Em trobo amb Joan Francés Laffont al restaurant del Parlament, que és un espai irreal i sense personalitat, d'un futurisme miserable ideal perquè els diputats de Ciutadans hi passegin el seu catalanisme burocràtic, de motel de carretera amb pretensions.

Laffont és el president de Convergència Occitana, una entitat que aplega les 85 associacions occitanistes i catalanistes que operen a la regió de Tolosa. Convergència Occitana ha fent un bon paper en la consulta trampa que els verds francesos han impulsat per decidir el nom de la nova macroregió que aplegarà els antics departaments del Migdia Pirineus i Llenguadoc-Roselló.

Laffont ha format part del comitè de 30 membres que ha promogut el canvi de nom. De les cinc denominacions que es proposaven, la d'Occitània ha guanyat amb un 44,9 per cent dels vots. La possibilitat que l'entitat s'anomenés Occitània-Catalunya, però, no va ser posada a votació. "París la va vetar per por que l'independentisme s'encomanés al nord dels Pirineus", em diu Laffont.

- I perquè no vàreu votar Occitània Pays-Català, com el 60 per cent dels catalans del nord, que van haver de fer una gran pressió social per poder sortir al mapa?, li pregunto.

- Perquè l'Estat francès ens reduïria a les inicials OPC i Catalunya ja té visibilitat al món.

De seguida queda clar que per conversar no necessitem cap traductor. Encara que sembli mentida, els escriptors d'abans de la guerra deien la veritat quan asseguraven que es podia anar de Barcelona a Tolosa sense deixar de parlar en català. La redescoberta de la unitat catalano-occitana és un fenomen que es dóna cada dues o tres generacions, més o menys cada cop que la pau es consolida. 

Jo la vaig descobrir a través de La il.lusió occitana, una obra de mil planes tan amena i ben documentada que li va costar, al seu autor, l'August Rafanell, la suspensió de les ajudes econòmiques que tenia compromeses amb l'Estat espanyol per altres investigacions acadèmiques. Espanya i França han fet tot el que han pogut per enterrar aquest espai de relacions. Els catalans, en canvi, no han desistit mai de recuperar-lo. 

Mañé i Flaquer, aquell periodista que Josep Pla deia que escrivia vestit de guàrdia civil, té publicat que quan travessava els Pirineus -normalment per marxar a l'exili, des d'on demanava el concert econòmic- se sentia com a casa. A Víctor Balaguer, Joan Maragall, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joan Miró o Salvador Dalí els passava el mateix. En canvi, quan travessaven l'Ebre, tenien la sensació d'anar a un altre país, igual que em passa a mi i alguns turistes asiàtics que he conegut.

Tot això ho he explicat en un llibre i no cal insistir-hi. A finals de segle XX, Kenichi Omhae ja va especular sobre la potència que tindria un espai catalano occità alliberat del despotisme burocràtic dels estats nació. A La classe creativa, Richard Florida explica que a Amsterdam i París es miren amb recel aquest espai pel gran pol socioeconòmic que crearia al sud d'Europa. Si mireu mapes lumínics, de seguida ho entendreu.

Quan encara no hem acabat l'arròs, Laffont em diu: "L'Estat francès s'ha gastat una muntanya d'euros per fer una línia d'alta velocitat entre París i Tolosa i ha sigut un fracàs." 

-Dius que és un fracàs, la línia de París?

- Esclar, Tolosa mira a Barcelona. Quin sentit té que jo pugui anar a París en tres hores i, en canvi, en trigui més de sis per arribar a Barcelona?

- Digui-m'ho vostè, o creuran que faig propaganda.

- Doncs no té cap sentit. El port natural de Tolosa és Barcelona, igual que Tolosa seria un magnífic port sec per Barcelona.

Tolosa cau igual d'aprop de Barcelona com Saragossa i aquest any, gràcies a l'Eurocopa de futbol, França ha hagut de permetre que la final de Rugby se celebri al Camp Nou. La frontera és tan irrellevant que les 98.000 entrades es van esgotar només posar-se a la venda.

