Gabriela Serra és una reminiscència de la història, un Frankenstein entranyable creat per un passat traumàtic que encara no hem paït –per això els partits del sistema parlen ara d’una segona transició—. Nascuda el 1951, en una família de classe mitjana, es va educar en una escola de monges de Mataró en el moment més tòxic de la dictadura. Si la seva família havia tingut inquietuds polítiques, ella mai no en va sentir a parlar. Al carrer, el passat i el futur eren un abisme de dolor i la gent vivia al dia.

Potser perquè no percebia esperança al voltant seu, de petita, Gabriela Serra volia ser monja missionera o ballarina. Amb l’adolescència, però, van arribar les onades d’immigrants. La gent venia a carretades amb una mà al davant i l’altra al darrere. Algun dia parlarem de l’impacte emocional que devia suposar per un poble derrotat veure’s confrontat a una massa de desposseïts que parlaven la llengua del règim opressor. Quasi dos milions de pobres arriben a un país vençut, avergonyit i humiliat. Les passions per força es remouen.

De sobte, l’ocupació militar atrapava el país vençut per donar-li l’ultima estocada en forma d'acudit macabre. Per conservar la dignitat, la majoria de catalans només va tenir força per triar entre una indiferència freda o l’amor incondicional. Serra va agafar aquest segon camí. Sota la seva aparença de carnissera dura i agrejada, la dirigent cupaire és una dona molt sensible amb un cor de pa de pessic. Potser perquè vivia en un entorn gris però confortable, veure la misèria a tocar de casa la va vincular al món i li va donar una missió. De sobte les classes de catequesi van agafar èpica.

Serra és molt estimada a Santa Coloma, fins i tot per avis que voten Ciutadans

Casada amb 19 anys, probablement per poder marxar aviat de casa, arriba a Roma el 1972, seguint el seu marit. A Roma s’enlluerna amb el comunisme italià, que era el comunisme europeu per excel·lència i que llavors liderava Enrico Berlinguer, un sard de nissaga catalana, que es remuntava a l'època de la Corona d'Aragó, de la que l'illa n'era part.

Quan Serra torna a Catalunya, el PSUC li sembla un partit massa moderat –igual que el PC del compromesso storico–. Com altres amics seus, vol experimentar la vida dels obrers i s'instal·la a Santa Coloma de Gramenet, on encara avui és molt estimada i recordada. Ho és fins i tot per avis que voten Ciutadans –si bé per raons que no sé si la Inés Arrimadas podria arribar a entendre–.

Serra fa de mestra al Camp de la Bóta i s’implica en les lluites veïnals del barri de Singuerlín. Mentre que companys seus van tornant a barris més tranquils, ella arrela a Santa Coloma. Participa en el segrest d’autobusos, en l’organització d’escoles i en tota mena de lluites comunitàries que l’allunyen de la teoria revolucionària i l’acosten a l’activisme de base. Quan Felipe González organitza el referèndum de l’OTAN, Serra ja forma part d’organitzacions pacifistes. A més, se sent als antípodes de l'esquerra hegemònica, que va passar de preparar-se per a la revolució, a confiar-ho tot a les institucions públiques.

Decebuda del PSOE i de la democràcia espanyola, Serra marxa a Guatemala i a El Salvador després del referèndum de l’OTAN del 1986. No fa de monja missionera, però sí que fa d’escut humà d'obrers que defensen els mateixos drets que havia vist reclamar a les acaballes del franquisme. A Centreamèrica hi mancaven activistes i a l’Estat espanyol l’antifranquisme s’havia tornat un modus vivendi. La violència posa a prova el seu coratge i el seu pacifisme i en aquest context coneix la seva parella actual. També coneix Rigoberta Menchú, que va ser Premi Nobel de la Pau.

El mur de dolor que separava Catalunya del seu passat era massa alt per a Serra i per a la majoria del país

I bé, per què Serra descobreix ara que és independentista? Per què no s’ha fet de Podemos? Segurament perquè fins fa poc el mur de dolor que separava Catalunya del seu passat era massa alt per a ella i per a la majoria del país. Segurament perquè cal tenir una edat, abans que el passat que no has viscut et caigui a sobre i puguis sentir parlar els morts que no vas tenir la sort o la desgràcia de conèixer. Els psicòlegs ho anomenen síndrome de la nostàlgia sense memòria. Divendres ho comentàvem amb l’escriptor Frédéric Beigbeder, que diu que França no s’ha recuperat de la Segona Guerra Mundial i que ara comença a entendre moltes coses.

A França també els van fer creure que la història no formava part del seu present. A França els avis també van convertir els fills i els néts en eterns adolescents mirant de protegir-los del passat amb silencis i contes de fades. Per això Serra no era independentista i encara ara gasta una hipocresia en aquest tema que no es permetria en la qüestió social o de la dona. Dir que el 9N va ser un èxit no és diferent que pretendre que la justícia social es pot separar de la nacional. O demonitzar Pujol per corrupte, quan tu vas haver de marxar perquè no suportaves la pudor de podrit. O donar lliçons de feminisme a la Thatcher i la Merkel sense intuir la indefensió en què l'home català es troba des de fa segles.

Serra pertany a una generació que va haver d’acceptar la transició, de grat o per força. Si a la seva època no es va poder trencar amb la dictadura, menys s'hagués pogut trencar amb l’Estat espanyol. Era més fàcil creure que podies alliberar les dones i els obrers en un país ocupat. Amb el temps, el Frankenstein espanyol ha anat perdent capacitat per vendre motos i per dissimular la seva monstruosa incongruència. Per això la CUP pot absorbir figures com Gabriela Serra, que irriten tant els convergents, i per això la Inés Arrimadas es va tornant xarona i mongívola, des que té un paper important en la política autonòmica. Es parla molt de les noies de la CUP, però tu et mires l'Arrimadas i sembla que es vesteixi a Tenka.

Fotografies: Sergi Alcàzar.