Roberto Lai (Ottana —Sardenya—, 1956). Funcionari de la Cambra de Comerç de Nuoro, una petita capital de província de 37.000 habitants situada al centre de l’illa de Sardenya. Historiador. Bilingüe: sard i italià. Ha investigat i divulgat la intensa relació entre Catalunya i Sardenya durant les èpoques medievals i modernes. Quinze anys buidant arxius històrics l’han convertit en una de les màximes autoritats en la matèria. Ha publicat una important monografia historiogràfica. Actualment està enllestint les conclusions de la seva darrera investigació: Timboreta de Rocabertí. Conferenciant habitual en els cercles culturals i intel·lectuals de Sardenya, ha estat convidat a Barcelona per la secció Amics de l’Art Romànic, de l’Institut d’Estudis Catalans, per a impartir la conferència “L’influenza catalana nei retabli de la Sardegna”.

Roberto, com arriba vostè a l’estudi de la relació històrica entre Sardenya i Catalunya?
Fa quinze anys, en el procés d’investigació de la documentació medieval de la diòcesi d’Ottana, el meu poble natal, vaig localitzar uns documents de la centúria del 1300 que procedien de la diòcesi de Girona. Aquest seria el principi d’una particular història de seducció i d’admiració per la cultura catalana.

És el document més antic que testimonia la relació entre Sardenya i Catalunya?
No. El primer document és l’Orazionale Mozarábico, redactat a Tarragona durant la centúria del 800, que actualment es conserva a la Biblioteca de Verona. Aquell document va arribar poc després a Càller —la capital de Sardenya— transportat, molt probablement, per persones de la comunitat cristiana de la diòcesi tarragonina que fugien de la dominació musulmana de la península Ibèrica.

Quan es forja la relació històrica entre Sardenya i Catalunya?
Amb la conquesta militar catalanoaragonesa de 1323-1326. La societat sarda de l’època no tenia unes elits polítiques i culturals potents. En canvi, les elits de la Corona d’Aragó, riques i cultes, imposarien la seva administració i la seva cultura a les elits locals. Seria l’inici de la catalanització de Sardenya.

Vol dir això que, després de la conquesta, el català es va convertir en la llengua de Sardenya?
Sí. Era la llengua de l’administració, de la judicatura i de la cultura. Era, també, la llengua dels negocis. I a les ciutats, sobretot a Càller, la capital, el català es convertiria en la llengua del conjunt de la societat.  El sard, en canvi, quedaria bàsicament reclòs a la meitat nord de l’illa, sobretot a les zones rurals i muntanyoses.

Com va ser possible que una minoria oligàrquica aconseguís imposar la seva llengua?
Val a dir que el català es va convertir en la llengua de les elits locals urbanes, que a les ciutats de Sardenya eren el cos social no tan sols dominant, sinó també majoritari. En canvi, les classes populars rurals van continuar parlant el sard, tot i que el prestigi que va adquirir el català, com a llengua del poder i de les ciutats, l’influiria notablement. 

La llengua com l’instrument que forjava l’aliança entre els poders?
La llengua i la cultura. La catalanització de Sardenya va ser una obra conjunta de les noves oligarquies catalanes i de les velles oligarquies sardes, majoritàriament pro-catalanes. Aquests dos corpus socials van traçar una intensa política d’aliances matrimonials que els acabaria fusionant en un grup compacte i homogeni de llengua i cultura catalanes.

Qui era Timboreta de Rocabertí, la figura principal del seu darrer treball d’investigació?
El paradigma de la catalanització de Sardenya. Era una dama d’aquella aristocràcia catalana que havia liderat la conquesta militar de l’illa. Va ser casada amb una de les màximes autoritats polítiques locals del partit pro-català, el jutge d’Arborea Marià IV. Cal recordar que els jutges sards ostentaven també el poder polític.

Fins quan el català va ser la llengua de Sardenya?
Fins a principis del segle XIX. No obstant això, a partir de l’any 1720, s’inicia un període de progressiva substitució del català per l’italià del Piemont. No sense dificultats, perquè hi havia un corrent oligàrquic pro-català molt potent. Però els piamontesos ho van portar a terme d’una forma lenta, discreta i efectiva.

