La diputada de Podem Jèssica Albiach portava el cabell tenyit de color rosa quan era adolescent i estudiava a l’institut Pio XII de la ciutat de València. Tot i que sempre va treure bones notes, l’últim any va fer un esforç per passar el curs amb excel·lents. Així s’assegurava un any de franc a la Universitat Cardenal Herrera, on va estudiar Periodisme. Havia llegit Territorio Comanche, d’Arturo Pérez Reverte, i tenia una visió romàntica de la professió. 

L’ofici va resultar ser menys romàntic del que s’esperava i, mentre treballava en feines grises del sector, es va acostar a l’antropologia, al ioga i va venir a Barcelona a fer un màster de Comunicació Política i Estratègia. Entremig es va diplomar en Fotografia, i va fer estades a Praga i a Brussel·les. Al màster va fer una tesina sobre l’anticatalanisme i va arribar a la conclusió que el blaverisme és un fenomen transversal, de vegades fins i tot inconscient, que troba el caldo de cultiu en la ignorància.

Nascuda a València el 1979, la seva mare es va casar amb 16 anys, la va tenir amb 19 i els 22 ja estava separada, aprofitant la primera llei del divorci socialista. La infantesa d’Albiach va ser feliç i pintoresca i va forjar-li un esperit inquiet i aventurer. Va créixer entre dones: la mare, la tieta, la besàvia i l’àvia, que va començar a treballar de criada als 11 anys i que va aprendre a multiplicar amb la seva néta. L’avi, que havia nascut en una cova, tenia una botiga de marcs i de banderes i es passava el dia treballant o fent tertúlia amb els amics de la colla de les falles. 

La mare era venedora ambulant i els avis i la besàvia no eren de llepar-se les ferides però havien patit molt a la guerra: una germana del seu avi va creuar els Pirineus a peu, perquè la va denunciar una altra germana. Tot i que a casa no sobraven els diners, la mare va fer mans i mànigues perquè tingués l’educació que ella no havia pogut rebre i, fins als 14 anys, la va dur a un col·legi de monges on s'hi va sentir inadaptada. Albiach va fer tota l’escolarització en castellà, però a casa només parlava català. La diputada fins i tot recorda haver corregut amb la seva mare davant la policia en les manifestacions del 25 d’abril. 

L'estiu de 2010, Albiach va viatjar expressament a Barcelona per assistir a la manifestació que va desmuntar la Catalunya autonomista. “Jo no venia a defensar la independència, sinó que venia a protestar contra la sentència de l’Estatut, que em va semblar una bestiesa”. Diu que una de les poques coses que la separa de la CUP és la idea de marxar d’Espanya, a banda que Podemos es “preocupa més” per guanyar les eleccions. Malgrat que la política sempre li havia interessat, mai no havia cregut que militaria en un partit fins que va esclatar el 15M. 

Si va entrar en la formació de Pablo Iglesias, diu que va ser perquè un dia es va trobar Bea Rilova al metro. Albiach treballava al gabinet de comunicació de l’ajuntament de Cornellà, es preparava per ser mestra de ioga i estudiava portuguès amb la idea d’anar al Mato Grosso a conèixer les tribus de Brasil. En aquell moment Rilova portava l’expansió territorial del nou partit i era una de les seves figures emergents. Albiach s’hi va acostar i li va preguntar-li què podia fer per ajudar. Rilova té un any menys que Albiach, i també és una noia independent, amb gustos tan diversos com la biologia, la trompeta i la pintura, de manera que aviat es van entendre. 

Ara fa un any la diputada es va fer càrrec de la secretaria de comunicació de Podem. Igual que la majoria de polítics de la seva edat, la seva vida ha canviat en molt poc temps i encara pot canviar molt més. En un moment donat va haver de triar entre anar a les llistes de Madrid o a les de Barcelona. No fa ni vint dies es va postular per aspirar a la secretaria general de Podem a Catalunya. Albiach ha aparegut com una candidata de consens entre la figura oficialista de Raimundo Viejo, i el subversiu Albano Dante, que lidera un corrent crític amb Pablo Iglesias i el centralisme de Madrid.

Com la majoria de diputats joves que no són independentistes, en el fons el seu horitzó és la capital d’Espanya. Diu que no es planteja anar-hi perquè té altres prioritats, com per exemple ganes de ser mare, i perquè no sap quant temps s’estarà en la primera línia del combat polític. Albiach és un cul d’en Jaumet i no veu clara la possibilitat de convertir-se en una professional de la política, però reconeix que si fos més jove, potser sí que preferiria estar al Congrés. De moment, està entusiasmada amb la comissió d’educació que li ha tocat i diu que quan esgoti aquesta etapa que ara viu voldria fer un màster sobre el tema i especialitzar-s'hi.

Com a candidata a la secretaria general de Podem, Albiach ofereix d’acabar amb els enfrontaments interns. Assegura que el partit ha viscut dinàmiques molt dures i que la gent s’ha de tractar amb més empatia. Mentre parla, no deixo de pensar que és una versió valenciana de l’Anna Arqué –l'Anna Gabriel és més intensa, no parla amb la mateixa barreja de simplicitat, candor i contundència–. Malgrat la invasió de dones que està vivint la política, n’hi ha poques que no semblin mers instruments al servei d’un home o d’un poder essencialment masculí.

Totes les enquestes assenyalen que les polítiques, si són atractives, aporten un cabàs de vots. Repassin el ventall de dones que s'hi han estrenat els darrers anys i pensin quantes n’hi ha de genuïnes, és a dir, de disposades a dir que no amb la simplicitat amb què ho escric: No. Albiach és perfecta per a Podemos perquè parla des de l’experiència, i té les cames llargues, una cara maca i un cos felí. Com que és de València, encara creu que Pedro Sánchez acabarà pactant un referèndum amb Podemos. A més, té un tarannà executiu i, sense ser independentista, connecta amb la memòria catalana del franquisme i la guerra civil. Això, en un país que està obrint la caixa de pandora del passat, també pot tenir el seu pes. 

Igual que ja vaig escriure en el perfil de la Núria Parlon, vindrà el dia que Albiach es trobarà havent de triar entre defensar un referèndum unilateral o començar a gesticular i enverinar de mentides les bones intencions. De moment, la seva figura és ideal per desmuntar la paradeta a Albano Dante, que és un polític amb un sentit de la justícia indiscutible. Si el problema que té Viejo és que és massa espanyol, el de Dante és que té unes formes un pèl agressives i ambicioses pels estàndars catalans i, com que va néixer a l’Argentina i tampoc entén del tot de què va això d’Espanya, vol portar la plurinacionalitat una mica massa lluny.