Josep Lluís Alay (Barcelona, 1966) és doctor en Física per la Katholieke Universiteit Leuven, doctor en Història Contemporània per la UB i llicenciat en Filologia Semítica. No cal dir que el doctor Alay defensa la transversalitat en els coneixements. Ho demostra amb la seva tesi doctoral sobre la primera capa atòmica dels materials que s’utilitzen en microelectrònica que va combinar amb una tesina en què, a partir de l’anàlisi dels pigments que decoren la ceràmica celtibèrica, reconstrueix les rutes comercials que recorrien. Però Alay no ha aconseguit la seva actual projecció mediàtica per la magnitud del seu currículum, sinó a partir del moment en què es va saber que era una de les persones que acompanyava Carles Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya, tornant de Finlàndia. Va ser aleshores que el personatge va despertar una curiositat que no ha fet més que créixer amb la seva pròpia detenció, i amb la constatació que forma part del nucli de màxima confiança tant del president, Quim Torra, com de Puigdemont, l’oficina d’expresident del qual dirigeix.
Quan es parla de vostè, una de les coses que es destaca és que parla moltes llengües...
N’hi ha que les parlo, que les llegeixo, que les escric... en diferents graus. La diversitat de la humanitat es trasllada a través de diferents cultures, i aquestes s’expressen a través de diferents creences religioses, formes d’expressar l’art... i, sobre tot, a través de diferents llengües. Com més llengües parles, millor per entendre’t amb la resta del món.
De fet, hi ha llengües que les domina perquè ha viscut a diferents països...
De les llengües que puc conèixer o parlar n'hi ha algunes que estan mortes, però la majoria són vives i les he pogudes posar en pràctica vivint i treballant. Forma part de la meva manera de pensar, el poder trepitjar terreny diferent al nostre. Això em va portar a marxar de casa meva quan vaig acabar la carrera per anar a Flandes. Després de l’anglès i l'alemany, la raó per la qual en la meva biografia hi figura l’holandès –amb accent flamenc– és perquè durant cinc anys vaig viure a Flandes. Hi vaig treballar i hi vaig presentar la meva tesi doctoral, una part en neerlandès.
De Lovaina cap a on va anar?
Tenia diferents possibilitats. Però un científic japonès de la Universitat de Hiroshima em va proposar anar uns anys al Japó a treballar al seu laboratori. Vaig anar-hi dos anys com a professor convidat.
I parla japonès...
El vaig estudiar i el parlo.
Correcte?
Mai parles correctament una llengua tan complicada com aquesta.
I del Japó?
Vaig tornar a Catalunya. Vaig continuar treballant a la Universitat de Barcelona com a físic, en l’anàlisi de superfícies. Però després d’haver estat al Japó, estudiant tibetà i filosofia índia a la Universitat de Hiroshima, vaig fer la llicenciatura en Filologia Semítica, bàsicament hebreu, àrab i siríac. Quan vaig acabar, vaig preparar el doctorat en Història. A partir d’aquí dono classes a la UB. Primer, d’història del Tibet i Mongòlia, i ara, d’història d’Àsia.
Però el salt a la primera pàgina dels diaris és el dia que acompanya Carles Puigdemont dins del cotxe en què el detenen a Alemanya. Per què anava en aquell vehicle?
Vaig posar-me a treballar –en l'àmbit personal, perquè de feina en tenia una altra– per la causa dels exiliats i presos, i la millor manera era donant suport al president i els exiliats en aquest període en què havien de residir fora del país. Puigdemont, que és una persona inquieta, volia explicar la situació a altres llocs d’Europa, i vam començar a rebre invitacions de parlaments, com el danès i el finlandès, perquè el president anés a explicar la greu situació de vulneracions del drets civils, llibertat expressió i drets humans, que s’estava produint a casa nostra. És aleshores que jo vaig ajudar tant com vaig poder, sobretot en aquests trasllats i visites a capitals com Copenhaguen o Hèlsinki.
