El novembre de l’any passat El Mundo publicava un reportatge amb Meritxell Batet, Inés Arrimadas, Andrea Levy i Carolina Bescansa titulat: "Las mujeres piden paso en la política española". Val la pena de veure el vídeo. Batet és l’única que no parla, que no gesticula i que no sembla fer cap esforç per destacar. La dirigent del PSOE es limita a escoltar una mica absent, esperant que s’acabi la comèdia amb aquella cara de pòquer que tan bé sabien fer les senyores foguejades en l’exigent vida social victoriana.

El 2007, Batet ja sortia en llistes de polítiques guapes d’aquestes que ara publiquen cada dos per tres els diaris digitals –justament ara que es parla tant de masclisme–. La nova vicesecretària d’estudis i programes del PSOE és coetània de Carme Chacón i de Soraya Sáenz de Santamaría. Ha saltat a primera línia després d’una carrera treballada, que va començar el 1998 quan Narcís Serra la va fitxar com a assessora independent. A diferència d’altres polítiques molt fotografiades, no es pot dir que l’hagin tirat als lleons. 

Si la majoria de cares noves s’estan forjant entre flaixos i rumors de premsa rosa, sense temps per cultivar-se ni pair tot el que els passa, Batet té la sort d’haver crescut amb plena llibertat per provar i equivocar-se. Aquests ulls felins que no miren enlloc, aquesta expressió de dona tendra i sofisticada que, en realitat, contempla el món des d’un iceberg de càlcul narcisista ha pogut ésser llargament entrenada. Batet és una dona feta a si mateixa que, als anys noranta, tocava les Gymnopédies de Satie al piano i treballava al Nick Havana de cambrera per pagar-se la carrera de Dret.

Batet és una dona feta a si mateixa que tocava el piano i treballava al Nick Havana per pagar-se la carrera

El fet que ara emergeixi té més a veure amb la situació de Catalunya que no pas amb l’experiència adquirida. Després de dues legislatures fent de diputada rasa, a les primàries que van catapultar a Pedro Sánchez, Batet va donar suport a Eduardo Madina, el dirigent del PSOE més llegit i més respectuós amb les nacions d’Espanya, i un dels pocs que no ha fet demagògia amb ETA tot i haver estat víctima d’un atemptat. En una situació política estable, Sánchez difícilment hauria comptat amb ella després d'haver fet campanya pel seu adversari. En canvi, li va donar el primer càrrec orgànic de la seva carrera.

És il·luminador que Batet hagi sigut nomenada vicesecretària d'estudis i programes del PSOE, justament després que Andrea Levy accedís al mateix càrrec del PP, amb tan bon resultat. Em sembla que totes dues són peces essencials per donar la sensació a la resta de l’Estat que Catalunya és realment espanyola i que el discurs sobre l’independentisme del PP i del PSOE té cara i ulls. Les dues vicesecretàries són com aquelles peces petites sense les quals un engranatge o un truc de màgia no funciona. No tenen influència en la política de fons del seu partit però, en canvi, són imprescindibles per justificar-lo en la situació actual. 

El discurs polític de cap de les dues no resisteix el contacte amb l'experiència personal i quan l'experiència fa trontollar un discurs, només hi ha dues opcions, o bé canvies el discurs o bé canvies l'experiència. En tots dos casos, la manera de resistir aquesta tensió ha sigut instal·lar-se a Madrid i mantenir de lluny el contacte amb Barcelona. Batet està afiliada a l'agrupació de Gràcia del PSC, tot i que fa més de deu anys que viu a la capital d'Espanya i que allà han nascut les seves dues filles. A les entrevistes recorda que va estudiar Dret amb beques de l’Estat. No esmenta mai la beca de la Generalitat –força més generosa– que li va permetre fer els cursos de doctorat i començar la tesi que estava preparant quan Narcís Serra la va fitxar.

Després d'una llarga relació amb López Bofill es va enamorar de l'actual secretari d'Estat de Cultura 

Nascuda a Barcelona el 1972, Batet està casada amb José María Lassalle –un home de la FAES i del PP– des de l’estiu del 2005. Després d’una llarga relació amb l’escriptor Héctor López Bofill, Batet va conèixer el secretari d’Estat de Cultura arran d’una intervenció al Congrés sobre plurilingüisme, en el seu primer any com a diputada. Zapatero acabava de guanyar i la socialista va sortir a l’estrada i va citar Sebastià Alzamora, Manuel Forcano i el seu exnòvio: “No hi ha res prohibit o sagrat, tot es pot qüestionar”, va proclamar parafrasejant el trio, que aleshores es feien dir Els imparables.

