Joan Crexells fue una de las estrellas fulgurantes más potentes y efímeras de la intelectualidad catalana. Nacido en una familia burguesa en 1896, estudió filosofía en la Universitat de Barcelona y asistió a los cursos de Antoni Rubió i Lluch en los Estudis Universitaris Catalans y en el Seminario de Filosofía de Eugeni d'Ors en el IEC. En 1919 se doctoró en Madrid –única universidad donde podía hacerse– con una tesis sobre "Las verdades absolutas". A partir de entonces, y en paralelo al joven Josep Pla, un año menor, entra en la redacción de La Publicitat, que dirige Romà Jordi. Pla es destinado como corresponsal en París. Crexells en Berlín. En Alemania aprovecha para ampliar estudios. En 1920 se afilia a las Joventuts Nacionalistes de la Lliga Regionalista, divergentes de la línea pactista, derechista y contemporizadora de Cambó y que, en buena medida, serán el embrión de Acció Catalana, partido en el cual Crexells acabará militando.
En 1922, Acción Catalana adquiere el diario La Publicitat. El mismo año, Crexells gana unas oposiciones como jefe de estadística del Ayuntamiento de Barcelona, así como una beca para mejorar su formación en esta disciplina. Imposibilitado de tomar posesión del cargo por la dictadura de Primo de Rivera, obtiene una plaza en la patronal Fomento del Trabajo, mientras escribe profusamente artículos de economía –con el seudónimo Observer dirige la sección de Economía y Finanzas de La Publicitat, donde introduce, por ejemplo, las teorías de Keynes– y viaja por Inglaterra, Italia, Alemania, Austria y Polonia. Es el primer traductor al catalán de los Diálogos de Platón. El año 1925 obtiene la licenciatura en Derecho. Crexells es uno de los intelectuales más completos de la primera mitad del siglo XX. De alguna manera, es el producto paradigmático de la Mancomunitat. Su muerte, cuando solo contaba con treinta años, consternó a toda una generación.
Políticamente, Crexells es un liberal –lo deja patente Josep Pla cuando dice: "No tenía nada de hombre académico. Era un espíritu crítico. No tenía nada de conservador. Era un liberal. Por eso le gustaba más Grecia que Roma, y más Inglaterra que Francia"–, demócrata convencido, con una preocupación social cercana a algunas ideas socialdemócratas. Como catalanista, y este artículo es ejemplar, critica que Cambó se oponga a la independencia de Catalunya sin haber estudiado el asunto a fondo y con base en tópicos y mitos. De hecho, “L’endemà de les Festes” (El día siguiente a las fiestas) responde a una conferencia del líder de la Lliga, donde este se había preguntado qué pasaría el día siguiente a las fiestas de la independencia de Catalunya. Crexells intenta mostrar que Catalunya tiene una condiciones de población y territorio parecidos a estados independientes como Holanda, Suiza, Bélgica, Austria o Dinamarca. En el segundo escrito de la serie, Crexells responde de nuevo a Cambó, que se había preguntado si un país de tres millones de habitantes –la población de Catalunya en aquel momento– podía hacer "grandes cosas". Además de pionero del pensamiento independentista, Crexells también fue uno de los primeros intelectuales que habló de la unión de los Països Catalans.
L’endemà de les festes
Joan Crexells
La Publicitat, 10 de febrer 1923
El senyor Cambó, en el seu discurs de la Barceloneta, ha parlat del que passaria l’endemà de les festes de la independència de Catalunya. Crec que és molt interessant aquest problema. Justament el punt flac de la política de la Lliga ha estat que ha tingut un tal horror a aquesta possibilitat que sempre se l’ha treta del davant sense dedicar-li cap mena d’atenció.
Tota la política de la Lliga ha estat determinada en darrera instància per aquest horror. Ell és la causa de la vacil·lació constant de la Lliga tant en la fonamentació teòrica de la pròpia actitud com en la conducta política. Ell és potser també la causa de la relativament escassa eficàcia de la seva actuació. Fins i tot, certes formes vagues de sentiment iberista que en algun moment poden semblar espontànies fins al mateix que les té, i que sofriren, el mateix que el senyor Cambó –cal reconèixer-ho així– Prat de la Riba i Maragall, s’expliquen per aquest terror a la independència.
Ara bé; ens havem d’habituar a pensar en la possibilitat d’una independència. Hi ha molta gent que em dirà de seguida que en això hi ha pensat molt. Però si volem ésser sincers amb nosaltres mateixos havem de reconèixer obertament que amb aquesta possibilitat gairebé ningú no hi ha pensat seriosament. Se n’ha parlat per espantar els castellans o els catalans. A Barcelona se n’ha parlat amb l’ull fit a solucions molt modestes, a Madrid se n’ha parlat per evitar que aquestes solucions més modestes fossin aconseguides. (El dilema “Hermanos o extranjeros” és un dels exemples de l’ús del mot independència com a amenaça per als catalans). Però ningú no ha examinat amb calma quin abast té aquesta amenaça. El castellà ha dit: Què fareu sense el mercat espanyol? El català: Què fareu sense la font d’ingressos més important d’Espanya? Aquestes afirmacions han anat rodolant de l’un a l’altre. Jo no sé si algun cop han tingut un sentit precís, el que sé és que avui tot els que les diuen ho fan amb un to d’haver-ho sentit a dir que justifica el nostre dubte que darrera els mots hi hagi sentit.
