És la nit del 4 de novembre del 17. Fa tot just 8 dies que el Parlament ha votat la independència, però mig Govern ja és a la presó i l’altre mig a l’exili. El consell polític de la CUP s’ha reunit a Perpinyà. En un plató de TV3 debaten la socialista Eva Granados i el comú Joan Mena. Un diputat ha acceptat mirar-se el debat assegut entre el públic per incorporar-se més tard a la conversa. És un desconegut per aquesta massa que ara segueix els debats polítics, tot i que abans d’aquest dia, el nostre home ha tingut quota mediàtica a la Sexta. Els anticapitalistes encara no han decidit si es presenten al 21-D i, per tant, tampoc se sap que qui comença a parlar ara, quan li ho demana el presentador, és el futur número 1 de la CUP.
Carles Riera, 57 anys, porta camisa —i no les samarretes amb missatge dels seus joves predecessors—, bolígraf a la butxaca, barba blanca ben retallada, ulleres, rellotge a l’esquerra i polsera a la dreta. A la mateixa banda que l’arracada. Podria ser un secundari de Merlí. Vocalització impecable, to dialogant, moviment de mans, discurs ben construït. Guant de seda en mà de ferro. Aquests i aquestes. Llibertat per als presos, cop d’Estat del 155, mobilització social, classes populars, destituir el règim 78. Defensa de la República i programa social. Seu a taula. Eva Granados diu que “ningú volia l’aplicació del 155”. “Doncs no haver-lo aplicat”, respon ràpid i sec Riera. I arrenca l’aplaudiment del públic. “Sou còmplices del cop d’Estat”, i obté el segon aplaudiment. És la sorpresa de la nit.
Valgui l’anatomia d’aquest instant per constatar dues coses. Primera: la CUP, com ja va fer ERC amb CiU, ha guanyat la batalla de les idees. El seu s’ha convertit en discurs mainstream. Segona constatació: diu l’amic Jordi Basté que a la CUP són molts bons amb el “càsting d’OT” dels candidats. Té una explicació. Els cupaires són polítics orgànics, no en el sentit de partit, sinó d’organisme biològic pluricel·lular. Ho són les 24 hores del dia de cada dia de tota una vida. I Carles Riera i Albert (@carlesral a Twitter) té en això un recorregut de manual. Es podria dir que és un cupaire pota negra, però la CUP és només la síntesi d’una part d’un espai polític que ve de lluny, de quan l’esquerra independentista hi cabia en un cine.
És aquell viatge que ve del PSAN, que rebutja la lluita armada de Terra Lliure i en la qual a partir de l’MDT hi podem trobar ja les traces de Riera a l’Assemblea d’Unitat Popular. És tot aquest recorregut sinuós amb els seus meandres del que en surt també Catalunya Lliure, del qual ERC pesca per engruixir la via institucional, dels que a la llarga creen Poble Lliure i Endavant, les dues principals organitzacions de la CUP. I Riera pertany a Endavant. Sí, la branca més partidària de la lluita popular que de la institucional. La cara visible de la qual ha sigut Anna Gabriel. Riera ja ha estat diputat des de l’octubre del 16, substituint Pilar Castillejo. Ara, aquest crític amb el pacte amb JxSí i amb ser al Parlament, ha acabat com a cap de llista.
Però Riera no només té tots els segells del passaport polític. Sociòleg, psicoterapeuta i activista, també els té en la militància social. Es pot seguir la seva petjada a la Fundació Pere Mitjans, la Fundació Randa, el Ciemen, la Fundació Desenvolupament Comunitari o la Crida. Però a aquest sociòleg de la Cooperativa La Fàbrica el que el defineix és la seva feina com a terapeuta gestalt. Un corrent humanista de la psicologia que mira d’acabar amb la confrontació entre els militants del canvi social i els practicants del canvi personal. Perquè entén que són dues dimensions d’un mateix procés de transformació. Això és la CUP. La política com un tot.