José Manuel Villarejo fa pensar en aquestes figures deformades pels miralls grotescos del poder que Valle-Inclán descriu tan bé a Luces de Bohemia. Nascut en un poblet de Córdoba el 1951, la seva trajectòria com a policia recorda que la línia entre un Estat i una màfia organitzada pot arribar a ser finíssima, i a travesssar racons molt sòrdids, més enllà dels discursos que es fan des les trones i els despatxos.

Villarejo va entrar a la policia el 1972, un any abans que ETA atemptés contra Carrero Blanco. Destinat a Sant Sebastián, va demanar d’integrar-se en una unitat antiterrorista, on va aprendre el funcionament de les clavegueres de l’Estat i s’hi va trobar còmode. En el seu afany de donar-se importància, ha reconegut a la premsa que va participar en tortures quan estava a la brigada política-social del franquisme.

Fatxenda i ambiciós, té un carisma d’antiheroi viril i populatxer, d’home protector que té prou món per saber quan algú diu una mentida i quan algú és un bon jan fàcil de manipular. Després de ser condecorat per la seva tasca al País Basc, entre 1983 i 1993 va agafar una excedència i es va començar a enriquir portant negocis tan exòtics per un policia com ara la representació d’artistes, la venda d’hortalisses o l’assessorament empresarial. 

A mitjans dels anys noranta, va ser nomenat director General de la policia. Poc després, va començar a aparèixer a les portades de la premsa relacionat amb casos tortuosos del submón polític. La primera portada la va aconseguir quan es va saber que, per ordres el ministre de l’interior José Luís Corcuera, havia participat en l’elaboració de l’informe veritas, que recollia detalls sobre la vida de polítics, jutges i empresaris, com ara Javier de la Rosa o Baltasar Garzón, que furgava massa en el cas GAL.

A partir d’aquesta època es comença a forjar la fama de policia dolentot i audaç que actua als marges de la llei i que fa feines que ningú no gosa agafar. Les anècdotes sobre els seus mètodes i relacions comencen a circular i es forja el mite. El seu perfil transcendeix l’àmbit policíac i el situa en pel·lícules com Aquí huele a muerto, on va compartir repartiment amb el duet Martes y Trece.

També en aquesta època comença a prendre forma l’anomenat holding Villarejo, un conjunt d’empreses, amb el centre d’operacions a la torre Picasso de Madrid, gestionat per amics i familiars que movia milions d’euros, de vegades cap a paradisos fiscals. Mentre treballava de policia encobert, Villarejo va desenvolupar un entramat de societats dins i fora d’Espanya amb el consentiment dels successius ministres de l’interior del PSOE i del PP.

Els darrers anys, amb la croada legalista que ha despertat l’independentisme, Villarejo ha anat quedant atrapat en una teranyina de causes sòrdides i pintoresques, cada vegada més espessa, que omplen els diaris d’anècdotes castisses. La poderosa xarxa d’influències que controlava dins del món de la justícia el va ajudar a sobreviure als tribunals durant molts anys, però no ha pogut impedir el setge.

El 2014, el Pequeño Nicolàs el va relacionar amb l’anomenada Operació Catalunya, una operació d’Estat destinada a desprestigiar líders independentistes. Després de fer-se l’orni es va declarar autor d’alguns dels dossiers que es van elaborar. També es va apuntar el mèrit d’haver convençut Victoria Álvarez perquè incriminés Jordi Pujol júnior, fent-se passar per periodista d’El Mundo. 

El mateix any se’l va acusar de revel.lació de secrets dins del cas Nicolàs. El 2015 les ràdios es van posar les botes amb una gravació que posava en evidencia com el comissari havia extorsionat l’aleshores president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, que acabaria a la garjola. El 2017 va ser acusat d'intentar vendre sistemes d'encriptament a la Xina i Iran i d’apunyalar una doctora -sense matar-la-, per prevenir-la de col.laborar en una investigació.

Finalment aquest novembre Villarejo va entrar a la presó d’Estremera, per un delicte de blanqueig de diners i està ingressat al mateix mòdul on es troba Oriol Junqueras. La premsa espanyola, que tan èmfasi posa a degradar els presos polítics catalans, ja fa circular que Villarejo s’ha fet l’amo del mòdul gràcies a la seva simpatia i als seus contactes amb el món de la justícia, que utilitza per ajudar els presos. Fins i tot a la garjola sembla que la policia espanyola ha de treure protagonisme als polítics catalans.