Ara bé; ens havem d’habituar a pensar en la possibilitat d’una independència.(...) El castellà ha dit: Què fareu sense el mercat espanyol? El català: Què fareu sense la font d’ingressos més important d’Espanya?
El senyor Cambó ha estat l’únic que ha adduït seriosament una sèrie d’arguments econòmics que demostren, segons ell, el greu perill d’una independència tant per Catalunya com per Espanya. Certament, un hom desitjaria que el senyor Cambó hagués tractat aquest problema tan fonamental dintre la seva mateixa extensió que ha tractat el problema dels ferrocarrils o de l’ordenació bancària. És clar que per això caldria que el senyor Cambó no tingués d’antuvi un partit pres contra la possibilitat de la independència. Però això és consubstancial amb la política de la Lliga.
El senyor Cambó addueix altrament una sèrie de fets sentimentals a favor d’una Espanya gran o d’una Ibèria en els quals no el podem acompanyar. Estigui ben cert que en aquest punt la immensa majoria dels catalans no el comprèn. Tant com és cert que alguns comerciants de Sabadell o de Terrassa no volen per ara la independència de Catalunya, és cert que els mots Espanya, Ibèria, no els diuen res. En aquest terreny el ple està definitivament perdut.
Una altra cosa és l’econòmic. Creiem que caldria un estudi detallat sobre el problema. Si nosaltres el féssim aniríem a la feina amb la seguretat que els resultats foren molt més favorables del que molts es pensen a la viabilitat d’una Catalunya independent. Ens dóna aquesta confiança el veure la debilitat de l’argumentació contrària. Donem-ne uns quants exemples.
...hom desitjaria que el senyor Cambó hagués tractat aquest problema tan fonamental dintre la seva mateixa extensió que ha tractat el problema dels ferrocarrils o de l’ordenació bancària
Un argument contra la viabilitat de la independència és el que dóna el senyor Cambó sobre la desproporció entre la ciutat i el camp a Catalunya. Creieu diu, que un país de tres milions d’habitants pot tenir una capitalitat d’un milió? L’argument exposat així fa un cert efecte. Però si ha de tenir força s’ha d’explicar en general, la desproporció entre la ciutat i el camp. Un país serà de condicions de vida difícils si la ciutat es troba en una proporció X al camp. Però que la població ciutadana es trobi reunida en una ciutat de un milió o en de de cent mil és, em sembla, cosa secundària. Entre l’escàs material que tinc a mans hi ha el darrer Anuari Estadístic d’Espanya. En ell figura la llista de les ciutats de l’Estat Espanyol de més de 20.000 habitants. Les ciutats catalanes majors de 20.000 habitants són les deu següents: Barcelona, Lleida, Sabadell, Tortosa, Terrassa, Reus, Badalona, Tarragona, Manresa i Mataró. En conjunt, fan un total de 989.000 habitants aproximadament. El total d’habitants de Catalunya és de 2.345.000 habitants. És clar que aquests nombres no són absolutament dignes de fe. Però si suposem que els defectes del cens s’han repartit per tot Catalunya igualment, ço és, que el mateix tenen nombres massa baixos les ciutats que el camp, la proporció s’ha de considerar vàlida. Aquest creiem que és el cas. A Catalunya viu, doncs, un 42% de població en ciutats de més de 20.000 habitants. La proporció és realment alta, però de cap manera no es pot concloure per això, la manca d’una Catalunya independent. Suïssa i Holanda tenen una proporció gairebé idèntica. Àustria i Bèlgica una proporció quelcom més baixa.
Molt favorable fora la situació si la Catalunya independent s’estengués als altres països actualment espanyols de llengua catalana. Aleshores s’han d’afegir com a ciutats de més de 20.000 habitants València, Alacant, Oriola, Alcoi, Castelló de la Plana, Elx, Alzira i Palma de Mallorca. Resultaria el total d’habitants en ciutats de més de 20.000 habitants en conjunt 1.535.0000 i el total de la població de la ciutat i el camp 4.422.000. Això és, la proporció fóra d’un 34,7% de la ciutat respecte el camp. En cas anàleg o pitjor es troben les següents petites nacions europees: Holanda, 43%; Suïssa, 41%; Àustria, 37%; Bèlgica, 34%; Dinamarca, 31%.
Com es veu, la situació no és única a Europa, ni hi ha, per tant, cap raó per desesperar-se pel fet que la ciutat a Catalunya tingui un cert predomini sobre el camp.