Santiago Vidal és el petit Francesc Macià de la Catalunya processista. Com l'Avi en el seu temps, la seva conversió una mica il·luminada a l’independentisme no es pot destriar del seu ofici, ni de la seva decepció d’Espanya. Si Macià va ser expulsat de l’exèrcit, Vidal va ser suspès pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) després de participar, juntament amb 9 persones més, en una proposta de Constitució catalana. 

Nascut a Sant Sadurní d'Anoia el 1954, el seu avi era metge i militar i va rebre una medalla per la seva participació en l''alzamiento'i en la Guerra Civil, ressenyada a La Vanguardia. El seu pare es va casar amb una senyora de la burgesia i va arribar a ser alcalde de Sant Sadurní durant la dictadura, tot i que sense gaire mà esquerra: fins i tot se'l va arribar a acusar de tenir una excessiva afició al conyac.

Llicenciat en Dret a la UAB, Vidal va començar com a advocat laboralista en un bufet vinculat a la CNT. En aquella època llegia Trotski i Bakunin, portava els cabells llargs i els col·legues més conservadors li cridaven l'atenció per la manera de vestir poc ortodoxa. De seguida es va adonar que, per molts arguments que aportés als tribunals, sempre estaria exposat a la decisió final del jutge. “Jo volia tenir l’última paraula, encara que corregués el risc d’equivocar-me”, explicaria anys més tard en una entrevista. És així que el 1988 va passar les oposicions de jutge.

La seva carrera com a magistrat és plena de petites fites que expressen un desig intens de destacar barrejat amb un afany de contribuir al bé comú d’alguna manera. El 1998, va ser el primer jutge que va dictar una condemna per apologia del genocidi i de l'odi racial, basant-se en una llei aprovada pel Govern socialista dos anys enrere. El 2001, es va convertir en el primer jutge que va ordenar l'expulsió d'un immigrant per maltractar la seva dona. 

Portaveu de Jutges per a la Democràcia, i fan de Perry Mason i Ironside, el mateix 2001 va decorar una sala dels tribunals com si fos una habitació de jocs per prendre declaració a un menor en un cas d'abusos sexuals, sense traumatitzar-lo. Vidal és autor de llibres com Los tribunales de justicia durante el franquismo o la Cooficialitat lingüística en el món de la justícia, i el 2013 va admetre una querella per crims de lesa humanitat contra l'Aviazione Legionaria pels bombardejos contra Barcelona durant la Guerra Civil.

Acostumat a sortir a la premsa per les seves pràctiques, sentències i declaracions el seu pas a l'independentisme el va convertir en una de les estrelles sobrevingudes de la política catalana. Com li va passar a Macià, la decepció creixent respecte al cos de l'Estat en el qual havia servit, i probablement el record que tenia del franquisme a través de la família, va accentuar el seu sentiment d'haver fet el préssec durant mitja vida adulta, i la por de no poder-ho compensar.

Com molts catalans, Vidal va acabar de caure del cavall arran de la sentència de l'Estatut. De jove combregava amb el federalisme abstracte de Miquel Roca i Solé Tura, aquell socialista que va escampar la idea que el nacionalisme català era un invent burgès. Convençut que la Constitució del 1978 era un instrument jurídic i no un dogma de fe, fins i tot va escriure algun article defensant la creació d'una Federació ibèrica, formada per Espanya, Portugal, Catalunya, Galícia i el País Basc. 

A diferència dels convergents pujolistes o de la Lliga de Cambó, Vidal va col·laborar amb els espanyols sense entendre gaire a què jugava. Si s'analitza la seva evolució dels darrers anys, es veurà que les seves reaccions han sigut sempre més de caràcter sentimental que no pas polític, o pròpies d'un jutge. Mentre que Forcadell, Rufián i altres vedets de l'independentisme han anat perdent la ingenuïtat, Vidal no ha deixat d'actuar mai com ho faria qualsevol català allunyat dels cercles de poder.

La seva bona fe, protegida per un ego i una vanitat enormes, l'han fet molt proper als votants d'ERC i CDC. Hi ha una barreja de fragilitat, bonhomia i narcisisme entendridora en Vidal, que fa pensar en Companys. Aquesta personalitat emotiva, però indestructible, el connecta amb el poble senzill, amb tendència al melindrisme i a deixar-se enredar pels polítics professionals que confonen el cinisme amb l'astúcia i la intel·ligència. 

Encara avui és una de les figures de l'independentisme que omple mítings i conferències amb més facilitat. En les enquestes obté valoracions altíssimes, superiors a les de Junqueras. Fa uns dies el Tribunal Suprem va rebutjar, per deu vots de diferència, el recurs que Vidal va presentar contra el càstig que li va imposar el CGPJ. El jutge ha anunciat que portarà el seu cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans, on segurament no li faran cas, mentre Catalunya no sigui un Estat independent. 
 

Quan el CGPJ el va suspendre, ERC li va oferir anar de segon a les municipals i, quan van venir les generals, anar-hi de senador. Proper al president Mas durant uns mesos, i molt actiu en la reivindicació de la unitat que va portar a la creació de Junts pel Sí, Vidal va creure fins a última hora que aniria de candidat a les eleccions del 27-S. Li havien repetit tant que seria el president del Tribunal Suprem de la República catalana que probablement el va agafar per sorpresa quedar fora de la llista.

Home entregat, que és capaç d'estar des de les nou del matí fins a les nou del vespre ensenyant el Senat als estudiants, ara sembla que passa un moment dur. Com és natural, no poder exercir el seu ofici li dol en l'ànima. La frontera entre ERC i CDC, que en cert moment el va situar en la centralitat, ha deixat de ser una frontera interessant. Poc disciplinat, i amb tendència a anar a la seva, és capaç de fer volar coloms per un aplaudiment, cosa que l'ha erigit com un dels grans representants de l'independentisme màgic.

Encara no ha entès que si els espanyols no l'afusellen és perquè no poden. Si entengués això, li farien mal massa coses, però segurament el seu discurs seria més eficient i sòlid.