Què va passar l’any 1720 que explicaria aquest canvi gradual?
Més ben dit, què va passar set anys abans. L’any 1713 Felip V d’Espanya lliurava Sardenya, que feia quatre segles que era un estat de la Corona d’Aragó, a Carles VI d’Àustria a canvi de la pau. Era el Tractat d’Utrecht que volia posar fi a la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). L’any 1720, es redibuixaria el mapa d’Utrecht i Sardenya passaria del domini austríac al del ducat independent de Savoia.

Llavors els savoians serien els iniciadors de la descatalanització de Sardenya?
Sí. I farien ús dels mateixos mètodes que quatre segles abans havien emprat els catalans. Els piemontesos (els súbdits del duc independent de Savoia) es van convertir en la nova elit funcionarial i comercial. I, sobretot, a Sàsser —la capital regional del nord— van impulsar el mestissatge entre les elits locals —catalanoparlants— i les noves classes dirigents piemonteses.

... i a Càller, la capital de l’illa?
A Càller el procés va ser més lent, perquè aquest mestissatge no es va produir en la mateixa mesura. Però no per massa temps, perquè l’administració de Savoia es va servir d’un instrument religiós —els jesuïtes, que tenien el monopoli de l’ensenyament— per a italianitzar l’illa.

Quasi totes les escriptures de Sardenya es redactaven en català fins al 1835

Quan desapareix definitivament el català a Sardenya?
Deixant de banda el cas de la ciutat de l’Alguer, els darrers testimonis documentals daten de 1835. Llavors, la llengua havia quedat pràcticament en l’oblit, però fins al 1835, es redactarien quasi totes les escriptures de Sardenya en català. Fins al 1835, la majoria de les actes notarials de Càller, per exemple, es redactaven en català.

I això no provocava conflictes?
No. El català havia quedat confinat a l’ús documental d’un reduït cercle de personatges nostàlgics del passat. Durant el primer terç del segle XIX, el català ja no es parlava ni a les cases ni als carrers; però en l’àmbit notarial es defensava la categoria de llengua de cultura i de prestigi que havia ostentat durant els cinc segles anteriors. L’àmbit notarial seria l’últim reducte del català a Sardenya.

Sense un sistema d’ensenyament en català, com aconseguien els notaris la transmissió generacional d’aquest corpus de coneixement?
A través de l’estudi del dret sard. El nostre dret estava fonamentat en el dret català. A tal propòsit recordo un interessantíssim treball publicat el 1913 obra del jurista català Josep Oriol Anguera de Sojo, titulat El dret català a l’illa de Sardenya. Amb la unificació d’Itàlia, el 1870, el dret sard desapareixeria i la llengua catalana es convertiria, definitivament, en un testimoni del passat.

Parlem de l’Alguer. Per què ha resistit fins a l’actualitat? És pel fet que, durant l’època de les guerres de conquesta catalana, va ser destruïda i repoblada de nou únicament amb tarragonins?
L’Alguer és un cas singular dins de Sardenya. Si bé és cert que va ser trinxada perquè s’havia rebel·lat contra el nou poder catalanoaragonès, no és tan cert que únicament fos repoblada amb tarragonins. L’any 1356 el comte-rei Pere III hi va establir una colònia catalana que, a diferència del que havia passat a Càller, estava formada per gent de tots els estaments de la societat; i on, també, hi havia empordanesos, valencians i mallorquins.

Aquesta seria la causa que explicaria la persistència del català a l’Alguer?
No. Els actuals habitants de l’Alguer no són, exclusivament, descendents d’aquella colonització. En el decurs dels segles posteriors, es produiria una forta immigració sarda que alteraria els pesos demogràfics de la població de l’Alguer. El que va passar, però, és que el català, a l’Alguer, sempre va ser la llengua natural i vehicular de la ciutat. El seu element d’identitat.

El català, a l’Alguer, sempre va ser la llengua natural i vehicular. El seu element d’identitat

I per què no ho va ser a Càller i a Sàsser?
A Càller ho era, però com a capital de Sardenya, a partir del 1720 va ser sotmesa a una descatalanització que no es va produir en la mateixa mesura a l’Alguer. I si bé és cert que a l’Alguer el català ha estat i és alguna cosa més que una llengua, també ho era a Càller. La qüestió és que l’Alguer, com a ciutat i com a societat, tenia un paper més secundari en el context de l’illa.

