós ara prenguin tot el seu sentit; ara que reivindica l’Estatut que ell mateix va combatre, després que Zapatero fes aquella promesa buida: “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya.”

Ara que es comença a veure que no hi havia uns “altres catalans”, com deia Francesc Candel, sinó més aviat una invasió espanyola que es transforma segons les necessitats de cada època.