Sempre amb l’ombra de l’euroordre...
Coneixíem perfectament el risc que hi havia. Els anuncis de visites es produïen sempre a molt curt termini per evitar que el govern espanyol intentés boicotejar-les, que fes pressió als governs respectius, a les universitats, a qui fos, per tal que no rebessin, no escoltessin, no es reunissin mai amb l’enemic públic número u que era Puigdemont.
Com podien evitar aquest control?
Sempre vam intentar, i això ho havíem de negociar amb els amfitrions, que els anuncis de les conferències es fessin amb molt poc marge de temps. A la Universitat de Copenhaguen em deien que si ho anunciaven amb 5 o 6 dies no vindria ningú, que calia 15 dies. La conferència era un dilluns, es va anunciar el divendres, i la sala estava plena com un ou, amb gent fora, gent jove i molts danesos.
Puigdemont atrau l'atenció i l'admiració d'una bona part de l'opinió pública europea
Per què aquest interès?
És una constant. Sigui Copenhaguen, sigui Hamburg, Berlín, Ginebra... El president Puigdemont atrau l’atenció, i diria l’admiració, d’una bona part de l’opinió pública europea, que el veu com una persona que d’alguna manera ha deixat totes les comoditats del que podia ser un mandat polític tranquil, d’estil europeu i, perseguit per un govern de la UE i la justícia d’aquest Estat, es dedica a explicar una greu situació de vulneració dels drets humans que s’està produint dins de la UE.
L’esquerra alternativa europea té Puigdemont com un referent en la lluita per la llibertat, que no ho veig tant a casa nostra
En quins sectors atrau l’atenció?
Tant per a gent ideològicament de dretes com d’extrema esquerra. L’esquerra alternativa europea té el president Puigdemont com un referent en la lluita per la llibertat i per la democràcia, que no ho veig tant a casa nostra, desgraciadament. El suport de Die Linke ha estat absolut i total a Alemanya. Per ideologia segurament Puigdemont no coincideix amb alguns dels plantejaments programàtics de Die Linke, ni Die Linke amb Puigdemont. Però els matisos ideològics passen per sobre d’una qüestió fonamental, que explica l’Europa d’avui en dia, com el respecte a la llibertat i la democràcia, que és el que s’ha vulnerat a Espanya. I això ho veuen claríssim a Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Bèlgica, Anglaterra, Escòcia, Irlanda... Per això ens movem i anem explicant el que passa aquí.
I a partir d’ara que ha tornat a Waterloo?
El president tenia moltes invitacions. Algunes oficials. I hi ha diferents països i ciutats que l’havien convidat en l'àmbit més privat, en trobades polítiques. Ell mateix ha dit que en un país com Alemanya, s’ha vist amb tot l’espectre polític. Algunes reunions discretes i d'altres públiques. Això ha passat a tots els països que ha visitat. Confio que a partir d’ara, amb la caiguda de la segona euroordre, serà possible tornar a començar.
És el mecanisme de projecció al món més important que tenim ara mateix
Puigdemont ja ha anunciat que reprendrà l’agenda...
S’ha demostrat que és molt útil i molt productiva. És el mecanisme de projecció al món més important que tenim ara mateix.
El conflicte català és una de les cinc qüestions més importants al món i un dels tres problemes més greus que hi ha a Europa
Hi ha hagut algun govern que s’hagi posat en contacte amb vostès...
