Marta Pascal és la resposta que la nova Convergència prepara a la personalitat d’Ada Colau i a la probable hegemonia de les esquerres, en un escenari post independentista. Si el prestigi de Colau ve de l’activisme i de les performances de carrer, el de Pascal ve del fet d’haver-se passat la vida estudiant i preparant-se. 

Pascal és una barreja de Harvard i de roc a la faixa. Hàbil i determinada, té un currículum acadèmic impecable i una trajectòria política perfecta. Des del punt de vista estètic, és una versió carlina de l’alcaldessa de Barcelona. Porta robes amples i té un aire de matriarcat mediterrani. Els seus orígens familiars entronquen amb el cor de l’imaginari pujolista.

Nascuda a Vic el 1983, Pascal es va afiliar a la JNC el 2006 i en va ser presidenta entre el 2012 i el 2015. És llicenciada en Història i en Ciències Polítiques i de l’Administració –amb premi extraordinari de final de carrera–. Ha fet cursos de lideratge a Madrid, a Barcelona i als Estats Units. Fins fa un parell de setmanes es plantejava de començar a preparar la tesi doctoral sobre aquest tema.

Una prova de l’habilitat que té per navegar és que, després d'haver intentat treure la JNC de les joventuts liberals europees per impulsar un gir socialdemòcrata, ara és vicepresidenta de l’Alde, el grup dels liberals europeus. A la JNC, va créixer al costat de Gerard Figueras, que va ser un president controvertit, manipulable i bona persona. Quan Figueras va esgotar el mandat, Pascal es va fer amb el timó de l'organització contra la candidatura oficialista.

Com Colau, Pascal té fama de ser directa i de no pagar hipoteques. Només veient com camina ja es veu que té empenta i que és forta com un toro –detall important, perquè la resistència física és imprescindible en política–. Tot i que té fama de ser una dona lliure i valenta, igual que Colau, sap exposar-se de manera calculada, respectant les jerarquies establertes i jugant molt bé a ser el mal menor. 

Sense la pressió que la CUP va fer per apartar Mas de la Generalitat, Pascal no estaria avui en condicions d’esdevenir la coordinadora general de la nova Convergència i de parlar de revolució dins del partit. Casada i mare d’una criatura, el seu perfil és ideal per defensar la sanitat i les escoles concertades davant de les esquerres. Potser perquè el seu pare va morir jove, valora sincerament les opinions dels veterans, cosa que, en una època d'estirabots adolescents, la protegeix i l’ajuda a relligar persones.

Bàsicament, hi ha dues interpretacions sobre les raons que han catapultat Pascal en la refundació de Convergència. Una diu que Lluis Corominas va llançar "el bistec del nom" del nou partit per distreure la militància d’altres temes i que, sense llistes obertes, Pascal no passarà de ser un maquillatge; fins i tot encara que la cadena de comandament es faci més llarga i, per tant, més feble.

L’altra interpretació diu que Pascal tenia pensat l’assalt a la cúpula del partit i que va donar allargues a Jordi Turull, preveient que el congrés no seria tan pacífic com la direcció preveia. Segons aquesta versió hauria driblat a Mas i a Puigdemont i hauria tornat a passar la mà per la cara a Jordi Cuminal i companyia, com en el temps de la JNC. 

Ella es pren la nova situació amb cara de no haver trencat cap plat. Diu que li queden una dotzena d’anys per dedicar-se a la política i que, quan plegui, vol fer carrera acadèmica. En la meva opinió, el punt decisiu de la regeneració de la nova Convergència no es troba en el discurs sobre el model social, la frescor de la nova política, o l’herència de Pujol. Es troba en els matisos que defineixin l’actitud del nou partit davant de la independència.

En aquest sentit, Pascal té una virtut que també pot ser un defecte i és que té tendència a veure-hi tan sols fins allà on li resulta convenient. Això tant la pot convertir en la comedianta perfecta com en una figura important a l’hora de donar el cop de gràcia a l'autonomisme. Al capdavall, va néixer en democràcia i, políticament, s’ha format amb l’horitzó posat en la independència.

L'habilitat que ha demostrat fins ara és una broma al costat de l'audàcia que necessitarà per no acabar convertida en una altra mà innocent dels poders establerts en decadència.