Irene Polo fue, quizás con Maria Luz Morales, la periodista más importante de los años de la República. Una de las pocas periodistas que pudo dedicarse profesionalmente al oficio y fuera de las páginas tradicionalmente asignadas a las mujeres y a los temas exclusivamente femeninos. Una pionera fugaz, como el mismo régimen que tantas esperanzas despertó.

Nacido en Barcelona en 1909, en una familia humilde, en 1930, con sólo 21 años, sin estudios pero con una gran cultura autodidacta, empezó a escribir en la revista Imatges, fundada por el editor Antoni López Llausàs y dirigida por Josep Maria Planes. Se trataba de una revista ilustrada, moderna, donde Polo ya publicó artículos cargados de temple, de audacia y de espíritu periodístico. Estos primeros trabajos, sin embargo, los compaginaba con otros de administrativa en una empresa y responsable de publicidad de la compañía cinematográfica francesa Gaumont.

Tras la proclamación de la República, Polo empezó a colaborar en una nueva publicación, La Humanitat, diario dirigido por Lluís Companys y vinculado a ERC, y en La Rambla, semanario impulsado por el industrial y político Josep Suñol i Garriga, bajo el lema Deporte y Ciudadanía. Aunque en un principio su firma aparece en las páginas de moda y dedicadas al público femenino –donde entrevista a personalidades del momento, como Imperio Argentina o Buster Keaton–, enseguida se saca el corsé y firma reportajes que prefiguran, años antes del nacimiento formal del término, lo que conocemos como nuevo periodismo, y que la llevan desde las casas de empeños hasta las minas de Sallent, desde Andorra hasta el Escorial, donde se celebra un congreso de Acción Popular al cual asiste infiltrada entre los congresistas. Algunos de estos artículos tienen un alto contenido político, con riesgos evidentes cuando menciona a la FAI o a la derecha españolista, y que, por el contrario no hacen temer nada a la periodista.

Autora de interviús, perfiles, reportajes, crónicas, artículos de opinión, Irene Polo saltó de L'Opinió a L'Instant, diario nocturno de la Lliga, a pesar de sus simpatías republicanas y de izquierdas, y a Última Hora. Feminista, de costumbres modernas y rompedoras –el pelo cortado estilo garçon, los pantalones, la práctica de la aviación o del nudismo–, la joven periodista mantuvo buena relación con sus colegas de generación, como Sempronio, Tísner, Emili Granier-Barrera, Víctor Alba, Josep Maria Lladó o Carles Sentís, y tuvo una vida trepidante. En 1936, se embarcó con la compañía de Margarida Xirgu hacia América, en un paréntesis fatalmente convertido en definitivo por la Guerra Civil, que la obligó a quedarse en el exilio argentino y hacer numerosos trabajos publicitarios para sobrevivir, una vez disuelta la compañía. Una situación dramática que le llevaría al suicidio con sólo treinta y tres años.

El largo reportaje seleccionado es una de las piezas emblemáticas del periodismo de Irene Polo: Su viaje a Madrid para asistir al congreso de las Juventudes de Acción Popular, facción juvenil del partido derechista de José Maria Gil Robles, que había adoptado la estética y el discurso de Italia y Alemania. Las concentraciones, los himnos, las enseñas, el uso de las masas disciplinadas, organizadas y jerarquizadas y de términos como "jefe" o "caudillo" para referirse al líder del partido, fueron constante en este acto que causó sensación, incluso para José Antonio, que lo calificó de espectáculo fascista. Irene Polo, que asistió haciéndose pasar por joven simpatizante del partido, retrató con su estilo vivo y personal el momento histórico de la puesta en marcha del fascismo en España.