Quin és l’estat de salut del català a l’Alguer?
El d’una llengua domèstica. A l’Alguer el català és una llengua viva a les cases i als carrers. Però, malgrat que viu un procés de recuperació, encara no ha assolit la categoria de llengua franca i de prestigi que havia tingut anteriorment. La italianització de la societat, a partir de la unificació de 1870, la reclouria definitivament a l’àmbit domèstic, que és on ha resistit.

Hi ha algun tipus de conflicte entre la identitat sarda i la identitat algueresa?
No. A Sardenya veiem els algueresos com els sards que parlen català. O més ben dit, com els sards que han conservat el català.

A més de la llengua —reclosa a l’Alguer— i del dret —liquidat per l’estat italià— quins altres elements va llegar Catalunya a Sardenya?
L’arquitectura i l’urbanisme. Els grans edificis civils i religiosos del gòtic sard, per exemple, són de claríssima traça catalana. I el fenomen urbà, que va agafar una gran volada durant els segles “catalans” va fer que les ciutats s’organitzessin a la manera catalana. També la toponímia, que es manifesta en ciutats i pobles creats pels catalans. A la província de Nuoro, per exemple, hi ha un poble que es diu Tiana i un altre Uliana.  

L’actual món acadèmic i intel·lectual sard, com valora els cinc segles de presència —o de dominació— catalans?
Hi ha un intens debat al respecte sobre dues postures civilitzadament enfrontades.

Expliqui’s.
Per una banda, hi ha els que insisteixen en el fet que els catalans van inocular a Sardenya el sistema feudal propi de Catalunya i de l’Europa occidental; que va trinxar, literalment, les classes populars sardes. I que aquesta seria una de les causes que explicarien l’empobriment i l’endarreriment posteriors de la societat i de l’economia sardes.

I els altres?
Per una altra banda, hi ha els que pensem que això és innegable. Que la conquesta catalana de Sardenya va ser una successió d’episodis d’una brutalitat aterridora. I que el feudalisme català va trencar la societat sarda. Però els cinc segles “catalans” de Sardenya la rescatarien de la seva secular insularitat i la connectarien a les dinàmiques europees. 

En conclusió?
Jo crec que es pot resumir amb una bellíssima cita del fotògraf Pere Català i Roca que diu que la relació entre Sardenya i Catalunya és una història d’amor i de dolor. Però sobretot, el que hi ha, és una sòlida consciència d’una història comuna.

La relació entre Sardenya i Catalunya és una història d’amor i de dolor

Quina és l’opinió de l’actual societat sarda —en el concepte ampli del terme— respecte a Catalunya i els catalans?
L’actual societat sarda, de forma general, veu Catalunya i els catalans com un exemple de seriositat, de dignitat i de fidelitat a una història.

I com contempla l’opinió pública sarda el procés independentista català?
A Sardenya, en general, hi ha una opinió favorable al dret dels pobles a decidir el seu futur polític. És fruit d’una llarga i sòlida cultura democràtica. Hi ha una part molt important de la societat, probablement majoritària, que té un sentiment de solidaritat amb el poble català, amb la seva voluntat de decidir el seu futur polític.

I el de la classe política?
Tant el president del Consell Regional —el Parlament de Sardenya— com el de la Junta Regional —el govern de Sardenya— s’han manifestat públicament a favor del dret dels catalans a decidir el seu futur polític.

El sobiranisme sard es troba en una situació embrionària, però genera molt consens en la societat

El dret a l’autodeterminació també és una reivindicació del poble sard?
El sobiranisme sard es troba en una situació embrionària. Podríem dir que està en la seva adolescència política. Molt lluny de l’estadi actual en què es troben les reivindicacions catalanes. Però és un moviment polític que genera molt consens entre el conjunt de la societat sarda actual.

Quin recorregut té aquest moviment?
La societat sarda encara conserva un complex de submissió que ve de segles. El futur d’aquest moviment estarà molt condicionat per l’enlairament econòmic de Sardenya. La nostra illa té un gran futur com a centre de turisme cultural. Seria una gran oportunitat per a mostrar al món el nostre patrimoni i reforçar la nostra confiança.