Els governs sempre es posen en contacte, a través de canals discrets i que no podem explicar, perquè estaríem traint la confiança. Tots sabem la pressió que el govern espanyol exerceix sobre el govern del país més petit que pugui existir al món amb el qual tingui relacions diplomàtiques perquè no hi hagi cap tipus de contacte. Però és evident que el cas català ara mateix està damunt de totes les taules de tots els governs del món. Ja no som un cas que passava desapercebut, sovint malentès, confós amb altres moviments nacionalistes o populistes del món. L’1-O i el 27-O, i tot el drama que ha suposat el 155, l’empresonament d’homes i dones justos, l’exili forçat de molta gent, centenars de persones que tenen causes obertes per motius polítics –com jo mateix–..., ha fet que el conflicte català sigui una de les cinc qüestions més importants que tenen els governs en general al món, problemes que saben que en algun moment poden portar nivells d’inestabilitat greus. El conflicte català pot provocar inestabilitat a la UE, i la inestabilitat a la UE afecta els EUA o la Xina, o afecta en general... En l'àmbit de cancelleries europees és un dels tres problemes més greus que hi ha ara mateix sobre la taula. És evident que qualsevol estat amb un mínim de responsabilitat té canals de comunicació amb les diferents parts en conflicte. Això no vol dir que en prenguin part. Públicament fan declaracions parlant de conflicte intern, però tots sabem com funciona la diplomàcia al món.
Qualsevol Estat amb un mínim de responsabilitat té canals de comunicació amb les diferents parts en conflicte
En quin moment hi ha aquest canvi, en l'àmbit internacional, de la percepció del conflicte català?
L’1 d’octubre. L’actitud de més de dos milions de persones, malgrat totes les amenaces, malgrat la violència que hi va haver, en una societat com la nostra, que relativament funciona bé malgrat tots els defectes i problemes, que s’atreveix a desafiar el poder i la força que té el govern espanyol, això al món li crea un abans i un després.
Quina resposta genera?
Respecte. Respecte per part de la resta del món, com a poble i al dret que tenim a l’autodeterminació. La resta del món no ho tenia clar, i a partir de l'1-O ho tenen clar. Crec que és una opinió bastant majoritària a Europa que l’única manera de solucionar aquest conflicte és a través d’un referèndum d’autodeterminació en què es voti sí o no. Ho deia Puigdemont: seguint el model escocès, no n'hi ha d'altre. Vinculant, negociat, com va fer Alex Salmond amb David Cameron.
S’ha parlat molt dels mitjancers. Encara hi ha propostes com s’havia dit per actuar de mitjancers?
Hi ha hagut persones de relleu internacional, que probablement parlen en nom d’estats que s’han ofert i segueixen estant obertes. Però els mediadors internacionals només actuen si les dues parts hi estan d’acord, si no, no hi ha mediació possible. Un dels grans problemes rau precisament en el fet que l’altra part no ens reconeix, per això no hi pot haver mediació. No ens reconeix com a subjecte polític. Per això no ens reconeixen el dret a l’autodeterminació. En el cas del Regne Unit era diferent. Cameron representava tot l’Estat, inclòs Escòcia, però reconeixia la part escocesa com un subjecte polític amb el qual podia negociar el reconeixement al dret a l’autodeterminació. En el cas d’Espanya no ho tenim. Quan ells diuen que representen tot l’Estat deixen de reconeixe'ns com a subjecte polític. Aquí és on fins al moment, el diàleg està aturat. Quan això es trenqui, pot continuar el diàleg i començar la negociació. Escòcia no va necessitar mediador. No hi havia conflicte polític. Nosaltres sí que hem tingut conflicte perquè s’ha suspès el govern, hi ha gent a la presó i forçada a l’exili, el mateix president d’aquest país. Tot això és molt greu pel que fa als nostres paràmetres de societat europea del segle XXI, és gravíssim.
Sánchez va signar i avalar el 155 i el va defensar. La gent adulta no canvia d'opinió en hores en temes tan importants
El canvi de govern a Espanya amb Pedro Sánchez obre alguna possibilitat?
