Alberto Núñez Feijóo va néixer el 1961 en un poblet de la província d’Ourense anomenat Os Peares. De petit es rentava en una palangana i vivia en un casalot habitat per quatre famílies. El seu pare, que es deia Saturnino, probablement perquè venia d’una família d’ideals republicans, feia d’encarregat en obres públiques i la seva àvia completava el sou treballant de dependenta en una botiga d’ultramarins i en una tabacalera.

De nen, el president de la Xunta era obedient i estudiós, i sortia poc a jugar amb els amics. Diuen que si el seu pare no s’hagués quedat a l'atur quan ell va llicenciar-se en dret no hauria fet carrera política. La il.lusió de Feijóo era ser jutge, però el 1984 es va presentar a unes oposicions per poder ajudar la família i un any després ja treballava per al govern de Manuel Fraga. 

Tot i haver votat el PSOE, Feijóo no tenia una ideologia definida. Dins el govern va ser apadrinat per Romay de Beccaría, que havia començat la carrera política sota el franquisme i que llavors liderava el sector antigalleguista del PP, juntament amb Rajoy. Beccaría i Rajoy consideraven que el gallec era una llengua de pagesos i cacics, i que el fet de parlar en castellà i sentir-se espanyols els feia millors.

De la mà de Beccaría, Feijóo va ser nomenat secretari general tècnic del departament d’agricultura amb 29 anys i, més tard, secretari general de la conselleria de Sanitat. Quan el seu mentor va ser nomenat ministre per Aznar, Feijóo va marxar amb ell a Madrid. Amb 35 anys, era el president del sistema sanitari espanyol. Després, Álvarez Cascos se’l va emportar a correus, on va acabar de completar el seu perfil de gestor. 

El fet de no tenir uns ideals ben definits va ajudar-lo a agafar fama de pragmàtic en uns anys que semblaven destinats a liquidar l’èpica de la política i de la història. Madrid va acabar d’imprimir-li la idea d’Espanya que tenia el seu mentor, marcada pels teòrics del tardofranquisme. Poc abans que l’aznarisme s’ensorrés, va tornar a Galícia per entrar en el darrer govern de Fraga, i va començar a enfrontar-se amb els sectors galleguistes del partit.

El 2005, un pacte entre el PSOE i el BNG va treure Fraga de la Xunta. Després de vuit anys d'aznarisme, de sobte Espanya estava dominada pels socialistes i pels partits no nacionalistes espanyols. La retirada de Fraga va obrir una pugna dins del PP gallec entre els sectors més vinculats als dirigents de Madrid i els barons que s’hi enfrontaven per defensar l’autonomia del partit. Feijóo va saber jugar les seves cartes.

Escollit president del PP de Galícia el 2006, es va convertir en un dels caps territorials més fidels a Rajoy. Llavors l’autoritat del líder popular estava sempre amenaçada per algun polític de Madrid. Si l’atemptat de l'11-M no hagués trencat la cadena de comandament dins del PP, el partit d’Aznar hauria pogut garbellar millor la seva plantilla de promeses joves. Però les dues legislatures de Zapatero van obligar Rajoy a radicalitzar el seu discurs i a tirar dels homes més lleials per conservar el poder.

Feijóo va introduir a Galícia el populisme liberal espanyolitzador d’Aznar, titllant els seus opositors de señoritos. Presentant-se com un galleguista modernitzador, quan va arribar a la presidència de la Xunta es va carregar la política d’ajuts a la llengua gallega que havia instaurat el mateix Fraga. Amb el suport de Rajoy, els seus governs han combatut el vell caciquisme territorial –semblant al d’Andalusia- i han mirat de substituir-lo per un clientelisme més piramidal i centralista, deslligat de la història del país. 

De tant en tant, Feijóo sona com aspirant a rellevar Rajoy. El president del PP li deu els quatre anys de majoria absoluta que ha gaudit a la Moncloa. Les primeres autonòmiques que va guanyar Feijóo, el 2009, van salvar el cap de Rajoy i no és exagerat afirmar que el futur del president espanyol en funcions es decidirà a Galícia un altre cop, en els comicis autonòmics de la tardor. 

Després de la carnisseria que la corrupció ha fet a València, Galícia és el vaixell insígnia del projecte autonòmic del PP. En una autonomia encara més acomplexada per la història que València, Feijóo pot vendre un relat d’èxit com Zaplana i Camps en les seves bones èpoques, quan semblava impossible que se'ls veiés mai el llautó. Les majories absolutes de Feijóo són el millor argument que el PP té contra les acusacions que li fan odiar la diversitat de les Espanyes. 

El president de la Xunta presumeix de ser lleial, humil i auster, cosa que va bé per governar una província, sobretot en temps d'indignació. Feijóo és un home fred, que sap administrar els silencis i que no genera antipaties viscerals i gratuïtes. L'única ombra que pesa sobre seu són unes fotografies que li van fer als anys 90 en el iot d'un narcotraficant gallec.

El seu discurs i el seu estil de vida vernissen el PP de modernitat i progressisme, a còpia de buidar-lo de valors. Diuen que és catòlic, però no està casat i, segons la premsa, va de flor en flor. És més gran que Pedro Sánchez,  Albert Rivera i Pablo Iglesias, però té més experiència que ells i més aire de mascle alfa que Rajoy.

En una Espanya que promou persones amb més necessitat de rebre que no pas d'oferir, potser seria un candidat més addient que Soraya Sáenz de Santamaria, que té una concepció del món més genuïna. Tot i així, no és clar que les fotografies amb el narcotraficant gallec no li esclatessin a la cara si aspirés a governar Espanya. A més, per presidir la Xunta de Galícia queda clar es pot ser solter, però i per presidir Espanya? Aznar i Fraga dirien que no.