Camil Ros és un sindicalista nascut al Vallès Oriental i forjat en la lluita de les comarques gironines com a secretari general. El també cofundador d'Avalot-Joves i antic líder de les JERC, ha passat de ser el número 2 de Josep Maria Álvarez a convertir-se en el primer de bord –amb el permís del president Matías Carnero– d'UGT Catalunya. L'avalen un 83,55% de vots i malgrat que tan sols fa quatre mesos que és al càrrec, coneix a la perfecció les claus de l'acció sindical: "escoltar i conèixer els problemes de cada sector laboral i de la gent treballadora". 

 

En aquesta entrevista a El Nacional, assegura que no rebrà una trucada d'un empresari que vulgui millorar els drets dels seus treballadors ni un governant de dretes que vulgui derogar la reforma laboral. Segueix lluitant per defensar els drets dels treballadors i per mobilitzar més gent, en especial els joves. Fent autocrítica, ens desvela que la UGT ha de guanyar en intensitat, en obertura, treure's la pols i seguir predicant amb l'exemple. No tornarà a passar que una persona ocupi el càrrec durant 26 anys. José Maria Álvarez és "l'excepció que confirma la regla" i l'encarregat d'explicar "malgrat tots els malgrats" a Madrid que els independentistes "no són uns bitxos raros que s’han tornat bojos". La Diada li sembla un acte democràtic i una gran mobilització però com a càrrec de la UGT no hi anirà. Potser, a títol individual. Qui sap. 

Per últim i encara que "el sindicat al sindicat i la política a la política", Ros explica que prefereix no estar d'acord que directament no hi hagi ni govern ni pressupostos. Tant Catalunya com l'Estat espanyol estan "en una rotonda" i la sortida del diàleg,  o "està en obres" o en alguns casos "ni existeix ni està programada". Això de votar per Nadal està fet per "putejar". Millor, ni torrons ni rebaixes. Però ja es palpa la tensió electoral. 

Com han estat aquests primers quatre mesos al capdavant de la UGT?
Molt intensos. Per una banda, els canvis que hem fet són importants, no només de nom sinó també amb un canvi organitzatiu i una reestructuració sectorial molt importants. Però més enllà de canvis interns, la crisi continua sent molt cruel amb més precarietat, més explotació laboral... No podem deixar de fer la nostra feina de defensa dels treballadors.

Quina és la lliçó més important que ha après durant aquests últims 22 anys en el món sindical?
L’acció sindical és escoltar i conèixer quins són els problemes de cada sector laboral i de la gent treballadora, més desvalguda i menys poderosa que alhora és la més agraïda. Sense l’acció sindical segurament els drets dels treballadors serien molt pitjors del que són actualment.

Demà no em trucarà un empresari que vulgui millorar els drets de treball dels seus empleats, com tampoc un governant, més de dreta que d’esquerra, que vulgui derogar la reforma laboral

Diuen que la lluita uneix...
Els moments bons són relatius perquè nosaltres al final gestionem problemes. Demà no em trucarà un empresari que vulgui millorar els drets de treball dels seus empleats com tampoc un governant, més de dreta que d’esquerra, que vulgui derogar la reforma laboral. Però al final, la part bona és quan aconseguim els objectius i quan veiem que hi ha molta gent que lluita, encara que m’agradaria que fóssim més dels que som. El sindicat té vigència i és necessari.

I quin hauria de ser el paper dels sindicats al segle de XXI?
Hauria de ser més important, segur. El repte és aconseguir mobilitzar més gent. Visualitzar que defensem tothom, des de la persona que neteja l’habitació d’un hotel fins al treballador de la gran indústria o que té una funció pública. Com també acostar-nos als joves que tenen la percepció que el sindicat és una cosa aliena. La UGT té 126 anys d’història i a cada moment, ha sabut adaptar-se.

Més mobilització que negociació?
El sindicat va molt lligat al model d’Estat i a la legislació laboral. Abans signant un conveni col·lectiu garanties les condicions del sector i ara amb la reforma laboral no del tot. Anem cap a uns anys de sindicalisme de més mobilització que negociació, ja que negociant no aconseguim tant com abans. Ara hem de fer front a una legislació que ve d’Europa o Madrid i que intenta individualitzar les relacions laborals i posar bastons a les rodes a l’organització de la gent.

Anem cap a uns anys de sindicalisme de més mobilització que negociació, ja que negociant no aconseguim tant com abans

Sembla contradictori que la UGT lluiti contra la precarietat juvenil i la regeneració democràtica però alhora hagi tingut un mateix secretari general durant 26 anys...
Això ve de tradicions de les organitzacions. En l’anterior procés congressual de fa 4 anys, ja vam posar una limitació de mandats i per tant, no tornarà a passar. Però també és cert que potser en els anys vuitanta, això era necessari per enfortir-se després d’una situació de debilitat. Pepe Álvarez segurament és l’excepció que confirma la regla. I jo no tinc pensat ni molt menys ser-hi 26 anys.