 

“Com ha donat el primer pas el feixisme d’Espanya”

Irene Polo
L’Opinió, 24 de abril de 1934

On són els feixistes d’Espanya?
Per assistir a la manifestació de l’Escorial, organitzada per les Joventuts d’Acción Popular, a Barcelona us donaven un bitllet d’anada i tornada, per seixanta pessetes! ¿Qui no s’embarcaria, encara que només fos per anar a Madrid? Els organitzadors, preveient un èxit d’aquells que sorprenen la mateixa empresa, van convenir amb les galants companyies l’edició d’un tren especial i la sortida d’uns pullmans. Però va resultar que només es van inscriure quinze o vint persones al tren especial i deu úniques persones més per al pullman. Naturalment no hi va haver ni tren especial ni pullman... I, amb tot, la cosa valia la pena. Tant parlar de feixisme i de feixisme, i encara no sabíem ben bé si només es tractava d’un romanço per esverar-nos. Ara anàvem a veure això tan temut, això tan discutit i tan transcendental, cara a cara: la gent, les idees, el propòsit, la capacitat, dels que volen destruir la República.

Per això nosaltres, contraris al parer dels bons barcelonins, vam decidir anar a l’Escorial.

Tenen por...
Als Viatges Internacional Express quan anàrem a inscriure’ns, ens van proposar: com que el pullman projectat no ha pogut sortir, les deu persones que estaven disposades a anar-hi ho han deixat córrer totes, menys un senyor que té un cotxe de quatre places i les ofereix a setanta pessetes cada una. Dues ja estan preses per una senyora i un senyor: l’altre pot ser per a vostè. Vam acceptar i l’endemà, dissabte, a les set del matí, davant del Colom ens esperava un automòbil groc, descobert. Al volant hi havia un home jove, vermell de cara, vestit d’excursionista. Vam ensenyar-li una tarja que ens havien donat als “Viatges” i que deia: “Congreso de Juventudes de Acción Popular, Escorial. Región Catalana”, i vam instal·lar-nos al seu costat.

  • Ha de venir un altre jove –digué l’home – que veig que no és gaire puntual...
  • ¿Un altre jove, només?
  • Només.

Efectivament, va venir. Un xicot alt, fort, vestit de negre.

  • He vingut a dir-vos que no vinc pas a Madrid – anuncià.

L’home del cotxe es quedà parat.

  • I ara! ¿Després d’haver vingut expressament de Calella com em vàreu dir?
  • Sí... mireu; és que em marejo que és una cosa terrible, anant en auto.
  • Però si aquest té una gran suspensió!
  • No, no... no puc...
  • Veniu, home, veniu. Apa!
  • És que vós no sabeu com em marejo!
  • Ja anirem poc a poc!

Però el noi de Calella vinga a fer que no amb el cap, amb una rialleta nerviosa i fregant-se les mans.

L’amo del cotxe s’impacientà:

  • Doncs, mireu; no us tornaré els quartos, i si no per què m’enredàveu!

L’altre arronsà les espatlles:

  • Bueno.

L’home de l’auto engrapà el volant, donà marxa i arrencàrem ronda de la Universitat avall, esperitadament.

  • Sembla mentida! – mormolà–. Un xicot tan alt i gros i tenir por! Així, això és com salvarem Espanya! Quina vergonya!
  • ¿Voleu dir que no ha volgut venir per por?
  • I és clar! ¿Per què no han volgut venir els altres? Per por! Som uns covards! Ens mereixem el que ens passa i més encara
  • Oh, és que ja n’hi ha per tenir-ne, ja, de por, creieu-me... Els socialistes no s’estaran pas de fer-ne alguna.... Ja veureu, és molt exposat... ¿Vós no en teniu, de por?
  • ¿Jo? Jo, gota! Si ells peguen, nosaltres contestarem. ¿Vós per què hi aneu, allà? ¿Per creença?
  • Sí, senyor...
  • Doncs, jo, no! Jo hi vaig per patriotisme. A veure si entre tots i fent una bona demostració, podem acabar amb aquest caos...

L’angúnia de Madrid
Arribem a Madrid a les vuit del vespre. No corren pas gaires bons vents. Per tot arreu, als hotels –plens de forasters–, als cafès, a les tertúlies, pel carrer, es parla de l’acte de demà a l’Escorial, i sentiu repetir:

  • ¡La que se va a armar!
  • ¡Vaya cisco el de mañana!
  • ¡Yo no iba allí ni a rastras!
  • Però, ¿creieu que els socialistes pegaran?...
  • Pues claro que pegarán los socialistas. Y los otros se lo tendrán bien merecido, por venir ahí a provocar.
  • Salazar Alonso es un insensato. ¿A quién se le ocurre autorizar eso? Va a haber una carnicería.

