Iñaki Urdangarin és allò que en català popular anomenem un pobre noi. Un pobre noi, es diu, per ressaltar el poc valor que la innocència i les bones intencions tenen quan topen amb la força del poder i la natura. La vida d’Urdangarin ajuda a entendre el perill i la vulgaritat que s’amaga rere els contes de fades que es basen en els complexos d’inferioritat i les relacions públiques. 

Nascut a Zumarraga el 1968, l’exduc de Palma tenia futur com a vella glòria de l’esport, sobretot després de casar-se amb la infanta Cristina. Com a heroi del fair play i del sacrifici físic, hauria estat un valor per a l’Estat, és a dir, per a la Corona. Ara que és tan fàcil recordar que els borbons sempre ens han robat i que no hi serien sense Franco, Urdangarin hauria donat un vernís d’innocència a la monarquia si hagués cregut en el seu do, en comptes de canviar-lo per unes virtuts postisses. 

El marit de la infanta Cristina va creure massa en el discurs de la igualtat, que Espanya fa servir per tapar les diferències nacionals i que sempre és una hipocresia. Si hagués entès que estimar la seva dona no el convertia en aristòcrata, si no hagués caigut en l’error de pensar que es podia permetre les llicències de la gent que l’envoltava a les festes i a les recepcions, l’Estat no l’hauria pogut utilitzar tan fàcilment per fer la seva propaganda.

Igual que el periodista que se sent tan important com el president del govern perquè de vegades dina amb ell, o com el crític que es pensa que té el talent de l’escriptor que ressenya, Urdangarin va oblidar qui era. Si ets un jugador basc d'handbol que s’ha fet un nom jugant al Barça sempre seràs un esportista de la perifèria. Per més amunt que les relacions socials t’hagin elevat, no estaràs mai tan cobert com algú que té generacions darrere i ha estat educat per manar des de petit.

Quan es va casar amb la infanta Cristina el 1997, Urdangarin va ser utilitzat per donar una imatge d’obertura i llibertat a la Corona, en un moment que la democràcia podia arribar a convertir-la en una institució passada de moda. Ara que la unitat d’Espanya està en perill, ha tornat a ésser utilitzat; aquesta vegada per netejar la imatge de la Casa Reial i per donar un prestigi populista a la legalitat que intenta deslegitimar el dret a l’autodeterminació de Catalunya. 

El seu empresonament és a la justícia espanyola, que mai no ha condemnat cap dolent de debò, el que els implants són a les folklòriques. Té gràcia que s’hagi produït coincidint amb l’arribada del nou govern espanyol de Pedro Sánchez, tan rendit a la bona imatge. Condemnat a cinc anys i deu mesos de presó pel Tribunal Suprem, Urdangarin haurà de passar el calvari sol, en un centre penitenciari d’Àvila que l’exdirector de la Guàrdia Civil Luis Roldán ha comparat amb Spandau.

Pare de quatre fills, que ara viuen a Suïssa amb la mare, Urdangarin ha aparegut cada vegada més desmillorat a les fotografies que la premsa li robava entrant i sortint dels jutjats. L’atleta simpàtic que va seduir la infanta Cristina amb els seus músculs d’acer i el seu amor ingenu i directe s’ha anat consumint a mesura que la perspectiva d’acabar a la presó se li anava fent més evident. Diuen que està en tractament psiquiàtric.

La seva família, propera al PNB, està tan indignada que una germana ha deixat caure que si el seu pare visqués cremaria la Sarsuela. La infanta se sent traïda pel seu germà, el rei Felip VI, i s’ha mantingut ferma al costat d’Urdangarin. Segurament el seu amor d’atleta sense llums és el més sincer que ha viscut mai, i total: voler assemblar-te al teu entorn pot ser una estupidesa, però tampoc no és cap pecat mortal.

Urdangarin va ser una de les estrelles del dream team de Valero Rivera. Abans de casar-se amb la infanta, va guanyar sis copes d’Europa, dues recopes, quatre supercopes d’Europa i onze lligues, entre d’altres títols. Mentre entrava a la presó amb una bíblia, demanant si tindria accés a serveis religiosos, el rei Joan Carles estava caçant perdius a la finca d’un amic seu de Castelló.