-I per què costa d'explicar aquesta relació tan natural -pregunto a Laffont.

- Més enllà dels interessos polítics de Paris i de Madrid? Doncs suposo que perquè la política catalana ha viscut enlluernada per Baden-Wuttemberg i Baviera.

Laffont porta un dels bufets d'advocats més importants de la seva ciutat i té força clients a París. Igual que passa a Barcelona, Tolosa funciona a través de grans families sense el concurs de les quals no pots fer res. Laffont pertany a una d'aquestes famílies influents. El seu pare va ser un element important en l'ajuntament de Tolosa de després de la Segona Guerra Mundial, quan la ciutat bullia d'exiliats i veterans de la resistència.

Tot i que forma part de l'elit tolosana, es nota que la repressió ha forjat el seu caràcter. Una cosa que impressiona de Laffont és que sembla un català de 1950. Amagat rera la modèstia i la discreció hi ha un home molt més elegant i vitalista -i molt menys provincià- que no sembla pas d'entrada. Després de les coses que m'explica no entenc perquè la Generalitat manté acords amb el Liceu Francès o perquè els polítics catalans pretenen que podem pertànyer a una atrocitat com la Francophonie.

"El meu oncle era pastor -em diu Laffont- i em parlava en occità. Ell em va vetllar la llengua i em va animar a aprendre-la. A casa, els avis parlaven occità d’amagat perquè no els sentís i, quan se m’escapava una frase, la mare m’amenaçava de castigar-me. A casa tenien por que si parlava el francès amb massa accent no podria progressar, cosa que era certa. Va ser el meu tiet qui em va descobrir la meva llengua i la meva cultura ."

Fins al 1954 la legalitat convidava a castigar els nens que parlaven occità a l'escola

Laffont m'explica que fins que una llei ho va prohibir el 1954, la legalitat convidava a castigar els nens que parlaven occità amb els companys a les escoles. Diu que els mestres de l'escola pública francesa han tingut una gran responsabilitat en el fet que molts occitans encara creguin que la seva llengua "només serveix per parlar a les bèsties".

La cosa ve de lluny. El 1870, França va perdre la batalla de Sedan i, per dissimular la covardia de l'exèrcit, París es va excusar en el fet que els soldats no entenien les ordres dels oficials. Amb aquest pretext el ministre de cultura Jules Ferry va endurir els criteris de l’educació -que ja havia endurit prèviament Napoleó III- i va introduir una sèrie de càstigs a les escoles.

Tot i la repressió lingüística, fins al 1914, em diu Laffont, "el 90 per cent de la població de la regió de Tolosa parlava la llengua del país." Quan li pregunto si la Primera Guerra Mundial va servir per què França destruís la cultura occitana, somriu. Per il.lustrar-me la situació, m'explica una anècdota.

Resulta que, durant la guerra, un regiment dels Alps de Provença va rebre l’ordre de carregar contra les línies enemigues en unes condicions que la tropa podia veure que anava a una mort segura. Els oficials van demanar als soldats que, posats a morir, ho fessin patriòticament cantant la Marsellesa. Però el soldats no sabien l'himne nacional de França i no hi havia temps per ensenyar-los-el -o per discutir si el problema, en realitat, era que no volien cantar-lo.

- Al final -em diu Laffont, solemnement- van morir cantant la Copa Santa.

Imagineu-vos una massa de soldats abatuts pel foc d'una ametralladora mentre canten, “Provençaus veicí la copa Santa, que no vèn dei catalans” i veureu la història d’Europa d’una altra manera. La Copa Santa és una cançó molt bonica, inspirada en un poema de Frederic Mistral, que el poeta de Mallana va composar després que Víctor Balaguer fes fabricar, amb diners aixecats per subscripció popular, dues copes de plata per representar la unió catalano-occitana.

Laffont té una quantitat sorprenent d'històries per explicar l'impacte que la Primera Guerra Mundial va tenir en la vida d'occitana. "El polític Jean Jaurès –que a Tolosa anomenàvem “lo nostre Joan” - va ser assassinat perquè s’oposava a la guerra. Jaurès era un polític incòmode, que definia el patuès com el nom que es dóna a la llengua d’un poble vençut."

