Dijous 23 de novembre. Arboretum de Tervuren, el bosc proper a Brussel.les que Carles Puigdemont ha convertit en refugi, lloc d’entrevistes i escenari del seu espot electoral. Li recorda el parc de la Devesa de Girona. De fet, a estones el passejant es troba a la Fageda d’en Jordà. O en qualsevol dels boscos de l’hemisferi nord que reprodueix. El fred i el sol de les darreres hores de la tarda li donen un aire màgic. Tan sobrenatural com que qui baixa ara d’un cotxe és el 130è president de la Generalitat. Va vestit amb abric llarg i bufanda. Sergi Pàmies en diria "de dramaturg polonès dels setanta". El Puigdemont que s’acosta i saluda és un home que pateix, trist, profundament irritat amb els diferents poders de l’Estat. Amb un enorme pes sobre les espatlles. I, malgrat tot, se’l veu serè. El Puigdemont que és a Bèlgica vol guanyar les eleccions per evitar dos escenaris pels quals, de tota manera, es mentalitza. Anar a la presó o passar-se molts anys a l’exili. I entre aquestes dues opcions, plana la idea que a l’Estat li interessa més tenir-lo als llimbs de Brussel.les que en una presó espanyola. El president de Catalunya en una presó espanyola per haver permès aquell 1-O que l’Estat va combatre amb les porres. Aquest seria el relat del món.

Carles Puigdemont (Amer, 1962), periodista a El Punt, fundador de l’Agència Catalana de Notícies i creador del diari en anglès Catalonia Today, entra en política a CDC el 2006. Contra pronòstic i a proposta de la seva ombra a l’exili, Jami Matamala, arriba a alcalde de Girona (2011-16), posant fi al nadalisme. I un bon dia, com un cigne negre de la història, es troba de president de la Generalitat. Els seus antics companys d’El Punt li van dedicar quatre llibres biogràfics. Però els quatre evangelistes es van precipitar. La seva curta presidència amaga misteris que sonen a best-seller i a sèrie de televisió. Els qui el coneixen parlen d’ell com un home solitari, introspectiu, que escolta, però que decideix sol. I els últims dos anys han estat per a ell hamletians, mirant d’escapar de l’ase de Buridan, aquell que, situat entre una pila de blat i un cossi d’aigua, és incapaç de decidir-se i es mor de gana i de set. Ha hagut de decidir sobreviure.

Imagineu-lo tornant sol a casa en cotxe per l’AP-7 aquell 9 de gener del 2016 quan Artur Mas, vetat per la CUP, li acaba d’oferir la presidència. Imagineu-lo el 10 de gener sent investit. Imagineu-lo el matí de l’1 d’octubre burlant l’helicòpter de la Policia dins d’un túnel per poder anar a votar a Cornellà del Terri perquè a Sant Julià de Ramis, on viu, la Policia reparteix cops de porra. Imagineu-lo pujant les escales del Parlament el 10 d’octubre abans de dirigir-se al món per anunciar la independència i suspendre-la immediatament, demanat mediació. Imagineu-lo la nit del 25 i el matí del 26 d’octubre decidit a convocar eleccions i rebent pressions a banda i banda. Imagineu-lo en el ple de declaració de la independència del 27 i en la buidor de les hores posteriors. Imagineu-lo el 29 burlant els Mossos per marxar a Brussel.les, mentre l’esperen a la seu del PDeCat. Imagineu-lo dient a Marta Pascal que només farà la seva llista. Imagineu-lo les nits a l’internat del Collell. Imagineu-lo en els dies de reflexió a Poblet. Imagineu-lo caminant ensangonat sota la boira per la carretera de Salt la matinada del 25 de gener de 1983 després d’un accident de cotxe que gairebé li costa un ull i un braç. Imagineu que el Hamlet d’Amer ja té incorporat de sèrie el sentiment tràgic de la vida que va descriure Unamuno, i que ho amaga sota la ironia d’un verb àgil i directe.