Potser també és una excepció que un català estigui liderant la UGT a Madrid.
Internament s’entén molt bé, externament sí que pot ser l’excepció que confirma la regla. El sindicalisme a nivell estatal es crea a Catalunya i moltes de les lluites socials han nascut aquí. Sindicalment, políticament i socialment, tenim una tradició molt més organitzada i dins la UGT, Catalunya té un pes important.

Però tot i això, va haver-hi joc brut contra Josep Maria Álvarez?
Es van posar trabanquetes internament i externament, utilitzant el debat nacional i el dret a decidir per intentar que hi hagués gent que no el votés. Però malgrat tots els malgrats, va prevaldre la vàlua de la seva candidatura per arguments sindicals. Precisament, el que necessitem a Madrid són ponts de diàleg i que hi hagi una persona que conegui la realitat catalana i pugui dir que la gent independentista no són uns bitxos raros que s’han tornat bojos. Apart del Pepe, també hi ha el Rosell però encara hi hauria d'haver molta més gent.  

Es van posar trabanquetes internament i externament, utilitzant el debat nacional i el dret a decidir per intentar que hi hagués gent que no el votés [Josep Maria Álvarez]

La UGT de Catalunya és partidària del dret a decidir?
Sí, la UGT de Catalunya és autònoma respecte a la UGT confederal. A Catalunya, hi ha consens intern que les coses no poden continuar igual i que la sortida al problema és votant amb el dret a decidir. Això no vol dir posicionar-te en el sí o en el no, sinó simplement és democràcia. Si no tinguéssim una actitud real i arrelada a Catalunya, ens podria passar com el PP català, que té una presència insignificant perquè segueix els dictats de la realitat espanyola. Espanya no és una i els que es pensen que és una, así vamos.

Constitucionalistes, federalistes i independentistes tenen cabuda a la UGT? Això genera tensions internes?
Fins ara no n’ha generat perquè hem anat interpretant quins són els punts de coincidència i així és com s’han aconseguit, en conjunt, més de 100.000 afiliats. Encara que evidentment tenim una ideologia i estem en l’àmbit social de l’esquerra, el sindicat al sindicat i la política a la política. Nosaltres hem de defensar els treballadors en l'escenari que sigui: l’Espanya actual, una Espanya de procés constituent a l’estil Podemos, una Espanya federal o una Catalunya independent. Aportem el valor de la cohesió social.

Anirà Camil Ros a la Diada?
Nosaltres animem la gent que participi en les mobilitzacions si creuen que hi han d’anar. No entrem en el debat de si ens sentim més o menys convocats a la Diada. Com a càrrecs, la gent de la UGT no hi participa, però a títol personal, cadascú pot fer el que vulgui. La reflexió de fons és que les coses s’aconsegueixen des de la mobilització i és un acte democràtic.

A Catalunya, hi ha consens intern que les coses no poden continuar igual i que la sortida al problema és votant amb el dret a decidir

Els pressupostos del 2016 es van presentar com els més socials de la història. Eren 874,4 milions suficients?
La darrera proposta de pressupostos era més social que l’anterior però no eren els més socials perquè no revertien totes les retallades. Jo prefereixo que hi hagi un govern amb què no estigui d’acord i uns pressupostos amb què no estigui d’acord abans que no hi hagi govern o que no hi hagi pressupostos. Actualment, tenim un Estat sense govern i a Catalunya, un govern sense pressupostos. Serà complex que tinguin el nostre suport amb el discurs de "Madrid ens roba" i el control del dèficit. Catalunya hauria de ser pionera en dues coses: començar a generar una nova política de fiscalitat macrodistributiva i començar a plantejar la renegociació del deute per tenir més diners i poder invertir en més estat del benestar.

A vegades a l’altre costat de la taula, no hi ha ningú.
Ara estem en l’estadi que ningú ho planteja. Tothom es resigna davant del macro sant deute. S’ha de plantejar: això ho pago i això no ho pago. La gran majoria del deute es genera amb la banca. S’ha de renegociar perquè si no, entrem en aquest cul de sac que ens vol portar la Merkel i les polítiques europees. El canvi de polítiques a nivell català, estatal i europeu s’ha de produir, si no, no sortirem de la crisi.

Nosaltres hem de defensar els treballadors en l'escenari que sigui: l’Espanya actual, una Espanya de procés constituent a l’estil Podemos, una Espanya federal o una Catalunya independent.

Quina mesura és indispensable per sortir de la crisi?
La sortida a la crisi per molta gent està sent més crisi que abans. Ens pensàvem que el pitjor ja havia passat i ara s’està cronificant la pobresa laboral i social. I per això s’ha de fer una renda mínima de ciutadania perquè hi ha molta gent que abans era classe mitjana i ara és pobre. Som els que creixem més d’Europa? Sí, però això és trampós, també som els que vam caure més.