El 1911 havia demanat en va, en els diaris comunistes de París, que s’impulsés l’educació en occità. Des del pol conservador Charles Maurras també va predicar aquesta necessitat abans de passar-se a l'ultranacionalisme antisemita. L'assassí de Jaurès, Raoul Villain, va ser absolt per les autoritats franceses del moment, però durant la guerra civil catalans de la CNT van acabar amb ell a Eivissa.

El 1907 el vinyaters occitans van organitzar una gran revolta i el dissetè regiment d’infanteria de Beziers va rebre l’ordre de tirar contra la població. Els soldats eren familiars dels manifestants i s’hi van negar. Per venjar-se de la insubordinació, set anys després, l'Estat major francès va decidir que aquest regiment seria el primer de carregar a la batalla del Marne. Naturalment va quedar exterminat.

Quan Laffont era petit, l'occità encara vivia marginat pel paper que els alemanys li havien donat en la França de Vichy. El fet que Hitler autoritzés Pétain a introduir la llengua occitana a l'escola va convertir bona part de l'elit cultural en col.laboracionista per defecte. Un exemple que la banca sempre guanya, és que el gramàtic Loís Alibèrt, que va treballar amb Pompeu Fabra per normalitzar l'occità i acostar-lo al català, va ser condemnat a cinc anys de presó.

- La seva gramàtica és la millor però encara hi ha gent que aprofita això, per rebutjar-la o escampar reticències -em diu Laffont.

El primer intent de tornar l’occità a la vida pública després de la Segona Guerra Mundial va venir de mà de les esquerres. Això va allunyar molta gent. A més François Miterrand va obtenir el suport del lingüista i dramaturg Robèrt Lafont a canvi de comprometre's a la descentralització de França. "Miterrand va prometre que legalitzaria la llengua occitana i ajudaria a la seva recuperació. Tothom el va votar i no va fer res", em diu el president de Convergencia Occitana.

Miterrand es va carregar el prestigi polític de Lafont que havia intentat presentar-se a la presidència de la Republica pel seu compte però havia fracassat, amb l'ajuda dels serveis secrets. La minsa descentralització de Miterrand va donar peu a les actuals regions. Llavors no hi havia regions, només departaments. La gent portava el número del departament al cotxe, com a signe identitari. "Els nord catalans portaven el 66, Tolosencs el 31 i els bearnesos el 64 per tot arreu."

Ara la reivindicació de l'occità es concentra en l'acció cultural, una mica com feia Pujol als anys 60 i 70, aquella època que Jordi Amat, Jiménez Losantos i d'altres intel.lectuals de l'Estat espanyol es miren amb nostàlgia. "Ara que no hi ha vergonya, ara que tothom sap que l'occità no és un patuès -em diu Laffont- des de Convergència Occitana mirem de fer veure als politics que, si no fan res, seran responsables de la mort de la llengua del país".

El fill petit de Laffont va a una escola d'immersió en occità. Aquestes escoles s'anomenen Calendretes i es dóna la paradoxa que, com que imparteixen una educació de qualitat, enginyers de tot el món que treballen en l'airbus hi porten els seus fills. Les Calendretes les funden els pares i quan l’escola ha aconseguit mantenir-se un mínim de cinc anys l’Estat francès els fa el favor de concertar-les. El problema -comentem amb Laffont- és que els joves nascuts a partir dels anys 80 i 90 no han viscut la repressió ni la coneixen.

Pel que sé, en alguns pobles encara has d’emborratxar la gent per què perdi la vergonya i deixi de parlar en francès. En moltes zones, la llengua occitana encara s'associa a la ruralitat, a la cultura subvencionada i a la vergonya.

- Volem donar a conèixer l’extermini de l'occità, pel bé del nostre país i de tot França -em diu Laffont.

No puc evitar somriure i preguntar-me com pot ser que França sigui el país de la fraternitat i els drets humans. Suposo que pel mateix mecanisme que Rivera pot anar dient per les espanyes que a Catalunya t'has de trencar la cara per parlar en castellà.