Miguel Ángel Gimeno és una mena de Pepe Rubianes, o de Justo Molinero, o de Javier Ocaña o de Javier Cercas, però amb toga de jutge. Catalunya ha sigut per a ell poc més que un refugi. Malgrat que va néixer en un poblet d’Osca, la seva identificació amb el país s’ha forjat, sobretot, per oposició a l’Espanya de Franco i d’Aznar. 

Així com alguns catalans s’han fet espanyols per oposició a Pujol, hi ha molts espanyols que s’han acostat a Catalunya per oposició al poder de Madrid. L’aliança entre els catalans no assimilats i els espanyols progres és tan vella com la decadència dels Borbons. Aquesta aliança sempre ha donat resultats pèssims. Però s’ha anat reproduint igualment. 

En la presentació que va fer davant de la comissió parlamentària que va destituir el seu antecessor, Gimeno va dedicar estona a insistir en la seva catalanitat. Nascut a Binéfar el 1950, quan la majoria de pantans encara estaven per fer, l’expresident del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va explicar que la primera guarderia a la qual va portar-lo la família era a Lleida.  

També va recordar que era lleidetana l’escola on va exercir de professor, abans de dedicar-se a la magistratura. Gimeno va reivindicar l’antifranquisme rememorant “l’esperança” que es respirava quan va començar l’activitat docent. Com si la consciència històrica el pressionés, va assegurar que el fet d’haver realitzat tota la carrera a Catalunya fa que se senti “legitimat” per exercir de director de l’oficina antifrau.

El seu discurs, llenguatge corporal inclòs, semblava ideal per desautoritzar el seu antecessor, que amb la manera de parlar i de vestir feia l’efecte de conèixer només la Catalunya de l'Arsenal i els chiuaues del Turó Park. Si Daniel de Alfonso va estudiar en una universitat privada de Madrid, Gimeno va treure’s la carrera a la universitat de Lleida i de Barcelona. 

L’exportaveu de Jutges per la Democràcia representa el magistrat bo, en l’imaginari que la justícia espanyola ha forjat a Catalunya. Gimeno va exercir d’advocat laboralista durant uns anys, abans d’estudiar oposicions per ser jutge. Això li va permetre recordar que la seva carrera va estar vinculada a l’area metropolitana, abans d’entrar a la Sala Penal de l’audiència de Barcelona, el 1993. 

Per presentar la seva candidatura, el nou president de l’oficina antifrau va utilitzar en tot moment el català. Persones que el coneixen diuen que mai de la vida no l’havien sentit parlar-lo durant tanta estona ni en públic ni en privat, ni tan sols en ambients marcadament catalanoparlants. 

Cap diputat no li va preguntar perquè sentint-se tan català, ha contribuït tan poc a preservar l’idioma del país. O perquè sota la seva presidència el TSJC va instruir la causa contra Mas en castellà. Amic íntim de Roser Bach, la dona de Germà Gordó –que és membre del Consell General del Poder Judicial–, Gimeno va rebre grans elogis del portaveu de Ciutadans, que el coneixia de l’etapa a l’audiència. 

Com la majoria de partits van reconèixer, era dificil que el govern pogués trobar un nom capaç de generar tant “consens”, que és el concepte amb el qual s’amaga avui la base intolerant i violenta de l’Estat espanyol. De Gimeno, fins i tot els periodistes veterans en parlen bé. A Catalunya, un jutge que no et posi problemes per declarar en la teva llengua, i que no tingui una dona que odiï el país o que sigui de l’Espanyol, té molt punts per caure en gràcia, especialment si és irònic.

El fet que el president del Tribunal Suprem, l’aznarista Carlos Lesmes, l’acusés de retardar la querella contra Mas, ha acabat d’arrodonir la seva fama. Quan Gimeno era president del TSJC, Lesmes va utilitzar la querella del 9N per debilitar-lo aprofitant les pressions una mica histèriques del PP català, que volia utilitzar la justicia per influir en les eleccions del 27S.

Gimeno no va poder renovar el càrrec ni una vegada –com marca el protocol. La seva caiguda va tenir a veure amb les lluites sectàries entre l’esquerra i la dreta espanyola, però Catalunya va ser una excusa excel·lent perquè tothom pogués guanyar-hi alguna cosa. Ara Lesmes ha lligat curt el TSJC, mentre que Gimeno té un premi de consolació que reforça l’aliança entre les institucions catalanes i els espanyols progres que no tenen possibilitats de prosperar a Madrid. 

Durant la seva compareixença, Gimeno va insistir en la necessitat de preservar la separació de poders. El que no va explicar, i ningú no sembla que vulgui rumiar, és quin marge té un jutge per aplicar la llei espanyola a Catalunya sense agredir el país. Perquè la llei espanyola sens dubte dóna marge per ésser interpretada des de posicions progressistes o conservadores, però en l’àmbit nacional dubto que ofereixi cap flexibilitat.  

És el que deia l'Ara, el juny del 2012, quan Gimeno presidia el TSJC: “El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va tornar a donar ahir males notícies al català. La culpa és de la sentència del TC contra l'Estatut, però el president del Tribunal no ha fet res per evitar-ho.” Algun dia caldrà explicar perquè l’entorn convergent té la dèria de col·locar magistrats castellanoparlants en els llocs de més responsabilitat. Potser té alguna cosa a veure amb el Decret de Nova Planta.

Una dada: el 1883 el número d’advocats per habitant a Barcelona encara no havia igualat el que hi havia el 1714. I una altra: Fins després de la Guerra de Successió, Binèfar va pertanyer al Principat i, acabada la guerra civil, encara una part de la població hi parlava català. Ho dic perquè al costat del prestigi que la justícia espanyola s'ha guanyat a Catalunya, la separació de poders i les converses entre De Alfonso i Fernández Díaz, són una broma, malgrat que indignar-s'hi surti més barat.