Mariona Valls (Manresa, 1990) és graduada en Psicologia per la UAB i té diversos estudis relacionats amb els trastorns alimentaris, entre màsters i postgraus, perquè té clar que el treball i el suport psicològic són "clau" perquè els tractaments tinguin una bona evolució. Precisament per això, la Mariona ens explica com podem detectar un trastorn en una persona del nostre entorn i ens avisa de la importància de tractar-lo des de les emocions i no des d'un enfocament físic: el pes i l'aspecte queden relegats a un segon pla.
Podem detectar un trastorn alimentari quan comença?
Algunes conductes que ens poden alertar són, per exemple, un augment significatiu de la preocupació pel pes i la imatge corporal, un increment significatiu de l’activitat física, també el fet d'evitar habitualment els àpats i certs tipus d’aliments, sobretot els que consideren més hipercalòrics, la desaparició de menjar a casa, problemes del son, mal humor o canvis sobtats i aïllament social i familiar.
Alguns d'aquests símptomes també poden relacionar-se amb estrès o altres factors, oi?
En tots els casos serà el terapeuta el que haurà d’estudiar el cas i fer el diagnòstic corresponent. També es pot produir una pèrdua de pes en un període de temps significatiu sense que hi hagi una causa física, la pèrdua de la regla, un ús excessiu de diürètics, de laxants, visites recurrents al lavabo després dels àpats... Totes aquestes són conductes que realment ens poden alertar.
Un trastorn alimentari s'ha d'enfocar des de l'estat d'ànim, no des de l'alimentació o el pes
Com ens hem de comportar amb una persona que pateix un trastorn?
Amb cura, preguntant-li com està, dient-li que la veus malament... Sempre s’ha d’enfocar de cara a l’estat d’ànim, més que en l’alimentació o el pes.
Què passa si ens centrem en la part física?
Se senten atacats. Se’ls ha d’ajudar des de la part emocional, que sàpiguen que ets allà i que poden comptar amb tu.
Podem patir un trastorn i no adonar-nos-en perquè pensem que és estrès?
És una mica difícil, però una de les maneres de dirigir-ho és adonar-te que no deixes de pensar en coses de menjar, en perdre pes, en la teva imatge... Si veus que et preocupa molt el teu cos, el pes i l’alimentació fins al punt que acaba sent l’eix central de la teva vida, t’acaba influint la valoració que fas de tu mateix i et limita la teva vida diària, podries tenir algun indici de què n'estàs patint un.
Si es combinen diversos factors de risc personals, hi ha risc que es produeixi un trastorn
Quins factors ens poden influir?
Els trastorns alimentaris són d’origen multisectorial, és a dir, estan ocasionats per la interacció entre diverses causes, que són d’origen biològic, psicològic, familiar i sociocultural. Alguns d’aquests factors de risc són l’adolescència, tenir una baixa autoestima, una tendència al perfeccionisme, una imatge corporal negativa, tenir problemes familiars, estar vivint una experiència vital estressant, pressió social... Si es combinen diversos factors de risc com aquests, llavors hi ha risc que es produeixi el trastorn.
O sigui, que la imatge física no és un factor de risc tant important com ens pot semblar.
No sempre. Els trastorns alimentaris poden ser la punta de l’iceberg d’altres problemes personals.
És un error pensar que els trastorns alimentaris són una cosa superficial
Ara que parlaves de l’adolescència, molts creuen que fora d’aquesta etapa, no tenim risc de patir un trastorn.
Error. Es pensen que és una cosa superficial i en algun cas sí que és així, però en molts d’altres són persones primes de tota la vida i que mai han tingut cap problema.
Com dèiem, també pensem que és una malaltia que només té a veure amb el físic.
El fet que hi hagi una sensació de falta de control en algun àmbit de la seva vida fa que inconscientment se centrin en el menjar, el pes i el cos perquè és una cosa que poden controlar.
Per, així, evadir-se de la ment?
Sí. D’aquesta manera, poden deixar d’estar pensant en allò que realment els fa por o mal.
De cada deu persones que pateixen un trastorn, nou són dones
Els homes també pateixen trastorns?
Avui dia es diu que de cada deu persones que pateixen un trastorn, nou són dones. Sí que és veritat que són les més perjudicades perquè en el cas dels homes, potser l’ideal no és estar prim, sinó estar fort, i es preocupen més per la figura i el to muscular, que no pas pel pes.
És més difícil diagnosticar un trastorn en un home?
Els homes amb trastorns d’alimentació estan infradiagnosticats perquè tant a ells com al seu entorn els costa reconèixer que un home pot patir un trastorn de la conducta alimentària. Ho consideren un problema femení.
O sigui, un home pot patir un trastorn i que li sigui diagnosticat més tard?