A les onze ja no corria cap tramvia per Madrid. Als cafès i restaurants baixaven les portes de ferro dels aparadors. Els taxis anaven escorreguts i eren detinguts de tant en tant per invitar-los a retirar-se. L’escàndol de divendres al Congrés, l’atemptat contra el jove feixista i les notícies de trets, detencions i agressions als trens i autos en què venien els congressistes d’Acción Popular, han esfereït Madrid, i tot això altre l’acaba de descompondre.

Francesc Madrid m’aconsella que me’n vagi a l’hotel. Agafem un taxi.

  • ¿Què passa? – preguntem al xofer.
  • ¡Que a les dotze tothom ha de plegar!
  • ¿Hi ha vaga general?
  • Naturalment! No podem pas deixar que aquells s’ho facin demà a l’Escorial! I nosaltres tan tranquils!
  • Quina llàstima! Perquè demà, amb tants forasters hauria estat un dia de molta feina!
  • Ja ho crec! No n’hi ha hagut pocs que m’han demanat que els portés a l’Escorial! Però jo, sí. Primer de tot, perquè hi vagin a peu, si volem. I després, perquè... l’estossinada que hi haurà!

Camí de l’Escorial. L’Albiñana vol posar una bomba
A l’hotel, el nostre amable feixista, que ha obtingut de les seves precioses amistats dues targes per a formar part, demà, de la parada d’Acción Popular, ens n’ha deixada una, junt amb l‘avís que el tren que va a l’Escorial surt demà, a les vuit i deu. Amb el cotxe no hi vol anar perquè ha corregut el rumor que els infernals socialistes han omplert tota la carretera de tatxes...

L’endemà, però, li agafa por que els trens siguin apedregats o fets fer descarrilar i opta per anar a San Lorenzo en cotxe.

A les vuit del matí, Madrid fa feredat: tot està solitari i en silenci. Ens diuen que encara mai no s’havia vist, a la capital de la República que paressin els tramvies. “I mireu si n’hi havia hagut de vagues!”. A més a més, plou. Tot és fosc i fa un fred que pela. A les fleques hi ha cua perquè el pa s’acabarà.

Quan enfilem el Vivero, cap a la Puerta del Hierro, per agafar la carretera de La Corunya, el vent fa fer als arbres aquella remor, que esborrona, de la tempesta.

Tota la carrereta està guarnida de civils, mans sobre la tercerola, que tapa el capot. No hi ha tatxes. En una estació de gasolina ens diuen que és perquè la policia les ha escombrades de bon matí.

S’aclareix el dia i surt una mica de sol. Es veu el Guadarrama tot nevat.

Van passant cotxes. De totes les matrícules. També passen autoòmnibus, carregats de cares cremades entre les gorres encartonades i les bufandes morades i verdes, que ens somriuen alegrement i en diuen adéu.

Aconseguim un camí ple de macip, amb un garrot a la mà cada un, que canten no sé què de la “victoria” i “de la gloria”. Es veu que dirigint-los hi va un xicot amb una camisa marró i a la butxaca del pit hi porta un quadre vermell amb una rodona blanca al mig, i partint-la, una creu negra. També canta alguna cosa de “Dios” i “la patria” i aguanta una terrible tranca. Quan passem per costat de l’autoòmnibus per passar-lo, el xicot estira la mà dreta de cantell, damunt del cor.

  • És la salutació feixista – ens explica el nostre conductor. I afegeix:
  • Aquestes són les forces de topada, per a respondre el que calgui. Són pagades. ¿sabeu? Ja veureu, com que el partit té diners...

Després sospira... Amb l’aire que ha aclarit, es veu el paisatge amb una precisió de lent. A banda i banda de la carretera s’estén, com si fos un mar en lloc d’una terra, la plana desèrtica de Castella. A l’horitzó no es veuen més que uns núvols blancs i gloriosos, d’aquells des dels quals guaita de tant en tant el Pare Etern.

