Frédéric Beigbeder és un homenarro carismàtic amb aire de mosqueter que escriu amb frases esmolades i concises. Bearnès d'origen, el seu llibre més venut, 13,99 euros, li va costar la feina de publicista, però va donar una empenta decisiva a la seva carrera d’escriptor. Espremuda la seva vida professional i amorosa, Beigbeder ha trobat en la novel·lització d’episodis coneguts una manera més prudent de seguir explotant l’egotisme literari. A Windows on the world explicava les interioritats de l’atemptat del 11S a partir dels darrers instants de vida dels clients del famós restaurant de les Torres Bessones. A Oona i Salinger novel·litza la història d'amor que l'autor d'El vigilant en el camp de sègol va tenir amb l’última dona de Charlot, poc abans de l'atac a Pearl Harbor. El llibre està ben portat i va ple de xafarderies, llàstima que al final l'autor vulgui explicar-nos com es va prometre amb la seva parella. És l’únic moment que el seu Jo literari molesta, més que res perquè sembla que Beigbeder estigui venent-li una moto a la seva estimada i fins i tot a ell mateix. “L’amor és trobar una dona que t’alliberi de les altres”, escriu parlant dels problemes de faldilles de Chaplin. La frase se li assembla tant que fa somriure. Quan un escriptor pensa massa a protegir-se, tururut violes: tard o d'hora es caricaturitza i es posa a fabricar croquetes.
Quina és la principal diferència entre escriure avui i escriure en l’època de Salinger o Hemingway? (S’arrepapa al sofà, es posa la mà a la barbeta, ara al front, i fa com si pensés cada cop més despentinat)
... La veritat és que els envejo molt. A la seva època els llibres tenien menys competència.
En canvi, vostè ha de competir amb Tuiter i amb Netflix. Exacte. Tot i que Salinger i Hemingway ja van endevinar que el temps de Tolstoi havia passat, i per això escrivien històries curtes amb frases enginyoses, la literatura no havia estat mai tan amenaçada com avui. La competència és ferotge!
Em pensava que em diria que la principal diferència és la guerra. Amb això, segurament Salinger m'envejaria. Fins ara he tingut la sort de viure en una època molt tranquil·la.
I no pot ser que la guerra ajudi a escriure millor? Ni que sigui perquè simplifica. De jove, Salinger tenia complex d’inferioritat respecte de Hemingway i d’altres escriptors precisament perquè havien viscut la Primera Guerra Mundial. Però després de sobreviure al desembarcament de Normandia i d’alliberar un camp nazi, va arribar a la conclusió que la guerra estava sobrevalorada.
Es va intentar suïcidar i es va retirar del món, oi? Per escriure el llibre vaig llegir tots els seus papers, i en una novel·la inèdita Salinger medita sobre la necessitat que la seva generació deixi de parlar de la guerra. Diu que els escriptors l’han idealitzat. Una vegada va deixar l'exèrcit, no va tornar a escriure més sobre temes bèl·lics.
Però va portar la violència al terreny del conflicte personal. És magnífic com transforma el dolor en puresa, i en elogi de la innocència. Si jo hagués sobreviscut a Normandia i a l’alliberament de París, no hauria pogut resistir la temptació d’escriure’n alguna cosa.
Per això em pregunto si la pau no ha estovat els escriptors i ha convertit el jo en un negoci purament capitalista. Entenc que vols dir, però ara mateix el meu problema és que visc en una ciutat en la qual la violència cada cop és més a prop meu. En comptes d’anar cap a la violència, com van fer Salinger o Hemingway, o fins i tot com va fer Truman Capote, en el llibre A sang freda, resulta que la violència ve cap a mi, sense que jo ho demani.
Hemingway deia que si la fama havia destruït Scott Fitzgerald era perquè no havia viscut una guerra. A Fitgzerald el va destruir no poder repetir l'èxit de les primeres novel·les, però també els problemes mentals de l’amor de la seva vida, Zelda. Salinger és un escriptor romàntic el 1940, un escriptor suïcida i bipolar el 1945, i un escriptor agorafòbic la resta de seva vida.
Però per escriure realment bé no cal estar una mica mort? Salinger estava una mica mort, quan va escriure El vigilant en el camp de Sègol, això sens dubte. Però no crec en les fórmules, ni tampoc que el misteri d'escriure depengui de la vida exterior. Jo he tingut èpoques excessives i ara intento protegir una vida més ordenada i tranquila. Espero que això no afecti la qualitat del que escric, ni m'impedeixi descobrir noves fronteres.
Així, ara que vol tranquil·litat resulta que la violència ve cap a vostè. Això em temo. Occident ha travessat el període de pau més llarg de la seva història i potser està a punt d’acabar-se. La joventut està faltada d’eleccions tràgiques. A França, el silenci dels avis respecte de la guerra ens ha convertit en una societat d’adolescents mimats. Tot està a punt perquè hi hagi un daltabaix que eixugui els deutes, impulsi l’economia i faci lloc als supervivents.
França està fomuda. De vegades penso que, en el fons, aquest llibre l’he escrit per parlar de la desaparició de França el 1940. El silenci del país respecte d'aquest període encara pesa molt. Mentre em documentava sobre Salinger vaig quedar parat de les poques coses que sabia sobre la Segona Guerra Mundial.
Per exemple? Els americans van pressionar De Gaulle perquè no deixés entrar els seus soldats negres a París, i De Gaulle ho va acceptar. De Gaulle, l'heroi de la Resistència i de la independència d'Algèria.
I aquests eren els bons. Per això mateix. Ens deien que la història només formava part del passat i en realitat la vivíem cada dia sense adonar-nos-en.
Potser per això els meus alumnes no saben qui és Proust. I saben qui és Cervantes? (m'ho diu un punt picat i, com que li responc que no saben que potser és català, i veig que somriu però que no em segueix el joc, continuo)
Identifiquen Cervantes, Dickens, Orwell o Goethe. En canvi Balzac, Stendhal o Maupassant podrien passar per marques de foie gras. Hi ha una absència de memòria preocupant. Internet mata la curiositat perquè ens dóna la il·lusió d’un accés immediat a la història i a la cultura. Portem una biblioteca al mòbil i no hi entrem mai. La gent es pensa que com que pot trobar-se amb els grans autors quan vulgui no cal que es preocupi. Aquesta és l’actitud: per què t'has de posar a llegir avui Proust, Balzac o Dumas si ho pots fer demà?
Quan mira cap al futur, veu amb més esperança França o la seva literatura? Doncs no ho sé. Com t'he dit, els nostres avis van callar per no traumatitzar-nos amb les històries de la guerra, i ara els joves són matèria inflamable perquè s'han quedat sense utopies i voldrien estar traumatitzats per alguna cosa més que no fos una escena forta del Youtube.
Fotos: Sergi Alcàzar