Sí. Quan venen a la consulta, ja porten molt de temps amb el problema. Ningú del seu entorn, ni ells mateixos, ho han detectat.
Els trastorns no especificats no compleixen tots els criteris com per poder dir que ho són
A banda dels més coneguts com l’anorèxia o la bulímia, quins trastorns més existeixen i com els podem detectar?
Els trastorns alimentaris típics serien l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa i el trastorn per afartament. També hi ha els trastorns no especificats, que són els que tenen símptomes relacionats amb la conducta alimentària, però no compleixen tots els criteris com per poder dir que ho són.
Un exemple?
Dins d’aquests hi hauria la vigorèxia, que és l’obsessió per la musculació; l’ortodèxia, que és l’obsessió pel menjar sa i que ara n’hi ha moltíssims que acaben limitant el seu repertori a quatre productes.
Limiten el seu repertori, però també la seva vida en general?
Esclar. Deixen d’anar a dinar fora i es condicionen per això. També existeix el síndrome del menjador nocturn, que són els que quasi no mengen durant el dia i a la nit fan l’afartament.
L’obesitat no està caracteritzada com a un trastorn de la conducta alimentària
L'obesitat podria ser qualificada de trastorn?
L’obesitat no està caracteritzada com un trastorn de la conducta alimentària, però, tot i això, podríem dir que qui menja en excés, l'importa molt el seu pes o talla i té sobreprès, pot tenir una conducta similar a un trastorn.
Sovint relacionem els trastorns alimentaris amb persones molt primes.
És cert, però, de fet, els únics que estan molt prims són els que pateixen anorèxia severa, però els que pateixen bulímia nerviosa solen estar en un pes normal i els que pateixen trastorn per afartament estan per sobre del normal.
Us trobeu persones que no vulguin afrontar el problema?
Sí, sobretot més a l’inici perquè els ha descobert algú i venen arrossegats per la família o la parella. Si és així, al principi hem de poder crear un vincle perquè la persona se senti segura i amb confiança per poder començar un procés.
Cal tornar a establir unes pautes correctes i tornar-nos a educar en l’alimentació
Quin tipus de suport doneu els psicòlegs?
Cal tornar a establir unes pautes correctes i tornar-nos a educar en l’alimentació. Moltes vegades, estar restringint provoca l’afartament i l’afartament provoca el vòmit. Per això, hem de poder normalitzar el cicle del menjar. I és llavors quan ja entrem en teràpia profunda per veure per què ha començat tot això.
Llavors, tracteu primer la part emocional i després treballeu la física?
No només es tracta la part física per aconseguir que mengin i estiguin en un pes saludable perquè, si aquesta persona torna a tenir algun problema, tornarà a caure.
Quins hàbits s’han de modificar perquè aquesta persona, quan torni a tenir un problema, no opti per tenir aquest comportament?
No són hàbits. És detectar per què aquella persona ha iniciat això perquè sempre hi ha una falta de gestió emocional. És aprendre a gestionar-ho de forma sana, a tenir alternatives i a construir uns patrons de pensament positiu.
Segons com sigui el nucli familiar, pot generar problemes de trastorns alimentaris
Els factors externs, influeixen?
Moltes vegades hi ha una falta d’autoestima i d’altres, fins i tot, el nucli familiar genera aquests problemes. I poden ser familiars molt sobreprotectors o desestructurats. Moltes vegades s’ha de fer teràpia familiar.
Sense suport familiar és més difícil tirar endavant...
Totalment. I més quan parlem de tractaments ambulatoris, que la persona ve un cop a la setmana o cada quinze dies. Al final, ets a casa i t’ha d’ajudar la família.
Quin missatge podríem enviar a les persones que pateixen trastorns?
S’ha de veure per què han arribat a aquest punt, què els falta aprendre per millorar la seva gestió emocional, però sobretot que confiïn en elles mateixes perquè té sortida, però sempre amb ajuda professional.
Si el professional té un bon vincle amb el pacient, normalment es deixen ajudar
I si no s’adonen del problema?
Ho has d’enfocar en la qüestió de l’estat d’ànim. Quan venen ja han perdut moltes coses a la seva vida, com la feina o els amics. Si és una persona que no ve per voluntat pròpia, ho has d’enfocar des de la part emocional i si tens un bon vincle es deixen ajudar perquè arriba un punt en què estan molt malament.
...
S'ha de tractar l’arrel del problema, encara que s’entengui que les recaigudes hi seran perquè és el punt dèbil d’aquestes persones, ja que sempre que tinguin un problema a la vida, recorreran a això. Has d’haver fet una bona feina per saber detectar-ho i trobar alternatives per no arribar a recaure.
Hem de canviar la nostra visió dels trastorns?
Es veu molt com un problema d’adolescència i passatger i no és així. Darrere hi ha molts problemes i un trastorn psiquiàtric del qual hi ha gent que mor.