  • No farem pas res, per això... – diu el nostre somiador feixista.
  • ¿Per què?
  • ¿Per què voleu que sigui? Per allò de sempre! Perquè no estan units, ve-t’ho aquí!
  • ¿Qui?
  • L’Albiña i el Gil Robles i el Primo de Rivera... Ahir, a la nit, vaig ésser al Círculo Nacionalista. L’Albiñana estava furiós per aquell solt que va sortir a El Debate, que ell deia que ell no hi feia cap falta, avui, a l’Escorial. Ell havia ofert l’assistència dels seus, però es veu que a Gil Robles no li convé. Jo li vaig preguntar: “¿Qué, no va usted mañana para allá?”, i em va contestar: “A poner una bomba es a lo que debiéramos ir”
  • ¿I el noi Primo?
  • Aquest i la seva Falange Española diuen: “Patria, y después Dios”, i Gil Robles es a l’inrevés.

I l’home torna a sospirar.

Sota l’ombra de Felip II. “Vivas”, cants i banderes
Arribem a San Lorenzo a  les nou. El fred talla. La rampa que mena al monestir està plena de cap a cap d’automòbils particulars que els agents de la comissió organitzadora, amb l’escarapel·la vermella, blanca i negra al braç, fan estacionar en un camp d’herba del costat. Els camions i autoòmnibus, plens de crits i mocadors voleiants, pugen fins al poble.

El meu guia i jo, prèvia l’exhibició de la tarja que ens acredita de “japistas” (l’anagrama de les Joventuts d’Acción Popular és: JAP i ells no volen ésser anomenats feixistes), entre al centre de reunió dels congressistes d’Acción Popular. És el pati principal de la “gran màquina” de Felip II.

S’hi veu poca gent, cosa que té a tothom desanimat. Per damunt dels caps es drecen uns rètols que indiquen d’on ve cada grup: “Logroño”, “Córdoba”, “Lugo”, “Salamanca”, “La Mancha”, “Cuenca”, “Oviedo”, “Orense”, “Sevilla”, “Mallorca, “Cataluña”...

Ens acostem de seguida a Cataluña. Són poquets: quatre.

  • Quina representació més petita! –diem.

Es tomba un noi jovenet, amb boina:

  • Ja en vindran més! –respon confiadament. Té l’accent tortosí. El que aguanta el pal del rètol és de Lleida. No viuen a Catalunya, ens diuen, però. Són estudiants a Madrid.

Com que fa un fred que no es pot aguantar, el grup de “Logroño” ha fet una “rueda” i ballen, cantant, per fer-se’l passar. Aquest exemple d’expansió és imitat tot seguit: els de València es posen a cantar aquell famós cuplet de Padilla. Els de Lugo toquen la gaita. Els de Salamanca toquen el tamborí. El grup de Mallorca es posa a cantar allò dels macips del camí, de “la gloria” i “la victoria”, tot mirant un paperet que té als dits. Ens hi apropem i ens en donen un perquè els acompanyem a cantar. És l’himne de la JAP. Diu:

HIMNO DE LA JAP

Adelante, con fe en la victoria,
por la Patria y por Dios, a vencer o morir;
nos espera el laurel de la Gloria,
porque está con nosotros la Historia,
con nosotros está el porvenir

De entusiasmo los pechos alientan
y en Oriente amanece otro Sol;
que se pongan en pie los que sientan
el orgullo de ser español.

Un pasado de luz y de gloria
no se puede manchar ni perder
que el pasado no es sólo memoria
sino aliento, consigna y deber

Adelante, con fe en la victoria,
por la Patria y por Dios, a vencer o morir;
nos espera el laurel de la Gloria,
porque está con nosotros la Historia,
con nosotros está el porvenir

Juventud de la España florida,
a luchar por la España inmortal,
y a ofrendar, si es preciso, la vida
en aras de nuestro ideal.

Juventud, los brazos abiertos
para todo el que escuche esta voz,
que es la voz de la tierra y los muertos
y es mandato de España y de Dios.

