Quan en el míting d’inici de la campanya la nit del 4 de desembre Xavier García Albiol va cridar “y el 21 ¡a por ellos!”, va sintetitzar la seva essència com a polític: un hooligan amb instint. Darrere d’un balcó simulat que recordava l’escena berlanguiana de Bienvenido Mister Marshall, amb les banderes espanyola i la catalana esteses, Dolors Montserrat a la seva dreta i Andrea Levy a l’esquerra, García (per part de pare originari d’Almeria, conductor d’un camió de la neteja) Albiol (per part de mare catalana, perruquera) es llicenciava com el Manolo el del Bombo de la política.

A la pròpia web del PP, en un àudio d’un populisme del qual presumeix sense manies, aquest fan confés de Torrente parla d’un “ejército de hombres y mujeres dispuestos a salir a la calle, unidos, a ganar el partido”. És aquesta futbolització de la política el que el porta al mateix crit d’”a por ellos” amb què molts ciutadans espanyols acomiadaven la Guardia Civil i la Policia espanyola que venien a Catalunya per aturar el referèndum. Guàrdies i policies que García Albiol va anar a veure al seu hotel de Pineda per dir-los que tenien el suport dels “catalans de bé que són els que també se senten espanyols” —la mateixa “gent normal” que troba a faltar a TV3—, malgrat els cops de porra que van  rebre els seus veïns. Bé, no els de Badalona, no fos cas que no el tornessin a votar si vol recuperar l’alcaldia que va tenir del 2011 al 2015.

Perquè és a la seva ciutat on García Albiol, de 51 anys, ha tingut el seu gran èxit polític, a força de convertir la segona ciutat de Catalunya en un experiment lepenista per al PP, fins que, malgrat guanyar de nou, es va trobar amb una aliança en contra. Els dos metres d’alçada que el van portar a jugar a les categories inferiors de la Penya, van arribar a la militància del PP el 1989, quan només tenia 22 anys. Als 24 ja era regidor i des d’aleshores ha viscut de la política, amb episodis tan esperpèntics com el cop de puny a un manifestant el 2006 abans d’un míting a Martorell de Josep Piqué i Ángel Acebes. Però, malgrat aquest hooliganisme, ha demostrat un instint polític que li ha permès sobreviure gairebé 30 anys al partit que ha cremat Vidal-Quadras, Sánchez-Camacho, Montserrat Nebrera i Piqué. Això sí, ell el presideix tot just des del març del 2017 i és la segona vegada que és candidat a la Generalitat. La primera amb un sonor fracàs que les enquestes li tornen a augurar i que el porta a competir amb Ciutadans per la dreta.

El candidat del PP del 155 —que ell volia de dos anys— va estudiar Dret sense acabar la carrera, però no li ha anat malament. De fet, és dels diputats amb més patrimoni de l'última legislatura. Acumulava un milió d’euros equivalent al valor de quatre habitatges (dos a Badalona, un a Barcelona i un a Platja d’Aro), tres garatges, 3.000 euros en accions, 126.000 en plans de pensions i 120.000 en diversos comptes. A més, té un veler Bavaria, un Toyota Auris i administra la immobiliària Incendo S.L. Guanyem Badalona ha denunciat que acumula 12.844 euros bruts cada 30 dies, gràcies a tres sous: el de diputat, el de regidor i el de senador.

Pare dels bessons Sandro i Nadia, de 10 anys, no se sap què li va dir la parella, Vanessa Carcasona, quan sobre el model d’urna de l’1-O va deixar anar: “La meva dona en té una igual per a la roba bruta”. Però és que aquest perico vol ser el dolent de la pel·lícula i en realitat és un pantomime villain amb do de gents a qui contínuament se li perdona ser un bocamoll incombustible.