“Per tant, president, compartim amb vostè que el govern que té és el millor que ha tingut mai Catalunya en els darrers anys. I, per tant, si vol canviar-lo, està prenent un altre risc, que és trobar-ne un de millor. Nosaltres l’hem acompanyat en molts riscos. No ens ve d’un pam: també l’acompanyarem en aquest. Però compte! Perquè, com vostè sap, l’experiència és un grau, i els seus consellers han adquirit una magnífica experiència duent a terme una tasca que, evidentment, sense un president amb lideratge no va”.
Qui parla és Miquel Iceta. Ho fa des del faristol del Parlament, en ple debat de política general el 19 d’octubre del 2005. Situem-nos. Fa 19 dies que el Parlament ha aprovat, in extremis, un nou Estatut que no agrada al PSC, però que malgrat aprovar-lo, ja ha anunciat que presentarà esmenes al Congrés. I fa just cinc dies Pasqual Maragall, que és president, ha volgut canviar el govern. L'hi han impedit. ERC, ICV... però també el PSC. I a aquesta nova crisi es refereix Iceta. Renya el seu president i, alhora, l’ensabona. Per si algú es pensava que de fets inèdits no n’havien passat mai abans que esclatés això que hem anomenat procés.
L’anatomia d’aquest instant descriu bé qui és Miquel Iceta. Pot renyar i lloar alhora un president del seu partit. Pot aprovar un Estatut negociat per ell i presentar-hi després esmenes. Pot negociar-lo a Madrid i estar a les dues bandes de la taula, a la de Catalunya i la d’Espanya. Pot fer un govern d’esquerres que es troba en la gènesi de l’actual moment polític i, anys després, fer-se la selfie amb Albiol a la mani on també hi ha Arrimadas. Pot ser gai i pactar amb els qui estaven en contra dels matrimonis homosexuals. Pot proposar un referèndum a la canadenca si Catalunya vota no a una reforma constitucional i després oblidar-ho. Pot cridar “por Dios, Pedro, líbranos de Rajoy” i que Pedro doni suport al 155. Pot ajudar a enfonsar un partit i després ressuscitar-lo pactant amb el diable a les quatre capitals.
Diu que es veu liderant un govern a la danesa com la protagonista de la sèrie Borgen —terme col·loquial amb què es coneix el Palau de Christiansborg, on hi ha l’oficina del primer ministre danès—, Birgitte Nyborg, la líder de ficció del tercer partit danès que acaba sent presidenta. Però Iceta és el Frank Underwood català, el maquiavèl·lic protagonista de House of Cards, amb el poder com a gran fita. Dona suport al 155 i s’ofereix per resoldre el problema.
I no es prenguin aquesta afirmació estrictament com una crítica. Iceta disfruta amb el que fa i per això balla encara que molts s’enfadin perquè hi ha presos polítics. És el seu element i Ken Robinson, el gurú de la nova educació, l’hauria de posar d’exemple. Si ja el va trobar, per què havia de seguir estudiant. Així ho ha pogut veure tot. Tot. I ha sobreviscut a tot. Iceta (Barcelona, 1960) es va afiliar al Partit Socialista Popular als 17 anys i és al PSC des del 1978. Ha viscut el domini municipalista, el poder absolut als ajuntaments, la Generalitat i la Moncloa. El declivi. Les batalles internes de capitans i gauche divine. Ha estat lampista a la Moncloa amb Narcís Serra, regidor a Cornellà, diputat al Congrés i diputat al Parlament. Ha sigut aparell, estrateg, speechwritter, vice-primer secretari, defenestrat a la Fundació Campalans, primer secretari i candidat a la Generalitat. S’ha oposat a Aznar, s’ha oposat a Pujol, ha pactat amb tots, ha fet tripartits, ha aplaudit i patit al PSOE, ha fet girs catalanistes i girs unionistes, ha vist declarar la independència al Parlament, l’ha vist suspendre, és d’esquerres i vol ser el candidat dels instal·lats. És la receta Iceta. Una cosa i la contrària.