Per ací i per allà la gent es demana explicacions els uns als altres de com s’han atrevit a venir. Amb les amenaces que hi havia! Oh, i els fets! Els uns conten que a Valladolid els socialistes van posar una bomba al tren. A Aranjuez, un altre tren fou apedregat, i un dels xicots que ho expliquen porta un nyanyo al clatell. A Santander i a Reinosa també hi va haver pluja de rocs. A un camió que venia de València van tirar-li una ampolla de líquid inflamable; alguns dels ocupants van resultar ferits, d’altres es va desmaiar; l’autoòmnibus quedà carbonitzat.

  • Els cafres! –comenten– . Ja els arreglaria ja!
  • Penjar-los a tots, haurien de fer!
  • Com els han de penjar, si amb “los” que manen ara anaven a estudi “chunts”!

Els venedors d’ABC i El Debate i d’una edició de les conferències del Padre Laburu es fa la barba d’or despatxant entre els grups.

Després es donen “vivas”. “Vivas” a tot: a “España libre”, a Acción Popular, a José Maria Gil Robles, a “las mujeres católicas”, etc. Una d’aquestes “mujeres”, en dóna un que fa: “¡Viva nuestro Dios!”.

  • ¡VIVAAA!
  • Noi! Quin tipi se’n fan de donar “vivas” – comento jo.
  • Deixeu-los estar –diu el senyor que em porta– Que s’atipin aquí que poden. ¿No creieu que cridar “viva España” fora d’aquí és pecat?

Van arribant-ne més. La immensa plaça del convent es va atapeint. Hi ha estendards de tots colors, amb les inicials JAP. Uns porten una pancarta que diu: “Viva el salvador de España, José Maria Gil Robles”. Arriba una magnífica bandera de les quatre barres. Correm cap allà.

  • ¿Veniu de Barcelona?– preguntem al que l’aguanta.
  • No, de Manresa.

I ens expliquen que han arribat tard perquè quan anaven a sortir cap a Madrid no els volien deixar...

Més tard, ai!, n’arriba una de Barcelona; els dos quadrants blancs amb la creu vermella i els dos quadrants grocs amb les dues barres.

Dos pagesos d’Hospitalet i de la Lliga
Han arribat molts més catalans. Més de tres-cents. Gairebé tots de la província de Tarragona. Només he trobat dos barcelonins: dos pagesos, propietaris, d’Hospitalet, socis de la Lliga.

  • ¿És possible?– els pregunto.

Un d’ells és un vell de vuitanta anys. Somriu.

  • Ai, si en Cambó ho sap que us heu tornat feixistes! – els dic.
  • ¿En Cambó? Però si ara formarà Govern amb Martínez de Velasco i Gil Robles! I, a més, Acción Popular no és feixista.
  • I doncs, ¿què és?
  • Feixista disfressada.
  • Però la Lliga, després de tot, és republicana– insisteixo jo.

I replica el vell, picant l’ullet:

  • Sí, disfressada, també!

Les “Juventudes” (?)
N’hi ha una barbaritat, de pagesos. N’hi ha una majoria. ¿És potser, per això, que són aquí? Se’ls coneix inconfusiblement en aquelles cares granes, entre la gorra encartonada i la bufanda morada. Els més vells s’emboliquen amb una manta.

Després, això de les “Juventudes” és una il·lusió. Hi ha un contingent de guetos que esparvera. Un rengle de dones grasses, emmantellinades i empellades de coll i mànigues, s’afeixuga amb el pes dels quilos i dels anys damunt la barana del mur que tanca el pati que ells en diuen La Lonja. Aquestes senyores parlen de Gil Robles:

  • Dios lo ha enviado a España.
  • Sí, señora, y que lo diga.
  • Qué sabio es y qué valiente.
  • Me temo que sea demasiado valiente. Las balas de los enemigos...
  • No hay balas que puedan con él.

Les noies joves són totes lletges. Passen coquetones, per entremig dels grups, en bandades, com a les festes majors. I riuen!

Des d’uns altaveus col·locats davant la façana de l’edifici, es donen a la concurrència les ordres d’organització. Manen que tots els pertanyents a una regió s’agrupin amb la seva representació respectiva. El feixista que m’acompanya i jo ens ajuntem amb els tortosins i els lleidatans, sota les banderes de Catalunya i Barcelona. L’agent organitzador em dóna una insígnia per a la solapa, amb la circumferència blanca creuada per l’emblema religiós. Jo me la poso i continuo arrenglerada al costat del banderer. L’organitzador es desespera.

