Roger Torrent és el president del Parlament més jove de la història i també el més elegant i presentable que la institució ha tingut des de l'època de Coll i Alentorn. Tot i que el càrrec li arriba massa jove, sense temps d'haver paït els estudis i la gent que ha conegut, li escau força bé, perquè és un home de geni protocol·lari, més dedicat al perfeccionament de la façana que no pas al cultiu de l'esperit. 

Fins i tot la barba, de la qual se n'ha parlat tant aquests dies, sembla més marcada per les necessitats de l'agenda política que no pas per la vanitat personal, una mica com passa amb els models de bona noia que porta Inés Arrimadas. No sabem si Torrent porta ben tallades les ungles dels peus. De vegades el veig aparèixer al Parlament amb la levita i penso que ben bé podria treure una retallada de sota l'abric i carregar-se tots els diputats. 

Torrent té unes formes pulcríssimes. A diferència de Carme Forcadell que sempre feia patir, el seu posat és segur i té una oratòria clara i serena. El nou president del Parlament fa l'efecte de ser un home amb l'agressivitat molt ben canalitzada, discret, afable, contingut, treballador, potser un punt robòtic. L'enravenament del coll li dona un aire altiu, però diria que té més a veure amb la dignitat que atribueix al seu càrrec que no pas amb l'arrogància, a diferència del que passa amb d'altres polítics encimbellats de pressa.

Torrent ha viscut gairebé tota la vida a Sarrià de Ter. La població no ha passat mai dels 5.000 habitants i conserva vestigis dels temps de la romanització i alguns edificis modernistes. Durant anys, el símbol de la vila va ser una fàbrica de paper que, amb l'ajut del vent, escampava una pudor pesada i persistent per tota l'àrea metropolitana de Girona. El 1979, l'any que Torrent va néixer, Sarrià de Ter va recuperar la independència municipal, aprofitant el restabliment dels ajuntaments democràtics.

Tot i els anys que va passar estudiant a Barcelona, Torrent no ha sentit mai la temptació de la vida capitalina. Llicenciat en Ciències Polítiques, ha fet la carrera dins d'ERC sense moure's del seu poble, en el qual els pares tenen un bar i una sabateria. El 1999 ja era regidor i el 2007 va aconseguir l'alcaldia mitjançant un pacte amb CiU, després de dues dècades d'hegemonia del PSC. La seva implicació en la vida del municipi era tan ferma que l'alcaldia es va limitar a donar-li de manera natural una expressió política.

El 2011, quan ERC perdia municipis a cabassos a causa de la crisi econòmica i les batusses internes del partit, Torrent treia la primera majoria absoluta. El 2015 va revalidar l'hegemonia electoral, tot i que poc abans de les eleccions l'empresa de paper que donava fibra econòmica al poble va tancar les portes. Home servicial, amb un fort instint protector, la seva implicació en la sort dels treballadors va ressonar per tota l'àrea de Girona i li va permetre revalidar el mandat —que ja aleshores va prometre que seria l'últim—.

Casat amb una companya d'institut, i pare de dues nenes, Torrent ja havia adquirit protagonisme en la passada legislatura com a portaveu adjunt del grup de Junts pel Sí. Amb l'empresonament d'Oriol Junqueras, i el desgast que Marta Rovira ha patit amb el procés, ERC necessitava cares noves, i més després de la decepció del 21-D. Tot i que ve de governar un poble petit, Torrent és el primer dirigent republicà que cuida la seva imatge i que transmet un aire clarament urbà i modern. Si no el detenen pot ser una mina de vots. 

Com va passar a Convergència fa uns anys, la pedrera municipal es perfila com un recurs d'urgència davant del desgast que la confrontació amb l'Estat produeix en els quadres dels partits sobiranistes. A mesura que el discurs nacional es va esmicolant, la política catalana es recolza cada cop més en els alcaldes, que fins ara havien estat protegits de les limitacions imposades per l'Estat i la mentalitat autonòmica dels líders independentistes. 

Convertit en la primera autoritat operativa del país, Torrent té per davant unes setmanes complicades. Si permet que la investidura de Puigdemont tiri endavant i la cosa no acaba amb independència, els partits unionistes intentaran fer-li la vida impossible i l'Estat trobarà la manera de perseguir-lo. Si fa cas del requeriment del Tribunal Constitucional i atura la investidura, tothom entendrà que dona carta blanca al govern del PP per fer el que vulgui amb Catalunya.

Atrapat en una situació diabòlica, en la qual cap bàndol no vol tirar enrere per por de ser arrasat electoralment, l'única possibilitat que Torrent té de sobreviure és aprofitar que el PP intenta saltar-se la presumpció d'innocència per fer-se fort i intentar generar una reacció en cadena que faci saltar els ploms a l'Estat. L'altra opció realista és marxar a casa, tot i que suposo que si la contemplés ja no hauria acceptat el càrrec. Com s'ha vist els darrers mesos, les solucions intermèdies difícilment tenen un final digerible, a Espanya.

Hom se'l mira i, veient el panorama de merda que han deixat les generacions de polítics que es van posar al capdavant del procés, Carles Puigdemont inclòs, no pot deixar de pensar en la lleva del biberó.