En principi crec que, com en tot en aquesta lluita, hem de ser optimistes, però és un canvi a molt molt curt termini. No és un abans i un després, és una continuació. Qui està al capdavant del govern espanyol ara mateix va signar i va avalar el 155 i el va defensar. Jo crec que la gent adulta no canvia d’opinió en hores respecte a temes tan importants. Dit això, tots sabem que la política obliga sovint a prendre actituds que probablement no són amb les quals t’hi sents més còmode. I probablement, almenys en una part del partit socialista, hi ha una certa incomoditat amb el que ha passat. I probablement el president del govern espanyol vol trobar una solució política al problema que hi ha amb Catalunya. Per tant, el punt de partida és optimista, és bo.
Estem renunciant a molt. El dret a l’autodeterminació el vam exercir l'1-O i el 27-O segueix vigent
La reunió entre els dos presidents ha marcat un canvi?
La reunió va ser correcta. Va anar bé. Feia anys que no ens parlàvem amb el govern espanyol. Ara hem aconseguit, com a mínim, poder parlar de tot el que ens preocupa. Com a mínim en aquests moments hi ha una franquesa entre les dues parts. Ells tenen molt clar en quin moment estem nosaltres ara. Això no ha canviat. No venim amb altres solucions, és la mateixa. Nosaltres estem renunciant a molt. Nosaltres el dret a l’autodeterminació el vam exercir el dia 1 d’octubre i el 27 d’octubre vam fer una declaració d’independència, que segueix vigent. Ara mateix el que diu Torra i Puigdemont és que estem disposats a aturar aquest procés, que hi hagi una negociació amb l’altra part i mirem de fer-ho d’una manera democràtica i civilitzada a la UE, que vol dir referèndum, però aquest cop acordat, vinculant per a les dues parts i reconegut internacionalment. Jo crec que aquesta és la solució que ens està demanant el món, que no és cap invenció o idea extraordinària que se’ns ha acudit, sinó que simplement és el que diu el sentit comú.
Torra i Puigdemont han dit que s’ha de donar marge al govern espanyol a veure quines fitxes mou
Això és realista en l’actual context espanyol?
No ho sé. Pel que ens han dit el president Puigdemont i el president Torra, aquesta seria una solució que s’estudiaria molt seriosament i segurament tindria molta gent a favor, és la solució escocesa. Torra i Puigdemont han dit que s’ha de donar marge. Doncs donem marge al govern espanyol a veure quines fitxes mou perquè això vagi cap a una solució política.
El govern espanyol s’ha posat d’alguna manera en contacte amb Puigdemont?
Que jo sàpiga, no.
I per part de Puigdemont, hi ha hagut algun intent de posar-se en contacte?
Que jo sàpiga, no.
És important que l’oficina de l'expresident sigui a Barcelona, li donarem tot el suport des d’aquí perquè la seva presència continuï
Ara es posarà en marxa l’oficina de l'expresident i estarà a Barcelona...
El president, malgrat totes les pressions administratives, només reconeix la seva categoria d’expresident un cop Torra és escollit nou president. Aleshores, quan ho reconeix, la llei diu que té dret a una oficina, que és bàsicament un equip de suport i un equip de protecció. Ell no és a Barcelona, però és molt senzill estar en contacte igualment. L’hem vist intervenint en actes oficials de la Generalitat, en actes polítics... La comunicació és directa. És important que l’oficina sigui a Barcelona, que tingui la seva representació a Catalunya. Li donarem tot el suport des d’aquí perquè la seva presència, encara que sigui virtual, continuï sent-hi.
És, per tant, un reconeixement del seu paper d’expresident...
L’oficina només es pot crear quan, des del punt de vista de la legalitat autonòmica, l’hem de considerar expresident. El president del govern interior és Quim Torra.
Ja s’ha solucionat l’assignació d’una escorta oficial de Mossos?
Ja està en vies de solució. Ha de ser automàtic. Quan es nomena director de l’oficina, l’oficina es posa en funcionament, i una de les potestats que té és l’escorta directa de dos mossos per al president. La conselleria ho ha de posar en marxa automàticament i ho està fent, com ho té el president Montilla o el president Mas. És independent del lloc on resideix el president. Per tant, la conselleria d’Interior s’hi adapta.