  • Tots els catalans aquí – crida– ¿I les altres noies?
  • Per aquí deuen rondar – contesta un dels nombrosos tortosins.

L’organitzador em contempla, satisfet.

  • ¿Ho veu? Vostè m’agrada que està aquí a formar i a complir amb el seu deure, en lloc de no venir més que a presumir!

Jo baixo els ulls, modestament.

  • I vostè, què hi fa aquí? – torna a cridar.

Aixeco els ulls i veig que s’adreça a un home baix i rodanxó, amb un mocador apretat al cap, una brusa, unes calces curtes obertes dels costats, mitges blanques i espardenyes.

  • Anda! –diu l’home–. Pos m’hi estic!
  • ¿Però no sou de València, vós?
  • No, senyor; de Catalunya. Només que sóc del límit amb el reino de València: sóc d’Ulldecona.

La missa, la neu i l’himne
Quan tothom està arrenglerat, els altaveus anuncien que va a començar la santa missa. Han aixecat un altar, amb quatre fustes, al capdavall del pati, contra la façana de l’ala lateral del convent, el qual serveix al mateix temps de tribuna per als invitats especials i la premsa.

Entretant espeteguen uns aplaudiments i uns altres “vivas”. És que arriba “José Maria Gil Robles” o sigui “el caudillo” o “el salvador de España”. Puja, amb gran acompanyament, a l’altar tribuna, i l’entusiasme es descorda. Quan la gent s’ha cansat d’aplaudir, es treuen els mocadors de la butxaca i els agiten a l’aire, espolsant bilions de microbis sota el nas del “jefe”.

Els fotògrafs de la premsa treuen plaques, i els congressistes que s’han emportat la màquina impressionen també, en llur pel·lícula, aquest moment inoblidable.

Així que es calmen una mica, es gira una ventada que s’ho emporta tot. Ara són els barrets dels senyors i alguna mantellina de senyora el que vola. I, acompanyant la ventada, descarrega una nevada imponent.

Comença la missa, i al pobre capellà li han d’aguantar un paraigües damunt del cap. En el moment de l’elevació, l’orquestra, ampliada pels altaveus, toca l’Himno de la JAP. Quan la missa s’ha acabat, els altaveus inviten tothom a cantar l’himne.

L’home d’Ulldecona protesta:

  • ¿I com el cantarem si no el sabem?

Un agent organitzador li dóna un aunci de la “Sastrería y Pañería Casa Massoti (Hay ascensor)”, en el dors del qual hi ha el text de l’himne. O en rebo un altre. I els altaveus comencen a tocar. A la tribuna també el canten, desafinant horriblement. Tothom desafina, calla i vacil·la. No passen de la primera estrofa. Com que no en poden acabar de sortir, pleguen i donen l’himne per acabat.

Els 14 punts de la JAP
I comencen els discursos. José María Valiente, que encara que pel nom sembli un bandoler, és el president de la JAP, de Madrid, recita els “14 punts de la JAP”. Que són: “Educació preliminar; famílies cristianes davant el modernisme pagà; abolició de la legislació social socialitzant... – grans aplaudiments–; guerra al senyoritisme decant i a la vagància professional –no tants aplaudiments–; qui no treballi, que no mengi! –més aplaudiments–; antiparlamentarisme –“vivaa!”–; el poble incorporat al poder d’una manera orgànica i jeràrquica, no per la democràcia degenerada! –el frenesí–; la regió, respectada, però unida a la nació; els fills no són de l’Estat, per tant, ensenyança religiosa. Obediència al “jefe”; els “jefes” no s’equivoquen mai...”.

En aquest moment l’orador s’interromp i se sent, per l’amplificador, com pregunta: “¿Els? ¿Qué? ¿Cómo?”... (Resulta una gran lliçó i molta gent riu.)

Després cita els noms dels nois d’Acción Popular morts en incidents amb els esquerrans. A cada nom, els assistents es porten la mà al cor i criden: “¡Presente!”. Les senyores rabassudes de la barana també es duen la mà a la sina i diuen que són els xicots morts.

