Quim Arrufat és la figura que millor representa les hipocresies i les contradiccions de la CUP. A mi em recorda l’Íñigo Errejón de Podemos, tant pel prestigi que té entre les persones alienes a la seva formació, com per la cultura política que representa, més acadèmica que creativa, més teòrica que pràctica.
Nascut a la Seu d’Urgell el 1982, es va donar a conèixer després de les eleccions del 2012, quan la CUP va irrompre al Parlament amb tres diputats. Mentre que Isabel Vallet es va mantenir en una posició coherent, Arrufat i David Fernàndez van edulcorar la imatge de la formació amb un tàndem mediàtic molt eficaç, en termes de divisió del treball.
El tarannà emotiu i sentimental de Fernàndez de seguida va fer posicionar la seva parella com una figura freda, maquiavèl·lica i intel·lectual. Durant la campanya electoral, havia circulat un vídeo en el qual Arrufat es dirigia a Merkel en alemany, i recordo la rialleta paternal i nerviosa del president Mas un dia que el cupaire va parlar en anglès al Parlament, després de citar Baruch Spinoza.
En un país acomplexat pel cosmopolitisme espanyol, el fet que Arrufat parli set llengües, sigui un activista cultivat i hagi viscut a l’estranger li va donar un extra de prestigi i de credibilitat. El cupaire trencava amb la imatge de l’anarquista incendiari i abrandat amb uns discursos molt ben construïts, que posaven en evidència el desgast i el poc gruix intel·lectual de la retòrica autonomista.
Llicenciat en Ciències Polítiques, el 2009 Arrufat va entrar a treballar al Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), una influent associació no governamental fundada durant la Transició per un monjo de Montserrat. El mateix any va ser escollit regidor de Vilanova i la Geltrú, càrrec del qual va dimitir quan va entrar al Parlament.
Actiu en els grupuscles de l’esquerra vilanovina des dels 14 anys, va créixer admirant la revolució del Subcomandante Marcos a Chiapas, que va tenir el seu moment daurat en la dècada dels 90. A més del zapatisme, un altre cas que coneix molt bé és el del Kurdistan, on ha estat diversos cops com a activista i com a observador internacional.
El CIEMEN va permetre a Arrufat aprofundir en el cas kurd i conèixer organismes com el Consell de Drets Humans de l’ONU o la Xarxa Mundial. Tot i així, la dèria del Kurdistan li ve de l’època universitària.
Fent un Erasmus a Istanbul, es va fer amic del fill de l'alcalde d’Ergani, que li va fer notar les coincidències entre els revolucionaris kurds i els moviments indígenes de Sud-amèrica. El kurdistan el va portar a interessar-se pel món àrab, cosa que va motivar-lo a fer una estada a Tunísia poc després de l'atemptat contra les Torres Bessones, quan el país nord-africà es trobava en plena dictadura.
Amb aquest currículum, sempre m'ha sorprès que tingués una actitud tan tèbia durant els mesos previs al 9-N. Arrufat em sembla un cas clàssic d’activista que ha trobat, en la defensa de països més o menys remots, una forma de sublimar la insatisfacció i la impotència que produeix la situació política a Catalunya. I, esclar, també d'aprofitar-se'n.
Potser per aquest motiu, malgrat el seu currículum internacional i els seus estudis, ha tingut una influència minsa en els posicionaments de la CUP els darrers mesos. Estovat per les raspallades que li va fer el processisme mentre era diputat, el 2015 encara va penjar una nota al Facebook dient que el 9-N no podia convertir-se en referèndum perquè l’Estat no és “Blancaneu”.
Després del 9-N, va ser el primer de sortir al Parlament a dir que la consulta havia estat una farsa. Tot i així, durant les tenses reunions que van precedir el procés participatiu, es va oposar als partidaris de demanar la dimissió de Mas si no es posaven les urnes. Mentre Mas era president, sempre va sostenir amb una tranquilitat paradoxal que el líder de Convergència seria independentista mentre el seu partit guanyés eleccions.
Trobo que és curiós que un polític que defensa la viabilitat del Kurdistan i del moviment zapatista no concebi que una societat que ha fet la primera revolució antifeudal, i una revolució industrial amb quatre de rierols mig secs, pugui celebrar un referèndum d’autodeterminació.
Fa uns dies, en una entrevista a VilaWeb encara deia que “depèn en bona part de l’Estat espanyol” que el referèndum promès per Puigdemont es pugui fer, i que “si l’Estat ens impedeix fer el referèndum haurem de fer una declaració d’independencia”, com si un país incapaç d'exercir el dret a l'autodeterminació tingués cap opció de sostenir un Estat independent.
En la primera ronda de les eleccions generals, el desembre del 2015, Arrufat va dir que votaria En Comú Podem, saltant-se la decisió del seu partit de no participar-hi. Durant els debats apassionats que van provocar els resultats del 27-S, es va mantenir en un segon pla i, des de llavors, ha mirat de fer de pont entre Endavant i Poble Lliure, que era partidari d’investir Mas.
Responsable de relacions internacionals de la CUP fins fa ben poc, i membre del secretariat d'organització, Arrufat és professor associat de la UB des de fa un any i mig, concretament de la facultat de Dret, que està controlada per la dreta espanyola i pels comunistes de l’entorn d’Ada Colau. El 2010 va redactar un capítol del llibre Construint municipi des dels moviments socials, en el qual també va col·laborar la primera líder de Podemos, Gemma Ubasart.
A diferència dels comuns, Arrufat veu perfectament els mecanismes de dominació que l’Estat espanyol empra a Catalunya i els ha descrit molt bé en entrevistes i discursos. Tot i així, com els passa a altres politòlegs i constitucionalistes, sembla que hagi comprat la idea que la política és indestriable de les lleis i dels marcs estatals.
Quan diu que és l’hora que la CUP generi “quadres i reflexió estratègica en l’àmbit nacional”, penso en el perill que la formació s’acabi convertint en una màquina de generar càrrecs. Això mateix li va passar al PSUC i ja li ha passat a Podemos, per exemple, que sort n’ha tingut de la crisi monumental que la defenestració de Pedro Sánchez ha provocat en el PSOE.