Quan vas assumir el càrrec, la teva prioritat era “recuperar el dret laboral perdut durant la crisi”. Ho estàs aconseguint?
Cal fer una ofensiva sindical per a la recuperació de drets. Les empreses estan millorant però això no vol dir que vagin bé. No pot ser que ara tinguin més beneficis i no tornin els drets que van retallar, gradualment. A mesura que la situació econòmica, hem de tractar plans de retorn.

Si no hi ha derogació de la reforma laboral, es convocarà una vaga general?
Si no deroguen la reforma laboral, ens imposen el contracte únic o similar de Ciutadans i, a sobre, l’amenaça latent que ens retallen les pensions, estan creant les condicions perquè hi hagi una mobilització. Nosaltres hem de ser la punta de llança de la recuperació de drets des de la mobilització al carrer. No convoquem les vagues per gust però potser convé una gran mobilització per mostrar que s’ha de repartir la riquesa i que no se la poden quedar només els de l’Ibex 35. És en les situacions de recuperació econòmica quan s’han produït les grans mobilitzacions.

No convoquem les vagues per gust, però potser convé una gran mobilització per mostrar que s’ha de repartir la riquesa i que no se la poden quedar només els de l’Ibex 35

No és la primera vegada que el sento referir-se amb mala cara a l’Ibex 35...
L’Ibex 35 és la manera de resumir l’oligopoli i moltes d’aquestes empreses que no són generadores d’economia productiva sinó especulativa. Quanta gran indústria hi ha dins de l’Ibex 35? Poca. Et reconec que és un reduccionisme perquè hi ha empresaris bons, empresaris dolents i empresaris pirates. Les noves contractacions es fan en un marc d’explotació laboral que abans no era legal i ara sí que ho és.

La UGT té alguna dependència econòmica amb alguna entitat bancària?
Nosaltres hem tingut expedients temporals i vam haver de predicar amb l’exemple. Ara tenim deute financer fruit del procés de crisi i encara estem pagant la retallada de pòlisses de crèdit i subvencions. Segons el nostre pla de viabilitat, en dos anys el deute serà molt menor. I malgrat que una subvenció no condicionarà la nostra postura política, el que hem d’aconseguir és que l’estructura sindical sigui finançada per recursos propis. En qualsevol cas, els nostres comptes fa molts anys que són transparents i que estan penjats a la web.

Com es podria resoldre el bloqueig polític que hi ha a Espanya?
El bloqueig de l’Estat és que estan en una rotonda però no troben la sortida. I la sortida del diàleg en alguns casos està en obres i en alguns casos ni existeix ni està programada. S’ha passat de dos partits grans que en els últims 30 anys han aconseguit governar amb el suport dels partits nacionalistes a quatre partits estatals. Han de dialogar i negociar més perquè si no, hi haurà terceres eleccions. I que s'assembli més al resultat de la primera que al de la segona.

No pot ser que permanentment ens diguin d’anar a votar, i ara a sobre per Nadal. No sóc creient, però està fet expressament per putejar i intentar que hi hagi menys participació.

Segurament quedaria reforçat el bipartidisme i en especial el PP.
Per higiene social i democràtica i per l’actitud respecte a Catalunya, jo preferiria un govern d’esquerres. Aquesta aritmètica surt molt pels pèls, però que ho provin. Amb el PP serà impossible obrir un procés de diàleg amb Catalunya i si el comodí del públic és Ciutadans, encara pitjor.

De moment, el vot per Nadal no queda gens descartat.
No pot ser que permanentment ens diguin d’anar a votar i ara a sobre per Nadal. No sóc creient, però està fet expressament per putejar i intentar que hi hagi menys participació. Així el PP tindrà més vots, però no crec que hi hagi un pacte PP-PSOE.

Catalunya també és una rotonda?
Sí, també s’està donant voltes en una rotonda sense sortida. Crec que els estats haurien d’acabar els mandats i aprovar els pressupostos, que no significa donar marxa endavant o enrere al procés. A Catalunya s’hauria de poder acordar amb la CUP, el PSC o Catalunya Sí que es Pot. I cada partit hauria d’explicar què vol dir el seu model polític. Dins la crisi política, institucional i territorial, portem des del 27-S de disco ratllat. Més o menys sempre el mateix. Si seguim donant voltes a la rotonda, votarem per torrons i per rebaixes. El governant que està a l’oposició està utilitzant més estratègia electoral que política. Per exemple, la tensió que hi ha entre l’elector de Podem i l’independentista és brutal quan la confrontació hauria de ser amb els del PP. Vol dir que ja estem en tensió electoral.

Dins la crisi política, institucional i territorial, portem des del 27-S de disco ratllat.

I per acabar, una mica d’autocrítica sindical...
El nostre paper ha de ser molt més intens sobretot en la sortida de la crisi. Cal fer una mobilització social i política perquè tornin a haver-hi unes polítiques bàsiques i les persones tinguin uns ingressos mínims i vitals. Durant la crisi, els governs ens han pres el pèl i ara no podem tornar a encetar el diàleg. Els acords s’han de complir. Vénen anys de molta més reivindicació i, per això, també hem de treure la pols dels sindicats. Hem de parlar perquè la gent treballadora ens entengui.