Parla Gil Robles
Quan ha acabat el discurs José María Valiente, es posa al micròfon José Maria Gil Robles. Emoció, silenci, i l’home comença dient:

  • Amigos y correligionarios...

És el principi de Lerroux. Es torna a posar a nevar furiosament. El vent ofega la gent, i ens fa uns xiulets a les orelles que no ens deixen sentir l’orador. Un senyor que ha vingut de Galícia, remuga, al nostra costat:

  • Este maldito tiempo se habrá vendido a Largo Caballero!

Gil Robles, però, impertèrrit, continua el discurs. Diu que quan tots els partits republicans, que estan en estat de descomposició, estiguin totalment desfets, haurà arribat la seva hora de governar. Llavors diu que s’empararà del poder, al qual té perfecte dret, puix que ha guanyat dues eleccions i té 150 diputats al Parlament i milions de ciutadans al carrer. Declara que vol donar la batalla a la Revolució. Ensabona els presents, que són aquí malgrat les amenaces que se’ls han fet, les coaccions i les vagues generals. Adverteix que ells són defensors de la legalitat, però que si els altres es tiren al carrer ells també hi sortiran.

La neva és cada vegada més violenta. Ja no deixa ni veure-hi.

  • Tot, tot està contra nosaltres –clama “el caudillo” amb un gest de resignació– Fins els elements que s’han desfermat!... Però, nosaltres, res. Ferm. Ja no ens ve d’aquí, això de patir. Hem patit tant durant tres anys!

Repeteix que governarà quan ell vulgui i no quan vulguin els altres. I acaba dient que ells han de recollir la bandera que “els altres” van deixar caure desatentadament...

Seguidament recomana que tothom se’n torni a casa seva, i baixa de la tribuna.

La desfilada
La gent, llavors, es desfà. Salten, ballen, desfilen enllaçats per les espatlles i canten tot l’hagut i per haver: cuplets, romances de sarsuela, l’Himno de la JAP, les Glorias de España, etc.

Els aficionats a la fotografia no reposen. Van desesperats de l’un a l’altre costat. S’enfilen, s’agenollen, separen la gent. Uns “charros” meravellosament vestits s’emporten les preferències d’aquests artistes domèstics. També unes toledanes, amb uns brodats daurats i unes puntilles magnífiques. I unes lagarteranes, que fan recordar a tothom aquella música indecent del mestre Guerrero.

Es fa una venda d’exemplars del J.A.P., que és l’òrgan de les Joventuts d’Acción Popular, que és un agost. A la primera pàgina hi ha un òval a tres columnes de Gil Robles, amb un peu que diu: Ecce Homo!

Només són les dotze. Canta que cantaràs, la gent se’n va a buscar la bossa del menjar que han repartit els hotels i restaurants als expedicionaris, i s’escampa pel poble per a menjar-se el que hi ha dintre les bosses.

Tot queda esvaït: els restaurants turístics destinats als turistes que acudeixen a visitar la “vuitena meravella del món”, els garatges, els hotels, les tavernes, tot.

Un “¡viva la anarquía!”
El feixista que va amb mi, i jo, ens fiquem en un d’aquests racons. És la Bodega del Gato Negro, instal·lada en una mena de soterrani amb una volta encolada. En deu minuts ho han convertit en un corral. El pis està cobert per una capa dos dits de papers tacats d’oli, de peles de plàtan, de trossos de pa, de taps de cervesa, de pells de taronja, d’ossos de pollastre... La gent, armada de ganivets i asseguda en un tamboret, sobre un caixó o damunt d’un graó, va tallat truita, xoriço, fruita o formatge, i mastega que es torna boja. El taulell està tapat per una multitud que beu i xerra.

Tot plegat fa una olor que tapa els esperits.

Nosaltres seiem en un tamboret i tirem de bossa i de botella. Entre mossada i mossada, la gent crida:

  • ¡Viva España!
  • ¡Viva Acción Popular!
  • ¡Viva Gil Robles!
  • ¡Vivaa!

I el dinar, fred i atapeït, sembla que se’ls senta millor.