Lassalle, que és un home culte, capaç d’amenaçar els catalans d’acabar com els jueus de Massada, se li va acostar i li va preguntar per aquells poetes que havia citat. En política no hi ha casualitats. Tot té una funció i un significat superior i la prova és que aquests mesos de lluita pel poder entre el PP i el PSOE el matrimoni ha sofert atacs despietats de tots dos bàndols. Després de tants anys a Madrid, Batet no sembla tan oberta a creure que “tot es pot qüestionar”, com quan es banyava a les platges nudistes d’Altafulla amb Els Imparables. En una reunió, li va engaltar a Gabriel Rufián: “¿Pero de verdad os queréis saltar la Constitución?”

Naturalment, ERC no té massa ganes de trencar res, ara que és a punt de substituir Convergència. Quan el procés vivia el seu millor moment recordo que López Bofill em va explicar que s’havia trobat en la situació paradoxal d’haver de consolar Batet que la unitat d’Espanya no perillava. L’autor de La independència i la realitat o de La trama contra Catalunya sempre ha dit que el procés no anava enlloc i Batet no acabava de veure fins a quin punt ella era un actor involuntari més de la comèdia que es vivia aquí.

Batet no sembla tan oberta a creure que “tot es pot qüestionar”, com quan es banyava a les platges nudistes d’Altafulla amb Els Imparables

Per més que comencés la seva carrera a Madrid citant poetes catalans, la socialista fa anys que està desconnectada de Catalunya i que considera incomprensible que els mapes del temps de TV3 incloguin el País Valencià i les Illes Balears. Ja quan va entrar a col·laborar amb Narcís Serra de seguida es va acostar als capitans del partit, els Zaragoza, els Montilla i companyia. Pasqual Maragall sempre li va semblar massa catalanista. Tot i que la seva família paterna és catalanista i està vagament emparentada amb la família del general Batet, no s’hi ha fet des que els seus pares es van divorciar quan era molt petita.

La dirigent socialista va créixer al barri de Vallcarca molt unida a la seva mare, que està poc polititzada però que, com el pare de Pere Navarro, posada davant d'una urna votaria la independència. La mare treballava en una botiga d'articles femenins i va ajuntar-se amb un senyor xilè d’aquests que voldrien que Catalunya fos assimilada com les antigues tribus sud-americanes. Quan Serra va ser expulsat de la política, Batet va ser recol·locada com a directora de la Fundació Pi i Sunyer. Aquesta feina hauria d’haver agradat a una dona cultivada com ella, que havia prosperat socialment gràcies a l’estudi. En canvi, quan va tenir l’oportunitat d’anar a Madrid a fer de diputada rasa no s’ho va pensar.

El pas que ha fet per liderar la llista del PSC al Congrés és coherent amb l'estratègia d'intentar recuperar vots de Ciutadans 

El pas que ara ha donat per liderar la llista del PSC al Congrés, després de la renúncia de Chacón, és coherent amb l’estratègia socialista d’intentar recuperar terreny a Ciutadans. Chacón ha envellit prematurament i no pot competir amb l’Arrimadas, que ja ha dit que tindrà un paper actiu en la campanya. Batet arriba fresca, amb el prestigi d’una trajectòria madurada i un físic igualment atractiu. El desig és una necessitat natural de la gent sana. El discurs antimasclista, exagerat en un país de mentalitat autàrquica i beata, és una forma genial de debilitar i acomplexar la societat –i per tant de dominar-la–.

El problema d’una política mai no serà que estigui bona sinó que això sigui el millor que puguis dir d’ella. Batet té solucionat aquest problema, però en té un altre que comparteix amb altres unionistes emergents que s'adapten al sistema per treure avantatge de les seves ambicions i idees personals. Encara que diguin que no volen barrejar la vida privada amb la vida pública, no hi ha res més personal que la política i és difícil d’explicar que amb els seus discursos fabricats a Madrid intentin matar –inútilment– allò que més han estimat de Catalunya, i que no té a veure amb cap partit, sinó amb la vida concreta de la seva ànima i allò que coneixen de primera mà.  

Batet, igual que la Levy i l’Arrimadas, sempre em recorda que en els països lliures qui s’afirma puja, perquè sintetitza, mentre que a Catalunya i a Espanya qui s’afirma pringa, perquè disgrega. Es poden fabricar simulacres i alçar castells retòrics plens d’excuses, sobretot el PSOE que és la baula feble de la Constitució i cada dia va més a remolc. Però el dia que es munti un pollastre –i anem per un camí que es muntarà, perquè no es pot contraposar eternament la convivència amb la llibertat– aquestes noies es partiran en dos i no es podran escapar del fet que han jugat amb foc. Al final les coses solen acabar en funció de com comencen. Jo només dic això.