El president no vol estar aïllat de la realitat social catalana. És el president legítim a l'exterior
Aquesta oficina tindrà molts fronts oberts, les relacions amb el Govern, el Consell de la República... Quines en seran les funcions?
Mantenir el contacte del president directe amb tots els actors polítics, culturals i institucionals del nostre país i de fora. És evident que l’oficina és un òrgan de la Generalitat, no és el Consell de la República, ni és un partit polític, ni un moviment polític..., és una institució de Govern i el que fa és posar en contacte tots aquest actors amb el president i que pugui interactuar amb ells. El president, malgrat que resideix a Bèlgica, no vol estar aïllat de la realitat social catalana. Segueix sent un polític en actiu. No és el president del govern interior però sí que és el president legítim a l’exterior. Aquest paper no és només a l’exterior, també l’ha de fer a l’interior, per això tenim l’oficina a Barcelona. I una altra vessant és que, evidentment, l’oficina li ha de donar tota l’assistència per a la seva projecció exterior. Forma part de les funcions d’un expresident. Tots els presidents han tingut i segueixen tenint una part de la projecció de Catalunya enfora.
Amb el Consell de la República tindran algun vincle?
Són dues coses diferents. L’oficina del president és un òrgan del Govern de la Generalitat de l’interior i el Consell de la República és un òrgan polític de l’exterior.
La setmana passada es va saber que se li havia retirat el sou de diputat a Puigdemont, com quedarà aquest tema?
Ho ha de resoldre el Parlament.
Puigdemont va renunciar al sou d’expresident perquè tenia el de diputat...
Sí, sí. El president des del primer moment va dir que renunciava al sou d'expresident perquè té el de diputat. Ell a tots els efectes és diputat i es considera diputat.
El president i els altres diputats de l'1-O han de continuar cobrant el sou del Parlament
Es manté en aquesta decisió?
S'hi manté. Hem de resoldre la situació del president com a diputat i la dels altres diputats, que com a diputats han de continuar cobrant el sou.
Quan el van nomenar director de l’oficina de Puigdemont era coordinador de polítiques internacionals de Presidència, amb Quim Torra, i formava part del seu nucli de decisió més proper; continuarà col·laborant amb el president?
Sí que hi continuaré, no he deixat ni deixaré de fer el meu paper en tot el que el president Torra em demani per assistir-lo en tot el que siguin temes de política internacional.
És evident que trobarem una solució i no només pel president Puigdemont, també pels presos polítics
Quan Puigdemont va dir que tornaria abans de 20 anys, va provocar tota mena d’especulacions sobre què volia dir...
Jo n’estic del tot convençut. És evident que trobarem una solució i no només pel president Puigdemont, també pels presos polítics. Que ningú es pensi que compliran la seva sentència –si arriben a tenir sentència– en una presó. D’això n’estic fermament convençut, que el president Puigdemont trepitjarà terra catalana aviat i que els presos sortiran molt aviat. Però per a això falta que estiguem plenament convençuts i que seguim mantenint la dignitat que hem mantingut i la convicció en les nostres idees. No hi ha res pitjor que afeblir els convenciments després d’un dur atac com el que hem rebut, perquè aleshores, tot va de mal en pitjor. Ens hem de mantenir exactament amb la mateixa convicció d’on volem arribar. I no hi volem arribar d’aquí 20 anys. Vull tenir solucionat aquest conflicte amb Espanya per mi mateix. A la meva filla no li vull deixar aquest problema en herència. Aquest conflicte amb Espanya hem de ser capaços de resoldre’l a mitjà o curt termini, i per mi mitjà o curt termini són molt menys de 20 anys. Puigdemont estava dient que probablement haurem aconseguit aquest estadi de República independent molt abans.