Tot d’un cop, ressona un crit insòlit:

  • ¡Viva la Anarquía!
  • ¡Vivaa!

¿Com? ¿Com ha anat això?

  • ¿Pero qué es eso?

Volten l’autor del crit. És un home alt, fornit, jove, que va acompanyat de dos xicots més.

  • ¿Pero es que ha gritado “Viva la Anarquía”?
  • ¡Pues claro!

Tots els que han corejat el “Viva” es descomponen.

  • ¡Pero si yo creí que había gritado “Viva la Monarquía”!
  • ¡Mi madre, si Primo de Rivera se entera! ¡Me fusila!

Aquest simple incident ens demostra que entre els congressistes d’Acción Popular hi ha monàrquics i feixistes oficials.

Un grup d’homes increpa el pertorbador.

  • Pues si no quieren ustedes viva la Anarquía –transacciona aquest– “¡Viva la República con honra!”.
  • ¡Fuera! !Echadlo! ¿Dónde se ha visto? ¿Venir a provocar-os aquí, un día que estamos tranquilos?
  • ¡Es un cobarde! ¿Por qué no gritaba eso en la Lonja?

No obstant, a la taverna hi ha més de cinquanta homes.

El feixista que ve amb mi intervé:

  • ¡No es un cobarde, es un valiente que se atreve a plantarnos cara a todos! Los cobardes somos nosotros, que no le hemos saltado al cuello!

Un bordegàs valencià, alt i fort com un sant Pau, ve del grup que volta l’home de l’Anarquía, disposat a reprendre el seu tiberi que ha interromput. Encara porta el ganivet als dits.

  • A mi que no me moleste –diu– perquè en menos de res li done una punchà amb asò...
  • No res fareu!– diu el meu feixista.
  • ¿Que no? ¿I per què no ho fa vostè?
  • ¡Perquè no sóc d’Acción Popular!
  • Pues jo tampoc.
  • Que vayan a buscar un guardia de asalto – proposa un altre.
  • Sería capaz de no darnos la razón...
  • No tenim vergonya d’haver consentit això! –mormola el senyor que va amb mi

Així és com ens pugen a cavall.

Un dels valencians que van amb el galifardeu del cortaplumes intervé. És un home torrat, probablement pagès, amb una brusa negra fins als genolls. Té el cabell tallat en forma de rostoll. S’està menjant, amb una navalla a la mà, una cuixa de pollastre.  I diu, tranquil·lament:

  • ¿Pa què fer-hi res? Millor deixar-lo! Pa que vege que tenim educació.

Llàstima d’Espanya
Després de tips, els congressistes es dispersen pel poble, per a pair. Davant de l’Hotel Miranda, dintre del pati del Banc de l’Escorial, quatre parelles de “charros” ballen la dansa popular del país. Les dones puntegen en fila, davant dels homes,  fent petar els dits i amb tota una remor de serrells d’or i de seda. Els homes, amb uns vestits negres de jaqueta curta i faixes brodades, també col·locats en fila davant de les dones, toquen les castanyoles. La música la fan uns altres, amb una flauta i un tamborí. La gent se’ls tira a sobre per veure’ls i s’engresca. Nosaltres també ens engresquem. Sembla mentida que un país amb un esperit tan fi, amb una gràcia tan gran com aquesta, sigui capaç d’ésser tan tanoca i tan cruel.

Vaga general a Madrid
De tornada a Madrid, agafem el tren. En passar pel poble de Las Rozas, on el tren no s’atura, uns grups que probablement ens esperen, ens xiulen.

  • En arribar a Madrid, a la millor ens estossinen... – penso jo.

En arribar a Madrid, però, no passa res. No passen ni tramvies, ni automòbils tan sols. Tant és així, que ens n’hem d’anar a l’hotel a peu. I escorreguts, perquè els passejants es fixen en els peus per a descobrir els “japistes”: si porten fang a les sabates, és que vénen de l’Escorial, on ha nevat i ha plogut. Ja ho saben. I quan passen pel costat, com que l’Estació del Nord és a les Quimbambes i els forasters posen al centre de Madrid, exclamen, amb una riallada:

  • Mira-te’ls com caminen! Només per això val la pena d’haver declarat la vaga general!